Perdedors radicals

  • Si d’algun mal pateix l’actual crisi civilitzatòria europea és d’allò que Enzensberger considera el caldo de cultiu de la frustració del món islàmic: la ferida narcisista dels que es creuen més grans que no són

Julià de Jòdar
29.11.2022 - 21:40
Actualització: 30.11.2022 - 19:32
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En un assaig-pamflet titulat El perdedor radical. Ensayo sobre los hombres del terror, publicat per Anagrama el 2007, Hans Magnus Enzensberger deia que, de la manera com s’ha acomodat la humanitat –“capitalisme”, “competició”, “imperi”, “globalització”–, el nombre de perdedors no solament augmentarà cada dia, sinó que hi haurà un procés enterbolit i caòtic en què frustrats, vençuts i víctimes es dissociaran. Aleshores, prosseguia l’escriptor alemany recentment traspassat, el fracassat s’haurà de resignar i claudicar; la víctima reclamarà satisfacció; i el derrotat es prepararà per a l’assalt següent. Però en el seu esquema també hi ha el “perdedor radical”, que s’allunya de la resta de gent per fer-se invisible, tenir cura de la seva quimera, concentrar les seves energies i esperar la seva hora. Per a Enzensberger, el fonamentalisme islamista alimenta i dóna justificació a aquests perdedors radicals. És possible que tingui raó, però, després de les matances de les dues primeres dècades d’aquest segle, no estic pas segur que tots plegats no en puguem sortir perdedors. Perquè la realitat geoeconòmica i la construcció ideològica que té el nom d’Europa, i amb la qual s’intenta homogeneïtzar realitats històriques nacionals, socials i culturals ben distintes, prou contradictòries, i molt sagnants, no ens deixa veure que potser ens anem resignant al fracàs, que reclamem satisfacció com si fóssim les úniques víctimes del desordre de la globalització, i que ens posem drets per a l’assalt següent, com els derrotats, sense preguntar-nos per la mena de batalla en què ens hem embolicat –només cal seguir el paper galdós de la UE amb Ucraïna, d’on només pot sortir resignadament perdedora i dividida.

Fracàs, òbviament, socioeconòmic, que revela les febleses de l’“estat del benestar”, com a projecte estratègic de progrés i justícia social al marge de conjuntures: d’aquí l’augment de la pobresa, de la marginació i, sobretot, de la resignació imposada, mentre desistim de l’arribada de cap projecte que substitueixi la panacea liquidada per la crisi dels últims quinze anys (que no són els defensors de l’“estat del benestar”, els primers a advertir-nos que res no tornarà a ser com abans?) enfront del neoliberalisme triomfant. Víctimes de la globalització, és clar que ho som, però no pas les úniques a tenir dret de reclamar satisfacció pels nostres mals. Si d’algun mal pateix l’actual crisi civilitzatòria europea és, precisament, d’allò que Enzensberger considera el caldo de cultiu de la frustració del món islàmic: la ferida narcisista dels que es creuen més grans que no són i no accepten que el planeta dóna moltes voltes al marge d’ells. En el cas del món islàmic, la Religió ha fet el paper ideològic que ha tingut la Raó en l’Europa contemporània. Però aquesta Raó, que ha estat la base del pretès i il·limitat progrés europeu mentre n’ignorava els desficacis imperialistes i les guerres d’extermini, ara és arraconada socialment i políticament per l’auge de l’irracionalisme xenòfob. En perfecta simetria amb el fonamentalisme religiós islàmic, Europa ha covat uns perdedors radicals laics, que només es diferencien d’aquell perquè no poden ni volen prescindir de l’aixopluc d’unes institucions que, davant la dimissió social de l’estat, esperen ocupar-lo per complir el seu programa. En aquest sentit, el tema de l’equilibri entre llibertat i seguretat –que no és merament formal, sinó ètic i polític– hauria d’haver format part de la lluita contra els fonamentalismes interns europeus a fi de no alimentar-los si no volíem esdevenir, tots plegats, uns perdedors radicals. Però els moviments feixistes i nazis que van ser bandejats del poder directe temporalment –recordem que als aparells de l’estat de l’antiga República Federal Alemanya hi va arribar a haver, els anys seixanta del segle passat, fins a 1.800 antics dirigents nazis– no han desaparegut mai de l’horitzó de les crisis periòdiques del paradigma civilitzatori europeu: transvestits i tolerats per la UE, ja governen a Itàlia, o determinen, com a ombres sinistres, la política interior de França o d’Espanya. Mireu, si no, la cavalcada dialèctica del franquisme al congrés espanyol; llegiu els pressupostos més militaristes de la història parlamentària a càrrec del govern més progressista de la història; seguiu el tractament pels mitjans de comunicació i les xarxes socials espanyoles de l’afer “patriòtic” contra la professora de Palma… És clar que, arran del Primer d’Octubre i de l’estat d’excepció imposat a l’independentisme de llavors ençà, ja sabíem per aquests verals què s’anava coent a l’estat espanyol per donar ales a la púrria parapolicial, justificada i atiada per la púrria borbònica, per assaltar gent indefensa als pobles de Catalunya. Enzensberger no podia predir que un dia els catalans també seríem víctimes de l’irracionalisme racista i xenòfob de la púrria espanyola (“¡A por ellos!”), una perdedora radical davant la pròpia història.

P.S. Com va argumentar fa anys Núria Sales a propòsit d’un article de Borja de Riquer a l’Avenç, potser que comencéssim a considerar que, per molt invertebrat, corromput, endeutat i militaritzat que estigui, l’Estat nació espanyol de matriu castellana no és pas feble: pertany a una UE i a una OTAN neoliberals i militaristes; cobra impostos injustament recaptats i redistribuïts; envia forces mercenàries a escenaris bèl·lics internacionals; mata gent indefensa per salvaguardar les seves fronteres i amenaça al seu interior els pobles sotmesos; nega drets humans i persegueix i engarjola opositors mentre el feixisme campa al seu aire, impunement, per institucions i carrers… Un estat que no troba oposició a la seva hegemonia –vegem-la, ara mateix, en l’exemple del futbol– en el 90% del territori que controla. La continuïtat sociològica del supremacisme nacionalitzador franquista rau en el fet que va portar fins a les últimes conseqüències el supremacisme nacionalitzador de la política espanyola dels segles XIX i XX: de Jaime de Burgos a Claudio Moyano, de Narváez a Espartero, de Maura a Primo de Rivera, de Calvo Sotelo a Negrín…

I els que a casa nostra en garanteixen la continuïtat no tenen perdó de Déu, no pas per motius merament oportunistes, sinó perquè menystenen les lliçons de la història.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes