Permís per a fallar

  • Dir “avui no puc” tal vegada ens permetrà poder-ho tot demà; poder-ho millor gràcies a l’amor i la cura dels qui entenen que estimar-nos és també abraçar el dret d’aturar-nos quan no podem més

Estel Solé
24.01.2024 - 21:40
Actualització: 24.01.2024 - 21:41
VilaWeb

L’humor eixampla la perspectiva i ajuda a posar distància respecte a allò que, de tan seriós, ens ofega. Riure’ns de nosaltres mateixos és saludable, però si entenem que tot l’humor que fem parteix d’una realitat, encara que sigui per allunyar-nos-en i reinterpretar-la, és interessant parar atenció en el fet que qualsevol ironia, qualsevol broma, amaga una veritat. I a vegades, l’anàlisi de tot plegat es torna complex fins al punt de no saber si la pròpia narració humorística d’uns fets acaba dibuixant una realitat de la qual després no sabrem fugir. M’explico amb un exemple. Sobre els treballadors autònoms s’ha construït una broma que ja és un mite: són persones amb suposats sistemes immunitaris tan forts que no es posen mai malalts, capaços d’esquivar més que els altres, contratemps o accidents que els lesionin o que els facin aturar la seva producció. A internet podem trobar moltíssims mems sobre aquest tema, com aquell que diu: “Van concedir-me un desig. Vaig demanar no posar-me mai malalt i em vaig convertir en autònom.” Les dades de l’ATA, la Federació Nacional d’Associacions de Treballadors Autònoms, ens mostren que la broma no ho és del tot: els treballadors autònoms agafen la meitat de baixes laborals per malaltia que els treballadors assalariats. Un dels motius és que la seva cotització és minsa; cotitzen per la base mínima i, per tant, la seva prestació per malaltia és tan escassa que no els compensa deixar de treballar. En tot cas, el que vull assenyalar és el fet que, igual que una mentida repetida moltes vegades pot esdevenir una veritat, també una broma reiterativa acaba convertint-se en una lletania que empresona i determina un comportament. Fins a quin punt un autònom acaba desoint el seu dolor? Per a molts autònoms, reconèixer que estan malalts és una tasca titànica que implica assumir el neguit de no cobrar i l’angoixa de la culpa. Fàcilment sentiran que estan fallant perquè socialment se’ls ha programat per no aturar-se mai; vindria a ser quelcom similar a aquella síndrome de la qual parla el feminisme, el de la dona, mare-superheroïna que no pot permetre’s flaquejar en res. I com que també en això hi ha biaix de gènere, podem concloure que una mare autònoma té tots els números per a viure aquesta situació amb una autoexigència màxima. Darrere de tota aquesta problemàtica dels autònoms, s’hi amaguen les violències estructurals, sistèmiques i el més pervers de tot és que el capitalisme que les provoca acaba fent que siguin els mateixos autònoms que s’autolesionin en un sentit metafòric, oblidant els seus drets, és a dir, que exerceixin violència sobre els seus cossos. Perquè sí, creure que no tens dret a estar malalt i treballar en condicions de malaltia és violència. En aquest punt, també voldria fer incís en el fet que hi ha malalties de primera i malalties de segona; aquestes darreres, totalment estigmatitzades. Superada la por de fallar, assumit a contracor que hem d’aturar l’engranatge i que perdem una feina que no cobrarem, sempre ens serà més fàcil comunicar a un client, a aquell qui ens ha contractat, que no podrem fer la nostra tasca perquè ens hem trencat un braç, perquè tenim ciàtica o bé perquè tenim cremades de segon grau a tal part del cos, que no pas telefonar per dir: “Tinc una depressió”. I tot plegat és pervers, perquè una cosa porta a l’altra: com més estrès es pateix, com menys seguretat econòmica es té, més possibilitats hi ha d’acabar patint ansietat, angoixa o depressió, i justament són els treballadors autònoms els qui estan més abocats a vides de màxima exigència, amb poc confort i protecció laboral.

La setmana passada no vau llegir el meu article setmanal. No el vaig entregar. No el vaig poder escriure; no tenia forces perquè no estava bé. Una sacsejada personal m’ha deixat amb l’ànima i el cos colgat a la sorra de l’ansietat. La meva ferma intenció era de tirar endavant amb tots els encàrrecs laborals que configuren el meu sou d’aquest mes: no pots fallar. No t’ho pots permetre. Treu forces d’on sigui i mantén-te al peu del canó, no et deixis caure, em deia. Fins i tot vaig apel·lar a la meva pròpia teoria, aquella que vaig inventar per reforçar la broma de l’autònoma superpoderosa: treballar et salvarà de caure encara més avall en la depressió. Una veu interior em demanava d’estirar-me al llit per respirar i calmar-me, i desitjava ser una treballadora assalariada amb dret d’anar al metge i demanar una baixa, però tenia una por terrible de no complir amb el que s’esperava de mi. Sentia culpa de ser massa feble i boicotejava el meu propi dolor, la meva incapacitat, procurant de minimitzar-la i de convèncer-me que si em creia que estava bé, estaria bé i l’ansietat desapareixeria. Finalment, vaig treure la bandera de la rendició, que paradoxalment era una bandera d’amor i de cura cap a mi mateixa. Vaig assumir el meu estat de salut mental trastocat per les circumstàncies i vaig demanar permís per a fallar.

Avui, encara dèbil emocionalment, encaro aquest article amb l’ànima baldada però amb la voluntat de trencar una llança a favor de certes rendicions, aquelles que ens permeten mostrar-nos fràgils, vencibles. I amb l’esperança, potser, d’encoratjar d’altres a submergir-se en la vulnerabilitat sobre la qual ens manquen tants referents. Dir “avui no puc” tal vegada ens permetrà poder-ho tot demà; poder-ho millor gràcies a l’amor i la cura dels qui entenen que estimar-nos és també abraçar el dret d’aturar-nos quan no podem més.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any