Sincerament, no em veig amb cor de traçar una anàlisi amb conclusions clares de la situació en què s’ha ficat la representació institucional de l’independentisme. Potser per deformació professional, tinc més preguntes que no respostes. No pensava que s’arribaria a aquesta situació de desempat impossible. Potser hi haurà una fórmula màgica que desfaci l’embolic, però costa molt d’endevinar quina pot ser. Em permeteu que pensi en veu alta?

—Junts pel Sí no pot obligar la CUP a votar la investidura de Mas. I la CUP no pot obligar Junts pel Sí a retirar el seu candidat. La poderosa raó de la CUP per a no investir Mas –va assegurar en campanya que no ho faria– és igual de poderosa per a Junts pel Sí –va assegurar en campanya que el president seria Mas. La diferència és tan sols d’1.290.920 vots.

—Si no hi ha acord, hi haurà noves eleccions al març. Una vegada exhaurit el temps previst per a formar govern, la convocatòria electoral és obligada. Sóc del parer que hi ha molt a perdre i molt poc a guanyar en unes noves eleccions. No sé quin serà el ball d’escons ni qui serà el més castigat. Tan sols estic convençut que l’independentisme hi perdrà en vots, en credibilitat i en confiança.

—Si es fan noves eleccions i el repartiment dels diputats produeix una situació com l’actual, qui assegura que no caldrà fer una tercera convocatòria d’eleccions al cap de poc? La CUP ja no farà la promesa electoral de no investir Mas? Junts pel Sí ja no dirà qui és el seu candidat? Es repetiran les llistes tal com es van fer el 27-S? Hi anirà ningú, als actes de campanya?

—Enmig de tot aquest sidral lamentable, hi ha unes eleccions espanyoles. La CUP no hi va. CDC i ERC s’hi presenten separades. La temptació dels nacionalistes espanyols de convertir-les en una segona volta serà molt gran. L’ANC i Òmnium no es pronuncien sobre què caldrà fer. La desconnexió mental d’Espanya ja hi ha molta gent que l’ha feta. Seria bo que els independentistes que presenten candidatura expliquessin aviat què s’hi anirà a fer, a Madrid.

—La jugada d’aprovar la declaració proposada per Junts pel Sí i la CUP abans de la investidura anava destinada teòricament a facilitar l’entesa sobre aquesta segona qüestió. Si fos així, no hi hauria cap problema. Tanmateix, la declaració pot precipitar moltes passes que s’havien de fer en aquesta legislatura. Si s’aprova sense haver creat un govern fort i nítidament independentista, no veig pas clar que tingui les de guanyar. Qui es pensi que el procés es pot precipitar sense un govern fort que es faci càrrec del mandat democràtic del 27-S, s’ha begut l’enteniment. La política catalana entrarà a partir de dilluns en un període de molta duresa. Es podrà encarar l’embat de l’estat espanyol amb un govern en funcions sense mandat democràtic?

—He sentit tres-centes mil vegades que el ‘qui’ no és l’important, sinó el ‘què’. Però no hi ha res més fals. El què, el com, el quan i el perquè són molt importants, però el qui pot ser decisiu. Perquè la política no és pas una activitat mecànica ni allunyada dels mecanismes psicològics més elementals. La confiança en un polític amb cara, ulls, nom i cognoms pot ser decisiva a l’hora de bastir una majoria favorable a un determinat projecte. Qui encapçali el procés des de la figura institucional de la presidència del país no és un debat menor ni secundari. I em costa d’entendre que hi hagi ningú que defensi que la presidència s’ha de negociar a porta tancada i sense tenir en compte el concurs de la ciutadania. De debò que algú vol que la presidència es decideixi en una sala de reunions i no segons allò que han expressat les urnes? No em quadra gens.

—Un cop més constato que el pitjor adversari dels independentistes són els mateixos independentistes. Per què s’ha de fer fàcil si es pot fer difícil? Aquest hauria de ser el lema de l’Onze de Setembre de l’any vinent. M’havia fet il·lusions de pensar que a la diada de l’any que ve ja no caldria fer cap xou, però…

Fins ara he repetit a tothom qui m’ho demanava que, una vegada més, es trobaria una solució innovadora per a sortir del forat. Ja no n’estic segur. Potser cal resignar-se a unes noves eleccions. Potser cal fer veure que no passa res i que ja ens en sortirem. Però seria bo de no temptar sempre la sort perquè algun dia dirà que ja n’hi ha prou. O, dit d’una altra manera: qui juga amb foc es pot cremar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb