José Antonio Pérez Tapias (Sevilla, 1955) va ser una de les poques veus del PSOE que va defensar la necessitat de fer un referèndum pactat a Catalunya. Ara fa un any va estripar el carnet del partit després de vint-i-cinc anys de militància. Encapçalava el corrent intern Esquerra Socialista i va ser un dels dos rivals de Pedro Sánchez a les primàries del 2014.

Catedràtic, ara exerceix de degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Granada. Autor del llibre Invitació al federalisme. Espanya i les raons per a un estat plurinacional, Pérez Tapias es defineix com un federalista escèptic, atesa la situació actual. Critica la manca de projecte de l’esquerra espanyola, parla de l’auge de l’extrema dreta i manté que cal fer un referèndum a Catalunya.

Quina anàlisi feu de la situació política actual?
—Partint de l’acord entre el PP, Ciutadans i Vox per a la constitució del parlament andalús, el panorama que es dibuixa és molt preocupant. Tots tenim present què pot significar no solament que hi hagi una majoria de dretes a Andalusia, sinó que sigui molt bolcada cap a l’extrema dreta. A més, això condicionarà molt el nou govern andalús. És previsible que ben aviat també condicioni la dinàmica d’Espanya en conjunt. Tot allò que té a veure amb una sortida a la crisi de l’estat, el conflicte amb Catalunya, pot posar-se realment més difícil.

El PP i Cs emblanquinen l’extrema dreta. És un perill?
—Aquesta expressió il·lustra molt gràficament què passa ara. Vox no és un partit ultra, sinó que cal categoritzar-lo de neofeixista, d’un feixisme de nou encuny, amb característiques franquistes. Això és una imatge molt dura i el PP i Cs la suavitzen i la minimitzen. Es vol fer passar per un partit integrable a la normalitat democràtica. És cert que ha tingut el suport de quatre-cents mil votants, però això no en suavitza el missatge.

Alguns mitjans de comunicació han contribuït a inflar el globus?
—Podem reconèixer que sí. Això ha passat. Però no és la qüestió fonamental en el aquest procés. Exagerant, seria com tornar a matar el missatger. Crec que, el creixement de Vox, l’ha esperonat la malaptesa d’alguns partits polítics, la ceguesa respecte de les circumstàncies (en aquest cas en la societat i la política andaluses) i la paràlisi dels d’esquerres atès el creixement de l’extrema dreta i les aproximacions feixistes.

Què ha fet malament l’esquerra espanyola perquè alguns votants hagin triat Vox?
—No és clar que Vox s’hagi nodrit de vots de partits d’esquerres; més aviat n’ha rebut de l’electorat del PP que volia posicions més dures a Andalusia i a Catalunya, tornant a demanar l’aplicació del 155, i que respon a tota la mitificació de la unitat d’Espanya i a les aproximacions més retrògrades en termes socials, de drets civils i fins i tot de qüestions culturals i socioeconòmiques. Són característiques pròpies d’un electorat que ha virat a la dreta en un context d’incertesa i inseguretat per les crisis d’ara. També han rebut vots de Ciutadans, segurament de persones que atesa la crisi de l’estat volen polítiques més dures. Vox també ha fet valdre de manera molt demagògica la immigració i això pot fer pensar que un cert vot de l’esquerra hi hagi anat, però no crec que en sigui el caudal principal.

Com veieu el diàleg entre el govern del PSOE i Catalunya?
—Si m’ho permeteu, em puc remetre a un article que he publicat a CTXT. Crec que una proposta positiva és formular en termes més ferms aquesta voluntat. És compartida per la Moncloa i la Generalitat. Certament, és un punt que pot ser significatiu per a avançar vers una sortida del conflicte. Ara, arran del comunicat conjunt de tots dos governs, suggereixo fonamentalment que cal que totes dues parts la facin efectiva. I per a això, cal avançar. Cal escriure un guió que els ofereixi la confiança que es fan propostes pertinents i que no es bloca el diàleg. Quant al govern espanyol i el PSOE en general, crec que han d’avançar en una proposta que no es limiti a parlar d’una manera genèrica de l’autogovern. Em sembla un punt de partida poc realista parlar d’un nou estatut sense tractar qüestions de fons, tal com van les coses. Cal emmarcar-ho tot en una crisi de l’estat molt greu.

Els barons del PSOE pressionen Sánchez. Alguns demanen el 155. És difícil de poder fer una proposta ambiciosa, així.
—Sánchez és sotmès a pressions fortes. La qüestió és cap a on s’inclina la balança. Susana Díaz, García-Page, Lambán… són pressions fortes que indiquen tensions no resoltes dins el PSOE. Si no en fan un debat a fons, i una vegada i una altra hi passen de puntetes als congressos o als comitès federals, no aborden una realitat que existeix. En entrevistes recents sembla que Sánchez mateix deixa enrere el federalisme plurinacional que havia assumit de manera explícita a l’últim congrés del PSOE. Això em sembla més preocupant, ultra les pressions. Indica una posició personal de qui dirigeix el govern i encapçala el partit.

Sempre heu estat partidari del federalisme. No sembla que es pugui obrir aquest meló a curt termini…
—Quan hi he reflexionat he dit que hauria de fer les confessions d’un federalista més que escèptic. Crec que les dificultats que es presenten, que a vegades s’engrandeixen, d’una banda, per les pressions de l’independentisme i, de l’altra, del nacionalisme espanyolista amb un biaix nostàlgic, centralista i franquista, fan difícil de transitar per vies federalistes plurinacionals. Això no impedeix en absolut que la posició del PSOE o d’alguns altres partits com Podem o Esquerra Unida no siguin clares i que es basteixen alternatives. Les situacions no es prolonguen sine die, el panorama polític és subjecte a canvis nacionals, europeus i globals. Cal tenir clar vers on es va i avançar en una proposta pròpia. Un dels factors del creixement de la dreta és que les esquerres no som capaces de definir col·lectivament la posició de l’estat.

