Enfilar el camí de l’exili. Marxar d’un país que estimes. Pensar que més enllà pots trobar la seguretat o la tranquil·litat que s’ha escolat entre les mans quan eres a casa. Haver perdut el fil de la vida construïda, d’un futur guanyat amb esforç i constància. Deixar enrere, sense poder girar el cap. No poder recordar sense sentir un dolor i un buit considerables.

Deixar els morts enrere. Deixar la casa. Deixar un món. El teu. El dels teus.

Ningú no se’n va a l’exili perquè ho vulgui. Ningú no s’escapa de la mort i la misèria per gust. Tot és pura necessitat. Tot és supervivència. Tot és pensar que alguna casa tindrà una porta que s’obrirà i podràs dormir a aixopluc. Que hi haurà un tros de pa que algú haurà cuit per rosegar. Cap luxe. Tan sols dignitat. La mínima per a viure. Per a poder mirar els ulls de qualsevol i no tremolar.

Avui aquí. Ahir allà. Avui aquests. Ahir aquells. Avui així. Ahir aixà. Avui salvat. Ahir perseguit. Demà qui sap on, qui, com i què.

«Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.»*

El camí de l’exili. El més costerut dels camins. Per fugir de la barbàrie.

No cal anar pas lluny per saber-ne més coses. Per saber com se’t pot girar la vida sense haver fet cap mal. Joan Sales l’explicava a Màrius Torres en les seves ‘Cartes…‘:

«Sabem que l’enemic, a mesura que avança, duu a cap una repressió més implacable que tot el que hauríem pogut imaginar mai; com que n’arriben detalls pels fugitius, el pànic s’estén entre la població civil de les comarques encara no ocupades i tot fa témer que es produirà un èxode en massa cap a França. Desventurada Catalunya, quin buit hi haurà fet la guerra; quin buit més a propòsit per facilitar la invasió a gran escala que tot fa preveure que ja duen pensada…

[…]

Mentrestant cobrim la rereguarda de les forces vençudes que es retiren en un desordre indescriptible i la fuga d’una part considerable de la població civil; si una cosa ens sosté encara en el nostre deure de soldats a desgrat de tot, és que, combatent a la desesperada, protegim aquestes tristíssimes corrues de dones, vells i criatures que s’encaminen cap a França presos de terror; penso que, en un lloc o altre, qui sap on, hi deu haver entre ells la Nuri i la nena o que no trigaran a afegir-s’hi –i cada un de nosaltres pensa una cosa semblant.»

Ens ho explicava també Jaume Martínez i Vendrell a les seves memòries, ‘Una vida per Catalunya‘. I també Antoni Rovira i Virgili, a ‘Els darrers dies de la Catalunya republicana‘:

«Tot baixant per la branca de carretera que va d’Agullana a la carretera general, veiem als dos costats nombrosos campaments de gent fugitiva. L’àrea d’aquests campaments s’ha quintuplicat de pocs dies ençà. Agafa molts quilòmetres quadrats i conté desenes de milers de persones. Sota el bon sol, llargues rastelleres de roba estesa donen a l’indret un pintoresc aspecte. Damunt els camps encara molls i entre les pinedes es mou una multitud miseriosa en la qual predominen les dones i els infants. Allí on el terreny s’eleva i hi creixen els arbustos del bosc baix, apareixen nombroses tendes de campanya, si hom pot emprar aquesta expressió, fetes de brancatge i de flassades, llençols i cobrellits.

[…]

Van pujant carretera amunt corrues de gent que ja ha passat pels sedassos policíacs i duaners de la Jonquera, sobretot dones amb farcells al cap i a les mans i amb criatures agafades a les faldilles. Mares i fills porten a la faç demacrada i groga el senyal de les privacions; així i tot caminen amb un pas ràpid, amb un coratge alegre, amb una expressió d’esperança, com qui ja és a punt d’entrar a la terra promesa. Es veu, però, que no tothom passa amb facilitat la ratlla, puix que també per ací hi ha, a prop de la carretera, diversos campaments que han sofert la prova de l’aigua del cel.»

I el gran Tísner, a les memòries ‘Viure i veure‘ amb un capítol titulat ‘Adéu al Principat’ on deia: «Mireu-la bé aquesta Catalunya, perquè qui sap quant de temps encara haurem de lluitar per reveure-la.»

I sí. Molts catalans sense recursos ni protectors anaven a parar als camps de concentració que disposava l’estat francès per als catalans que fugien de les urpes del feixisme. A Argelers, a la platja humida. Tancats en filferro esgarrinxós.

Memòria. Més memòria. Molta memòria. I menys repetir la història. Contra qui sigui. Perquè la vergonya ha estat gran i hem fet escarafalls. Però no n’hem après. Que no en diguem refugiats si no els donem refugi.

Escolteu, si voleu, la música dels armenis**. Que van viure també la seva negra nit. La negra nit dels pobles. En una terra tacada de sang i de misèria que ja és un gran toll de la consciència humana. Escolteu, si voleu, perquè torna a sonar el crit de la terra:

*Pere Quart: ‘Corrandes d’exili’.

**’Armenian Spirit‘, amb Jordi Savall i Hespèrion XXI.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb