La pèrdua de poder adquisitiu ja voreja l’11% anual

La preocupació més gran és la inflació subjacent, que ultrapassa el 6% · El creixement de l'economia estatal del segon trimestre respecte del primer és de l'1,1%, molt per damunt del previst pels analistes

Jordi Goula
29.07.2022 - 19:50
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La inflació anual estimada per l’IPC el juliol del 2022 és del 10,8%, segons l’indicador avançat elaborat aquest matí per l’Institut d’Estatística espanyol (INE). Aquesta xifra proporciona un avenç de l’IPC que, en cas que es confirmi, significaria un augment de sis dècimes en la seva taxa anual, atès que al juny aquesta variació va ser del 10,2%, i se situaria en el nivell més alt d’ençà del setembre del 1984. Segons que explica l’INE, aquesta evolució és deguda, principalment, a la pujada dels preus dels aliments i begudes no alcohòliques i de l’electricitat (la qual va registrar una baixada el juliol del 2021) i al comportament dels preus de la roba i el calçat, que baixen menys que l’any passat. També destaca, encara que en sentit contrari, el descens dels preus dels carburants. Per això, la variació mensual sobre el juny ha estat negativa, del -0,2%. Val a dir que sense aquesta baixada dels carburants assenyalada per l’INE, l’índex de preus hauria anat fàcilment més enllà de l’11%.

Per la seva banda, la taxa de variació anual estimada de la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) també augmenta de sis dècimes, fins al 6,1%. Si es confirma, seria la més alta d’ençà del gener del 1993. En aquest punt entrem en una situació d’alt risc, perquè les pujades de preu són cada vegada més extenses i fins a uns nivells difícilment acceptables per una bona part de la població. En realitat, no caldria que ens ho digués l’IPC, n’hi ha prou d’anar a comprar al mercat… I a partir del setembre, el malestar social que ocasiona la pèrdua de poder de compra cada mes pot desembocar en una tardor calenta, socialment parlant.

L’avanç no dóna més dades que les apuntades. Per tant, haurem d’esperar a mitjan agost per a tenir més informació. De cara al mes vinent, hem de pensar que l’any passat l’IPC va pujar del 0,5%. En conseqüència, si la variació mensual supera aquesta xifra, l’IPC ja se situarà a l’11%. Si no, baixarem del 10,8% actual. Els carburants i l’energia tenen l’última paraula.

Per la seva banda, la inflació de la zona euro ha assolit un altre rècord al juliol i pot ser que encara faltin mesos perquè assoleixi el seu màxim, segons una enquesta de Reuters, cosa que manté la pressió sobre el Banc Central Europeu perquè opti per una altra gran pujada dels tipus d’interès al setembre. El creixement dels preus al consum a la zona euro s’ha accelerat fins al 8,9% al juliol, del 8,6% del mes anterior. El BCE ha deixat clar que els temors de la inflació estan per sobre de les preocupacions pel creixement. I té motius, perquè la inflació subjacent també s’ha accelerat fins al 5,0%, des del 4,6%. La senyora Christine Lagarde té molt mala peça al teler.

I anem a la segona gran novetat d’avui, el PIB del segon trimestre. Val a dir, d’entrada, que m’ha sorprès el seu creixement de l’1,1%. Reuters, que és força solvent, el qualifica d’inesperat, perquè ells preveien un 0,4%, tal com es presentaven les coses aquests darrers mesos. El Panel de Funcas, que inclou els dinou centres d’estudis econòmics més importants de l’estat, preveia fa uns dies que el creixement seria del 0,5%. I ha estat més de doble! L’única que creia que el segon trimestre anava bé i hi insistia era la ministra d’Economia espanyola. Ara veurem com acaben aquestes xifres quan es facin oficials, per allò de si cal retocar-les, però, de moment, el creixement del PIB és l’esmentat 1,1% trimestral i el 6,3% interanual.

També ha sorprès el creixement econòmic de la zona euro, que s’ha accelerat durant el segon trimestre, desafiant les expectatives d’una pròxima desacceleració, gràcies a un exercici molt més fort del previst a Espanya, França i Itàlia. De fet, el PIB de la zona euro ha augmentat del 0,7% intertrimestral, segons les estimacions de l’oficina d’estatística de la Unió Europea, l’Eurostat, i el 4,0% interanual. Tot i que el resultat de l’economia més gran de la zona de l’euro, Alemanya, va ser lleugerament inferior a l’esperat (0%), França va superar les expectatives amb un creixement trimestral del 0,5% i Itàlia, amb un creixement molt més fort, de l’1,0%. Fixem-nos, doncs, que l’evolució del PIB alemany ha punxat, la qual cosa pot portar en el futur més d’un ensurt, i que l’espanyol se situa per damunt de la mitjana i dels grans països de la zona euro.

Des del punt de vista de la demanda, l’augment intertrimestral a l’estat espanyol s’ha fonamentat en tres grans potes, segons les xifres de l’INE. La primera, una recuperació del consum de les famílies (+3,2%), després d’haver evolucionat a la baixa el trimestre anterior (-2,0%). La segona pota és la inversió. Si el primer trimestre va destacar la feta en maquinària, béns d’equipament i armament (+9,1%), en el segon despunta la inversió en habitatge i altres edificis i construccions (+7,8%). I la tercera pota ha estat l’exportació de béns i serveis, que ha augmentat d’un 1,6%, mig punt més que no pas en l’anterior.

Si examinem el creixement des de l’oferta, les dades que s’ofereixen són interanuals. I coincideix que el creixement del PIB és el mateix en ambdós períodes, del 6,3%. De totes maneres, ha canviat la composició entre un trimestre i un altre. L’agricultura continua caient en tots dos, entre el 2% i el 3%. En canvi, la indústria ha fet un salt positiu, passant del 0,9% al 3%, igual com la construcció, que passa del 0,7% al 5%. Mentrestant, els serveis veuen alentir el creixement, del 8,4% al 7,7%. L’únic epígraf que presenta una millora en el segon trimestre és el que inclou el comerç, els transports i l’hoteleria, que passa del 19,7% al 21,8%.

I, per últim, segons el càlcul per rendes, la remuneració dels assalariats presenta un creixement interanual del 8,7% en el segon trimestre, 1,7 punts superior al del trimestre anterior. Aquest resultat és conseqüència de l’augment del 5,7% del nombre d’assalariats, cinc dècimes inferior al del trimestre precedent, i que la remuneració mitjana per assalariat varia d’un 2,8%, davant el 0,8% del primer trimestre. Per la seva banda, l’excedent d’explotació brut generat per les empreses a l’economia creix d’un 8,5% en taxa interanual, 3,5 punts menys que en el primer trimestre. Fixeu-vos que hem començat parlant d’una pèrdua de poder adquisitiu del 10,8% i la remuneració mitjana per assalariat puja només d’un 2,8%.

Paral·lelament, la confiança dels consumidors amb l’economia espanyola s’ha enfonsat al juliol fins al nivell més baix d’ençà del març, llastrada per la pitjor valoració de la situació actual i, en especial, de les expectatives. D’aquesta manera, l’índex de confiança del consumidor (ICC) publicat aquest divendres pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) se situa al juliol en 55,5 punts, 10,4 punts menys que al juny i molt per sota dels 100 punts que separen la percepció positiva de la negativa, un llindar que no es depassa d’ençà del juny del 2019. I compte, perquè els resultats de l’ICC també revelen un descens en les expectatives d’estalvi i de consum, per la previsió que augmentin els tipus d’interès, tot i que baixen lleugerament els temors per la inflació.

En definitiva, un IPC que ens preocupa cada dia més, sobretot el subjacent. Un creixement inesperat de l’economia que ha sorprès molts analistes. I una diferència com més va més gran entre salaris i preus, que, ara com ara, en termes mitjans, és de vuit punts. Em sembla una diferència tan abismal que no es pot sostenir gaire més per part de les famílies, ni és de justícia que encara hagin d’esperar més temps. D’això, segur que en parlarem al setembre.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes