20.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 22.01.2022 - 10:10
A punt de fer noranta-cinc anys, Pere Portabella disputa amb Lluís Josep Comerón el títol de degà del cinema català. Nascut a Figueres l’any 1927 en una família burgesa vinculada a la fabricació dels iogurts Danone, bon amic d’artistes com ara Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan Brossa, el seu vincle inicial amb el cinema va ser com a productor, amb fites com Viridiana de Luis Buñuel. Amb ell va viure de primera mà un escàndol internacional, quan el film, el primer que el cineasta exiliat va rodar a l’estat espanyol, va rebre la Palma d’Or al festival de Cana del 1961 entre la censura del Vaticà i les ires del règim franquista, que aviat s’adonà del gol que Buñuel i Portabella li havien marcat.
Portabella-Santos, una relació creativa
Posteriorment, l’any 1967, va fer el salt a la direcció amb No compteu amb els dits, en què va tenir ben a prop alguns dels seus còmplices habituals, com ara Brossa, Josep Maria Mestres Quadreny i Carles Santos, noms habituals als seus films més experimentals, com ara Nocturn 29 i Cuadecuc-vampir. Ara, l’estreta relació entre el director de cinema i el músic, que s’allargà en una quinzena de films, és el motiu d’una exposició que s’acaba d’inaugurar al Centre d’Art Contemporani de Girona Bòlit, de la plaça del Pou Rodó de Girona.
Dirigida per Ona Balló, amb la mostra “Acció Santos” es vol homenatjar aquest tàndem creatiu iniciat als anys seixanta, quan Portabella ja era una figura indispensable de l’avantguarda intel·lectual i política i Santos tot just un pianista de Vinaròs acabat de sortir de l’ou, però que ja havia conegut John Cage, Steve Reich o Philip Glass durant una estada a Nova York. Com explica Balló, la relació és tan estreta que Portabella aviat deixarà un espai sonor “en blanc” als seus films per tal que Santos l’ompli amb les seves composicions i accions musicals, tan importants com les imatges per al cineasta. Una simbiosi que arriba al màxim exponent a El silenci abans de Bach, en què Portabella i Santos signen conjuntament un guió que desconstrueix les convencions clàssiques.
Isaki Lacuesta, cinquanta anys després dels Poetes catalans
L’homenatge gironí a Portabella, que el 10 de febrer serà investit doctor honoris causa per la Universitat de Girona, es completa al Bòlit de Sant Nicolau amb la presentació Gosar poder, una instal·lació del cineasta Isaki Lacuesta rodada durant l’homenatge que l’any 2020 es va fer als cinquanta anys del Primer Festival de Poesia Catalana, de l’any 1970 al Gran Price de Barcelona. En aquell festival Portabella va rodar el documentari titulat Poetes catalans, en què es pot veure recitar Pere Quart, Joan Brossa, Agustí Bartra, Francesc Vallverdú, Salvador Espriu i Gabriel Ferrater.
Cinquanta anys després, el teatre de la Biblioteca de Catalunya va acollir la lectura de poesia d’una trentena de poetes d’avui –Marta Pessarodona, Blanca Llum Vidal, Martí Sales, Teresa Pascual, Juana Dolores Romero, Josep Pedrals, Vicenç Altaió, Gabriel Ventura, Mireia Calafell, Míriam Cano, Eduard Escoffet, Jaume C. Pons Alorda, Maria Callís, Oriol Sauleda, Víctor Sunyol, Francesc Parcerisas, Carles Rebassa, Antoni Clapés, Anna Gual, Perejaume, Laia Carbonell, Meritxell Cucurella-Jorba, Pol Guasch, Núria Martínez-Vernis, Jaume Pont, Raquel Santanera, Lluís Solà, Pau Riba, Ester Xargay i Arnau Pons– sota l’atenta mirada d’un cineasta.
Dos cineastes catalans a Berlín
De fet, Isaki Lacuesta, juntament amb Carla Simón, són els noms catalans d’aquesta Berlinale, que es farà entre el 10 i el 20 de febrer i en què els cineastes estrenaran els seus darrers projectes. Tota una fita per al cinema català, sempre amb l’ai al cor. Basat en el llibre Paz, amor y Death metal, de Ramón González, supervivent dels atemptats del 13 de novembre de 2015 a París, concretament de la sala Bataclan, Un año, una noche, és una coproducció internacional amb un repartiment format per Nahuel Pérez, Noémi Merlant, Quim Gutiérrez i Alba Guilera.
Per part seva, la directora d’Estiu 1993 torna als cinemes amb un film rodat amb actors no professionals de Lleida, on se situa Alcarràs, ambientada al camp del Segrià, i travessada per les tensions generacionals i les crisis que tenen els Solé, una família de pagesos d’aquesta població, on la directora té vincles familiars. Malgrat les dificultats, el cinema català, que ha tingut en gent com Portabella autèntics referents, no perd el fil i s’obre camí a fora. Felicitem-nos-en.
L’imprescindible
Palma celebra les festes de Sant Sebastià, que s’allargaran del 20 al 29 de gener, amb activitats adaptades a la situació sanitària. Enguany, una de les novetats és que no s’hi ha nomenat cap pregoner, sinó que seran els glosadors de Mallorca els encarregats de cridar a la festa i combatre entre ells. Serà una bona avinentesa per a veure una mostra d’aquest cant tradicional i poesia improvisada. L’altra novetat serà el concurs per a triar el “Tianet de Sant Sebastià”, amb el qual es recorren diversos forns de la ciutat per degustar les propostes de panet.
El nom propi
La mort del gos enverinat és l’origen del darrer llibre de l’escriptor Sebastià Alzamora, que parteix d’aquesta experiència real per construir Ràbia (Edicions Proa), la seva darrera novel·la després de Reis del món, on explora aquest sentiment tan estès als nostres dies, en un ambient també propi d’aquest temps: una urbanització d’un nucli turístic amb un nom tan anodí com Bellavista.
L’efemèride
Narcís Comadira fa vuitanta anys dissabte, 22 de gener. El poeta i pintor, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura, arriba a les vuit dècades amb dues novetats literàries sota el braç. L’una és el seu darrer poemari, Els moviments humans, presentat com un dietari poètic centrat en quaranta moments, entre la meravella i l’horror, d’intensa emoció, que van del procés independentista a la pandèmia de la covid-19. L’altre és la traducció completa dels Cants del poeta italià Giacomo Leopardi, un dels seus autors més estimats.
Caldrà estar-ne al cas
El premi Llibres Anagrama de novel·la ha quedat desert. El jurat, format pels escriptors Imma Monsó, Sergi Pàmies i Jordi Puntí i les editores Isabel Obiols i Sílvia Sesé, ha decidit, després de valorar trenta-un originals, de no afegir cap nom a la llista de guardonats amb el premi –creat per l’editorial fundada per Jordi Herralde–, una llista formada per Pol Guasch, Anna Ballbona, Irene Solà, Llucia Ramis, Tina Vallès i Albert Forns. L’any 2020 en va ser finalista Núria Bendicho, autora de Terres mortes, aspirant al premi Òmnium que es farà públic dilluns.