A l’esquerra espanyola li manca projecte.
—Exactament. Podem trobar persones o col·lectius determinats, però no hi ha un projecte de país, una visió d’estat o un projecte per a Catalunya. Per això el conjunt de l’estat espanyol hauria de ser receptiu a les propostes del PSC o En Comú Podem, interlocutors que actuen per cercar acords amb l’independentisme. Estem atrapats en una paràlisi d’acció i també de reflexió teòrica. Tots veiem que una reforma constitucional seriosa, més enllà d’alguns retocs, no s’acaba de proposar amb prou credibilitat. Tot això afecta la constitució mateixa i la seva legitimitat si no n’afrontem una de prou profunda.

L’única sortida és un referèndum acordat?
—Sí, però en quins termes? Això també s’ha de modular, perquè les condicions van canviant. Sens dubte, d’una manera o d’una altra, cal fer un referèndum. Hi ha qui en qüestiona per què. Doncs perquè hi ha un conflicte molt seriós amb Catalunya. Per les reivindicacions de l’independentisme, pel deteriorament de la situació, perquè durant molts anys no s’han donat respostes a aquestes reivindicacions i perquè Catalunya ha deslegitimat l’estat. Un referèndum, encara que fos consultiu i sense efecte jurídic, permetria que la ciutadania de Catalunya decidís. Després, els espanyols haurien de poder votar-hi també. Més enllà de posicions personals i de partit, cal fer un referèndum.

El procés judicial contra l’independentisme i l’existència de presos polítics i exiliats dificulta el diàleg. Temeu que una sentència condemnatòria del Suprem espanyol compliqui encara més la situació?
—Si ens hi trobéssim, sens dubte. El problema s’enquistaria encara més i els ànims serien menys proclius al diàleg. Tanmateix, vull pensar que l’aplicació de la legalitat en aquests processos judicials tindrà prou marge interpretatiu per a qualificar adequadament els fets i perquè també posi en sintonia el poder judicial espanyol amb què en pensen les altres instàncies judicials europees i com s’hi pronuncien. Esperem a veure què s’esdevé de les acusacions de rebel·lió i sedició. Ja s’ha agreujat prou la situació amb una presó preventiva que molts pensem que és excessiva de bon començament, i més veient com s’ha prolongat. Això ha estat sens dubte una dificultat afegida. És obligat de valorar els raonaments, la serenitat i la voluntat de diàleg dels dirigents del procés empresonats. No es tracta que ningú abandoni les posicions de principis, però sí que cal flexibilitzar-les i analitzar els processos que hi ha hagut d’ençà de la sentència contra l’estatut tant a Catalunya com a l’estat espanyol. Això també va per als partits polítics.

Avui precisament fa un any que vau estripat el carnet del PSOE.
—Si m’ho permeteu, l’expressió de ‘estripar el carnet’ sempre m’ha semblat molt dramàtica [riu]. Hi he estat militant vint-i-cinc anys i he tingut papers diferents en les dinàmiques internes del partit. Si en faig un balanç, em ratifico en la decisió que vaig prendre. Era molt pensada. Percebia la meva distància respecte de l’executiva i les diferències en la qüestió territorial després d’haver defensat una reforma federal de la constitució que posés a l’horitzó un procés constituent, sense por de termes com ‘federalisme plurinacional’… Vaig veure que no es transitaria per a aquesta via amb la decisió i la claredat que creia que calia i que cal encara. Com que les meves posicions són ben sabudes, no volia que aquesta qüestió fos motiu de discòrdia ni de malentesos. Volia espai per a pronunciar-me sense que fos vist com una posició frontal a la direcció del partit, sinó com una veu més en el debat polític i ciutadà. D’una altra banda, he insistit sempre a obrir pactes a l’esquerra. Una esquerra que s’ha pluralitzat, però un fet del qual no acaben d’extreure les conseqüències. Afortunadament, quan va arribar l’hora de la moció de censura, es van poder reunir tots els vots necessaris per a investir Sánchez. Això, ho propugnàvem de temps enrere. Hem de cuidar més aquest pacte, aquesta majoria, perquè davant tenim una situació greu. Cal treballar més per a tirar endavant les polítiques en comú.

Coneixeu personalment Pedro Sánchez. S’enfronta ara a un cicle electoral, amb l’auge de l’extrema dreta i el conflicte català. El veieu preparat per a afrontar aquesta situació?
—Tampoc és que hi tingui una relació personal molt estreta. Hi he coincidit al partit i al congrés quan érem diputats. Crec que ha mostrat una vàlua política ben reconeguda, més enllà de la seva capacitat de resistència, que es destaca freqüentment. També part de la seva intel·ligència política l’ha de demostrar amb els equips que forma i en la gestió de l’executiva i del govern. Ens movem en una penombra i unes coordenades molt desdibuixades, i això fa difícil l’acció política. Desitjo que Pedro Sánchez tingui èxit perquè el PSOE pugui liderar la coordinació i el diàleg amb les altres forces d’esquerra i nacionalistes, i amb prou solidesa i credibilitat per a posar a la taula també les dretes com a interlocutors. No és pas fàcil, però és absolutament necessari.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb