A mesura que el sol es posa a Calais, les tanques de filferro es retallen amb la llum del capvespre, fent una ombra sobre el creixent camp de migrants conegut com “New Jungle”.

A través de l’espessa mala herba del que abans era un abocador industrial, s’estenen en la distància carpes i estructures de lona. Són les cases improvisades que presten actualment refugi a més de 3.000 persones. A l’altre costat de la tanca, els cotxes i camions fan cua cap a l’Eurotunnel i el port de Calais -que marquen la vora nord de la zona Schengen, l’espai on la gent es pot moure lliurement a través de gran part d’Europa.

Mentre el primer ministre britànic, David Cameron, expressa la seva ‘gran simpatia cap als turistes’, el nombre de morts a Calais segueix augmentant en silenci. Un migrant va morir el 28 de juliol quan intentava arribar al Regne Unit. Va ser el novè en perdre la seva vida en la ruta Calais-Dover entre juny i juliol . El mateix Cameron ha promès que el govern del Regne Unit farà tot el possible per fer front a aquesta situació, però quan veus el campament de Calais, tot pren una altra dimensió i es fa evident l’abast d’aquesta crisi humanitària.

Nosaltres hem fet dues visites a Calais per entrevistar als residents del campament amb l’intenció d’explicar les desesperades condicions en què viuen. I és evident que el filferro no és cap solució. Després de veure el que està passant només podem dir que els governs britànic i francès tenen una responsabilitat sobre la situació d’aquesta gent que simplement no poden defugir.

Foto: Thom Davies
Foto: Thom Davies

La vida a Calais

“Quan vaig arribar per primera vegada a ‘la selva’, em vaig preguntar a mi mateix: ’però és això realment Europa’. Qui parla així és Ilyas, un migrant sudanès que ara viu en aquest camp de Calais, la família del qual va ser assassinada per  la milícia Janjaweed.

Parlem amb Ilyas a la “cuina” rudimentària que fa servir per preparar el menjar -de fet una carpa polsegosa apuntalada amb branques, sense ni un lloc per emmagatzemar els aliments de manera segura.

Igual que molts altres migrants ell havia fet el difícil camí cap a Europa, a través del desert del Sàhara -on tres dels seus companys de viatge van morir. I després encara va haver de fer el viatge en vaixell , un viatge igualment mortal a través de la Mediterrània.

Un amic d’Ilyas ens va ensenyar un vídeo inestable que ell mateix havia fet amb el seu telèfon durant la travessia marítima de vuit dies, aquest cop des d’Egipte cap a Itàlia. ‘No teníem gens d’aigua durant tres dies’, va explicar, mentre fullejaja el seu telèfon per mostrar-nos també algunes imatges més boniques; d’amics i de la família, allà en el país que es va veure obligat a abandonar.

Els seus problemes, però, no van acabar quan van arribar a territori europeu, després de superar el Sàhara i la Mediterrània. Molts dels migrants que vam conèixer a Calais van desembarcar a Itàlia i van ser abandonats per les autoritats. Els homes joves i capaços, en particular, s’estaven en els campaments de refugiats molts pocs dies. Els abandonaven ràpid i molts d’ells acabaven sense llar i patint fam als carrers d’Itàlia. Una Itàlia que lluita per fer front a l’arribada d’una enorme quantitat de persones. Una Itàlia on alguns d’ells ens van explicar que les autoritats els recomanaven de forma explícita que viatgessin cap al nord, a Alemanya i a Gran Bretanya. Alguns ens van explicar i tot que els mostraven mapes amb la ruta que havien de fer.

Foto: Thom Davies
Foto: Thom Davies

D’aquesta manera és com una petita minoria dels 137.000 immigrants que han arribat a Europa en el que portem d’any han acabat a Calais, en la boca de l’Eurotunnel. ‘The New Jungle’ -amb una àrea de menys d’un quilòmetre quadrat- és el lloc on milers d’immigrants viuen en unes condicions deplorables que simplement no compleixin amb els mínims estàndards humanitaris.

Les instal·lacions sanitàries, per exemple, són limitades. Hi ha dues dotzenes de vàters portàtils i alguna latrina, però no hi ha cap lloc on rentar-se les mans. Els munts d’escombreries atreuen rates i tota mena de plagues. Només hi ha un accés precari a aigua freda, i encara a una certa distància del campament. No és sorprenent per això que molts residents estiguin patint de febre, dolors d’estómac i diarrea.

Hem vist persones fent servir recipients de productes químics per al transport d’aigua a les seves tendes de campanya – i cada matí, homes, dones i nens a partir de les deu fan cua durant hores per una rara oportunitat de tenir accés a una dutxa. A l’extrem nord de ‘New Jungle’ hi ha un enorme búnquer que dóna ombra a les persones que fan cua per a aquesta dutxa. Construït durant la Segona Guerra Mundial per protegir Hitler de la invasió aliada, el búnquer avui ens recorda que no és la primera vegada que Calais ha estat en l’avantguarda dels esforços per mantenir a ratlla grans amenaces.

I a cada pas, es poden veure migrants ferits, com a resultat dels creixents riscos que estan prenent a l’hora d’entrar al Regne Unit. Alguns expliquen que han estat víctimes de la brutalitat policial i dels matons locals. Metges del Món està fent un excel·lent treball en el camp, però la magnitud de les lesions i les malalties va en augment i reclama alguna cosa més que l’ajut d’una ONG.

Foto: Thom Davies
Foto: Thom Davies

Una crisi global

EL que està passant a Calais és, sens dubte, una crisi humanitària. I no obstant això, només és un microcosmos de la crisi migratòria en el seu conjunt. En el món d’avui una població equivalent a la d’Itàlia s’ha vist obligada a abandonar les seves llars, augment les xifres globals de refugiats a un nivell que no s’havia vist des del final de la Segona Guerra Mundial.

Però són els països en desenvolupament -i no les nacions europees- els que donen refugi a la majoria d’ells. Turquia, ella sola, dóna refugi a 1,7 milions de fugitius provinents de Síria. I els altres cinc països que alberguen el major nombre de refugiats són el Pakistan, el Líban, Iran, Etiòpia i Jordània. Cap d’ells parts de la rica Europa.

Davant l’augment de la crisi la ministra de l’Interior britànica, Theresa May, ha demanat un nou pressupost de 7 milions de lliures per a reforçar el que anomenen ‘la fortalesa Calais’ amb encara més filferro de pues. Per a ella, per al govern britànic el camp de Calais és una amenaça a la pròpia seguretat. Però quan passes un temps amb els residents del campament de Calais les coses es veuen d’una manera diferent i es fa evident que ha arribat l’hora d’aturar aquesta tragèdia humanitària que estem vivint al cor mateix d’Europa. I no amb filferro.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.