Per què no parlem anglès prou bé?

El sistema escolar no garanteix el domini d'aquesta llengua indispensable

VilaWeb
Redacció
04.12.2016 - 18:48
Actualització: 04.12.2016 - 19:48

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

NORA OLIVÉ (@noraolivev) i LAURA GÓMEZ (@lauragobe96)

El nivell d’anglès dels ciutadans ha estat i segueix sent un repte per al sistema educatiu al nostre país, i a tot l’estat espanyol. Segons un estudi del CIS de l’any 2014, un 61% dels espanyols afirmaven no parlar ni escriure l’anglès. D’aquests, però, un 59% deia que havia après l’idioma a través de l’escola o l’institut. 

La Unió Europea recomana que els països membres adoptin un model lingüístic 1+2, és a dir, l’aprenentatge de dues llengües més, sent la primera l’anglès, a banda de la materna. Com explica l’Informe sobre Reptes de l’educació a Catalunya del 2015, a Catalunya aquest model es fa més complexe perquè hi ha dues llengües oficials: el català i el castellà. Caldria crear, per tant, un model 2+2. Això també suposa un repte per a dos altres territoris dels Països Catalans: les Illes Balears i el País Valencià.

La situació als Països Catalans

Els intents de posar solució al problema de l’anglès en aquests territoris durant els últims anys han estat principalment a través de programes que intentaven imposar el trilingüisme a les escoles. L’any 2012, la Generalitat del País Valencià,  governada aleshores pel Partit Popular, va aprovar el Decret sobre plurilingüisme. El president de l’associació Escola Valenciana, Vicent Moreno, va denunciar que aquest atemptava contra el valencià i que suposava un retrocés per a la normalització lingüística que s’havia realitzat als centres educatius. La posició contrària d’Escola Valenciana vers el decret era compartida una àmplia majoria del sector educatiu valencià.

Un procés semblant es va intentar implementar a les Illes Balears un any més tard amb el TIL (Tractament Integrat de Llengües), també sota govern del PP. Aquest decretava que calia fer un terç de les assignatures en anglès i un altre en castellà, i eliminava la Llei de Normalització Lingüística que garantia l’ensenyament de la llengua de les Balears en l’àmbit educatiu dels centres no universitaris. Va ser rebutjat pel 70% dels centres, i va donar inici a una onada de vagues i protestes per part dels sindicats de professors i alumnes, que van aconseguir que el Tribunal Superior de Justícia de les Illes l’anul·lés el setembre del 2014.

A Catalunya, on la llengua vehicular a l’ensenyament segueix essent el català, el debat sobre el trilingüisme com a via per a assolir un millor nivell d’anglès s’ha encès aquest any. El president de Ciutadans, Albert Rivera, va accedir a negociar amb Mariano Rajoy només si aquest considerava algunes mesures, entre elles la imposició d’un model d’educació trilingüe a les escoles catalanes.

Una de les principals crítiques a aquests models basats en el trilingüisme és que no garanteixen que l’anglès obtingui millors resultats i, a més, redueixen la presència del català en àmbit escolar. 

Com ho fan altres països d’Europa?

L’escola d’idiomes Education First, líder en l’ensenyament de llengües arreu del món, publica cada any un rànquing mundial que mesura l’índex del nivell d’anglès en 72 països. En l’informe publicat el 15 de novembre del 2016, Espanya ha assolit un nivell mitjà, i es troba situada en la posició número 25 mundial, i la número 19 a Europa respecte 26 països.

Dades com aquesta evidencien que hi ha una clara bretxa entre l’aprenentatge de l’anglès aquí i a altres països europeus. El resum executiu de l’informe afirma que el coneixement d’anglès a Europa és el millor al món amb diferència, amb 5 dels seus països (Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Noruega i Finlàndia) ocupant les primeres posicions en l’índex d’aquest any.

L’estudi, que permet fer una comparació entre països, indica que mentre aquí ens passem una mitjana de 9,6 anys aprenent anglès, a Suècia (tercer país en el rànquing del 2016 i primer en l’any 2015) l’estudien durant 12,1 anys.

Sorprenentment, i segons una Eurostat del 2015, els nens suecs comencen a estudiar l’anglès entre els set i els deu anys, mentre que aquí ho fem als tres. Ara bé, mentre en les aules catalanes es dediquen unes dues o tres hores setmanals a l’anglès, allà es tracta d’una de les tres assignatures bàsiques, juntament amb les matemàtiques i el suec. A banda de les diferències en l’àmbit educatiu, hi ha un factor social i cultural. Les pel·lícules i els programes televisius s’emeten en versió original subtitulada i, per tant, hi ha una immersió lingüística important.

