La paradoxa de la CUP
Catalunya serà una república digital? Disculpeu que tiri una mica d’aigua a la ratafia, però no deixaré de defensar mai que els procediments i les formes són tan importants com els continguts i les conviccions. Carles Puigdemont pot ser un excel·lent president de la Generalitat. Estic segur que ho farà bé i que no deixarà de sorprendre’ns a cada nova passa. Amb tot, l’actitud de la CUP els ha portat a una paradoxa força curiosa com a teòrics defensors de la democràcia directa: han acceptat d’investir un president designat a dit per un sol home per a poder tombar el que havien votat els ciutadans a les eleccions amb la participació més alta de Catalunya. Oi que no volem un país on els presidents s’escullin pel mètode digital?

Mas president?
No em vull estar de fer un reconeixement explícit de la intel·ligència política del president Mas, demostrada fins a l’últim moment dissabte. Segur que es poden criticar moltes coses del mandat de Mas, però no conec cap altre president que hagi escurçat dos mandats consecutius, no pas per manca d’estabilitat parlamentària, sinó per escoltar i traslladar a les institucions el clam del poble. Si alguns el volien retirar, em sembla que hauran aconseguit l’efecte contrari i ara descobrirem un Mas molt diferent. De divuit mesos i fora hem passat a un pla per a reconstruir el futur i un possible retorn. Com deia algú aquests dies, pot ser que la CUP, amb la seva intransigència en aquesta qüestió, hagi lliurat la presidència de la República Catalana a Artur Mas. Si el president Puigdemont ho fa bé, que ningú no s’estranyi de veure el tàndem Mas-Puigdemont en la fórmula republicana de president i primer ministre.

Totes les cares de Puigdemont
Puigdemont va fer xalar els qui no el coneixien, amb la intervenció de rèplica a la sessió d’investidura diumenge al parlament. Oratòria ben travada, ironia intel·ligent, bon sentit de l’humor, base cultural fortíssima, capacitat i claredat comunicativa, idees i conviccions insubornables… El Puigdemont parlamentari ja és assegurat. Ara caldrà veure com es defensa en un govern amb líders i membres d’uns altres partits amb caràcter propi i prou fort. I caldrà veure quina reacció tindrà quan vagin mal dades. L’humor i la ironia són bones armes de defensa, però no són les úniques. Crec que ho farà bé i tothom podrà descobrir una personalitat que ja tindrà temps d’anar sortint.

El precedent lamentable
I, tanmateix, lamento profundament que tot plegat s’hagi de construir amb el precedent del xantatge i dels vets personals. Quina serà la pròxima exigència que caldrà complir? Qui serà el pròxim expulsat del procés d’independència? Quantes persones més ens faran nosa? Un moviment polític que construeix el seu futur col·lectiu amb l’exclusió dels líders majoritaris i dels qui pensen diferent no crec que pugui ser prou atractiu per a acabar d’eixamplar la base social. Perquè… era això que calia fer l’endemà del 27-S, oi? I alguns han acabat aconseguint tot el contrari.

Un error interessat
El precedent lamentable s’ha acabat imposant perquè massa gent ha acceptat sense més preguntes aquesta premissa falsa que la base social s’eixamplava a cop d’ideologia (d’esquerres, és clar, i perdonin). El gruix més important de població sensible d’acabar afegint-se a la majoria independentista no hi és renuent per una qüestió ideològica. Això és una construcció d’uns quants grans pensadors que tenim en aquest país (això sí, ben deslligats dels interessos de determinats partits i d’una mirada ideològica de la realitat, només faltaria). Allò que separa molta gent del projecte independentista és la desconfiança, els temors (ben treballats en determinats sectors per l’estat espanyol) i una convicció atàvica que diu que això que volem fer és impossible. Ja us puc ben assegurar que haver liquidat el president Mas no ajudarà gens a sumar aquest gruix de població al 47,8% de catalans que van fer el pas el 27-S. No deixen de rebotar pel meu cap aquelles frases del savi Jem Cabanes: ‘Les ideologies discuteixen per manca d’idees. I els homes sofreixen.’

Oblidar també és viure?
Ara el mal ja ha estat fet. I cal reconstruir la confiança, restablir el prestigi, refer els ponts, guarir les ferides… i en cap cas oblidar. Si bé Martí i Pol deia que ‘oblidar també és viure’, a nosaltres ja no ens serveix viure, sinó que ara hem de guanyar. I si oblidem això que ha passat aquests tres mesos, estarem condemnats a repetir-ho. Assumint tots els errors comesos, serem capaços d’arribar al final del camí.

Quotes contra meritocràcia
Ara tenim un president. Un bon president. I a partir d’avui tindrem un nou govern. El govern que haurà de construir l’estat des de cadascuna de les competències. Un govern que alguns esperàvem més ben equipat. On les fidelitats de partit fossin l’excepció. Amb referents en cadascun dels àmbits. Les quotes de partit són massa sovint un fre a la meritocràcia. I en aquesta ocasió, sincerament, comptava que els partits sabrien estalviar-nos aquesta hipoteca. Ho deixo aquí i espero a veure com comença a circular la pilota. Però no podrem deixar passar els famosos cent dies, que serien ja una cinquena part del temps que té aquest govern per a arribar a port.

Aprofitar les dificultats d’Espanya
Certament, no ens podem entretenir més a llepar ferides. Cal aprofitar la confusió de la política espanyola i començar a fer camí. Amb tota la modèstia, ens hem de fer ara la pregunta que s’havia fet Xammar: «’¿Les dificultats d’Espanya serien l’oportunitat de Catalunya?’ Ho podien ésser, sense cap mena de dubte, però a condició que els catalans en tinguéssim consciència. Altrament, les dificultats d’Espanya serien per a Catalunya unes dificultats encara més grosses. […] La feina dels catalans havia d’ésser, doncs, la de preparar les coses per poder aprofitar les dificultats d’Espanya i convertir-les en oportunitats per a Catalunya. Això per una banda. Per una altra, calia reconèixer que preparats per a aquesta feina els catalans no ho estaven gaire. Més ben dit, no ho estaven gens. Creure en la viabilitat d’un règim republicà a Espanya era un error polític que un dia o altre, si no es rectificava, els catalans l’hauríem de pagar car. Les cabres pels seus pecats porten els genolls pelats.» No malbaratem els bons consells. Si evitem una nova tempesta, encara ho podem salvar.
@PereCardus, periodista

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb