Fotografia: Albert Salamé

Potser us passa com a mi. Faig memòria del setembre i l’octubre del 2017 i torno a notar aquell formigueig, l’embriaguesa i el vertigen de sentir-me, malgrat totes les incerteses, amo del meu temps, protagonista de la història. Quines sensacions tan diferents de les d’ara mateix. Ara estic cansat i la desorientació m’enterboleix la ment i em fa dubtar de què he de fer i em fa dubtar de vegades també de què hem viscut.

En moments així tinc por d’estar perdent el nord. I llavors m’aturo, torno a mirar enrere, torno a mirar a l’entorn i em demano sense pressa què volia, què volem. I alguna cosa és clara. El nostre objectiu no ha estat mai seure en una taula de diàleg. Aquest no és l’objectiu. Com no ho és ser acceptats pels espanyols com si fóssim uns bons espanyols més o només uns espanyols diferents o tal vegada uns estranys a tot estirar suportables. No. El nostre objectiu ha estat, sempre, ser ciutadans lliures entre els ciutadans lliures i viure amb tanta plenitud com sigui possible viure. I treballar de bona fe per compartir aquest objectiu, i sobretot la seva realització, amb tants conciutadans com hi estiguin disposats. Tot i saber que molts només se’l faran seu i se’n convenceran el dia que el puguin tocar amb les mans.

Sí, dit així pot semblar massa solemne, fins i tot només abstracte. Però potser és la manera de fer-nos entendre arreu. I, a més, el que se’n desprèn és del tot concret. Hem après generació rere generació, i ja en són uns quants segles d’història, que la llibertat i la plenitud que reclamem, com qualsevol altra persona, com qualsevol altra comunitat, són del tot incompatibles amb l’estat espanyol, que sembla que s’hagi construït per negar-nos-les des de la seva més altiva realitat simbòlica fins a la més mínima materialitat administrativa.

Per això alguns sempre hem estat independentistes. I per això, esgotat el miratge de l’anomenada transició, molts d’altres, finalment avui la societat catalana en la seva majoria, ha assumit el projecte de la independència. La independència és el camí necessari per a assolir aquells objectius. I el diàleg pot ser un dels instruments per anar fent aquest camí. Entre més instruments, com ara guanyar totes i cadascuna de les conteses electorals, o conquerir espais institucionals arreu, o compartir projectes fins i tot utòpics de país, o bregar dia a dia per no perdre el nord. Vist així, dedicar-se a discutir si és preferible l’acord a la unilateralitat és una pèrdua de temps.

Perquè no podem oblidar que no tot depèn de la nostra voluntat, de les nostres bones intencions, de la noblesa del nostre objectiu, de la correcció o la delicadesa amb què el plantegem. No, certament, és difícil no perdre el nord quan reps bastonades i et multen i t’empresonen i t’acusen de les falsedats més abominables. Per això cada nit quan tanco el llum em torno a demanar quin és el meu objectiu, què persegueixo per a mi i per als meus, què desitjo per al país. I en aquell moment de solitud torno a retrobar la mica de serenitat que em cal per reconèixer que, ben cert, encara no hem aconseguit la llibertat ni la plenitud. Però m’adormo sabent que l’endemà hauré recuperat una mica de força, prou per reprendre la lluita, tossudament, incansablement, sense renúncies.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.