Una falta d’immersió

Un dels problemes principals que impedeixen el bon aprenentatge de l’anglès al nostre país és la poca normalització de l’ús d’aquesta llengua. Sovint sentim dir que el cervell dels nens és com una esponja, i que poden aprendre els idiomes amb molta facilitat. Jordi Sedó, escriptor i docent d’anglès en una escola primària, afirma que això és cert, però que només es dóna en el cas que els nens es trobin en una situació d’immersió en què hagin d’aprendre l’idioma per necessitat. ‘Un nen aprèn anglès molt més fàcilment que un adult sempre i quan el necessiti de manera vital’. Sedó explica que ell ha comprovat aquesta situació amb els nens magrebins o subsaharians, que poden aprendre català en només tres mesos però, en canvi, en deu anys no aprenen anglès.

Quan els nens surten de l’escola, no necessiten fer ús de l’anglès en la seva vida quotidiana. En altres països europeus, en canvi, els joves posen la televisió quan arriben a casa i les sèries i pel·lícules es troben en versió original. La doctora en lingüística aplicada a l’educació Mireia Trenchs afirma que existeix una manca de motivació a l’hora d’aprendre l’anglès, ja que no té una utilitat en la vida diària. En aquest sentit, el doblatge del contingut televisiu a l’espanyol i el català perjudica encara més les oportunitats d’aprendre aquesta llengua. Per tant, l’únic moment en què els joves estaran exposats a l’anglès serà si tenen un interès específic que els obliga a parlar-lo o utilitzar-lo.

El fet que el doblatge no existeixi en molts països significa molts anys de sentir parlar l’anglès de manera habitual. El seu ús, per tant, es normalitza fora de les aules i s’accepta com a quotidià. El problema que existeix a l’estat espanyol és que el procés d’aprendre la llengua estrangera només passa a l’escola, com seria el cas d’altres assignatures com les matemàtiques o la física. Sedó explica que és molt difícil crear en els nens la noció que necessiten l’anglès quan només hi estan exposats durant les hores a la setmana que fan de classe.

El mètode a les aules

Una de les crítiques més repetides al sistema d’ensenyament de l’anglès és que no incideix en l’expressió oral o speaking. En classes de 25 o 30 nens, és difícil garantir que tots els nens puguin practicar l’anglès parlat i n’assoleixin un nivell decent. Però una altra de les dificultats importants a l’hora d’aprendre aquesta llengua a l’escola radica en el mètode que s’utilitza. Jordi Sedó, en la seva experiència com a professor, s’ha adonat que es tendeix a obviar la gramàtica a les aules. Els nens aprenen models de frase prèviament construïts, com per exemple ‘how old are you?’ i la seva resposta ‘I am 12 years old’. Ara bé, ‘saben repetir les frases apreses com si fossin en PDF, immodificables’, afirma Sedó. Els joves són incapaços d’extrapolar l’estructura d’aquesta pregunta i aquesta resposta a una altra frase d’estructura anàloga. ‘Si no expliques a un nen que ‘How old’ vol dir en realitat ‘Com de vell’ i no pas ‘Quants anys’ i que ‘…are you’ vol dir ‘…ets’ i no pas ‘tens’, serà incapaç de fer servir la frase ‘How old are you’ com a model per a construir-ne d’altres, com ara ‘How far is Bournemouth?’ o ‘How big is her house?’’.

Respecte al contingut de les lliçons, és habitual que els llibres de text repeteixin el temari cada curs, encara que els joves hagin estudiat el mateix durant anys seguits. Es fa difícil que avancin i aprenguin anglès més avançat quan dediquen mesos a repassar el present simple o vocabulari bàsic que han estat estudiant des de la Primària. El fet que ampliïn el seu coneixement tan a poc a poc també dificulta que puguin mantenir converses intel·ligibles en anglès. Pot ser que, en aquest sentit, existeixi un problema d’exigència. Es promou que els nens aprenguin de forma amena i, en el procés, s’oblida que tot idioma que es vulgui dominar requereix un esforç molt gran.

Naturalment també és cert que ens costa més aprendre l’anglès aquí que a d’altres països perquè tant el català com el castellà són llengües romàniques, i l’anglès és germànica. Per tant, hi ha certs trets de la llengua que són més complicats per a nosaltres que per un holandès o un suec, per exemple, ja que les seves llengües maternes també són germàniques. Ara bé, Trenchs afirma que qui parla català té cert avantatge respecte dels castellanoparlants pel que fa a la pronunciació, ja que entre el català i l’anglès ‘hi ha més consonants i vocals que s’assemblen, el sistema fonètic és més similar’.

El bilingüisme és una altra característica que afecta l’aprenentatge d’una llengua estrangera. Els qui parlem català i espanyol, per bé o per mal, dominem dues llengües amb un alt nivell de competència, i això ajuda quan estem aprenent una tercera llengua. Trenchs diu que el fet de ser bilingües influeix en que de manera natural sabem que una mateixa idea la podem expressar de diverses formes. Una persona monolingüe pot aprendre aquesta concepció, però no ho tindrà internalitzat com un bilingüe.

Ara bé, l’espanyol és la segona llengua del món, amb més de 420 milions de parlants natius segons dades d’Ethnologue , i això, de manera més o menys conscient, també pot influir en l’aprenentatge de les llengües. Tot i que als Països Catalans ens podem considerar bilingües, l’estat espanyol té en general un tarannà monolingüe. Com que l’espanyol és molt parlat, novament de manera més o menys conscient els ciutadans poden arribar a pensar que és suficient per anar pel món, que no cal aprendre una llengua internacional com l’anglès. Tal com diu Miquel Berga, president de l’APAC (Associació de Professors i Professores d’Anglès a Catalunya) ‘li costa molt a algú que veu que pot anar pel món amb el castellà fer l’esforç d’aprendre una altra llengua’.

Preparació docent

El Marc Europeu Comú de Referència (MECR) per a les llengües defineix el nivell B2 com a un ‘domini funcional limitat’. Fins ara, aquest ha estat al nivell d’anglès que es requeria per als docents en l’àmbit escolar. L’any 2014, la Generalitat catalana va modificar la taula de titulacions que capaciten el professorat per impartir una llengua estrangera en la secundària. Donava als professors d’anglès un marge de tres anys per adquirir una titulació superior, equivalent al C1 del MECR, que garanteix que una persona pot ‘utilitzar la llengua de manera flexible i eficaç per a propòsits socials, acadèmics i professionals’. Fins al 2017, per tant, no es garantirà que els docents que imparteixen actualment tinguin un domini funcional de l’anglès efectiu.

D’una altra banda, durant molts anys el requisit per a accedir a la posició de professor a les escoles era haver estudiat filologia anglesa. Berga explica que, encara que la carrera aporta molt coneixements sobre l’anglès, no prepara específicament per a donar classes com a professor.

Actualment, es demana a aquells que vulguin impartir la llengua estrangera haver aprovat la carrera de magisteri amb un màster de formació de professorat amb l’especialitat en anglès. El problema principal és que això només s’aplica a les noves generacions que estan estudiant la carrera en l’actualitat i, per tant, de moment segueix havent-hi docents poc qualificats que es troben exercint a les escoles.

Buscant l’anglès fora de les escoles

Segons l’informe del CIS del 2014, només un 59,4% dels espanyols afirmen haver après l’anglès a l’escola o l’institut. Davant la poca garantia que el sistema d’ensenyament dóna a l’hora de sortir de l’ESO o el Batxillerat amb un nivell suficient en la llengua anglesa, és habitual que els pares o els mateixos joves prenguin la iniciativa de buscar mètodes alternatius fora de l’àmbit escolar.

Les alternatives més populars són les acadèmies especialitzades i els professors particulars. Concretament, un 17,5% admeten haver hagut de recórrer a aquests mètodes per a adquirir un nivell que consideren apropiat. La qüestió més problemàtica és que tant les acadèmies com els professors suposen una despesa econòmica important que, arran de la crisi, moltes famílies no es poden permetre. Les plataformes a Internet especialitzades en professors particulars recomanen cobrar entre 12 i 16 euros l’hora. Per altra banda, les acadèmies més prestigioses com el British Council, entitat que organitza els exàmens Cambridge per a adquirir els nivells del MECR a Espanya, tenen unes taxes molt elevades que ronden els més de 1.000 € per curs. Altres alternatives com l’Escola Oficial d’Idiomes resulten més econòmiques, sobre els 300 €. Ara bé, Sedó, com a educador, veu que els nens que realment extreuen resultats satisfactoris de les classes d’anglès extraescolar són una minoria. ‘Cada any pregunto qui fa extraescolar, i hi ha nens que porten 4 anys fent-ne’. Aquests tenen un nivell més bo que els que només reben anglès a l’escola, però les diferències no són tan grans, explica. Els alumnes de Sedó, que és professor de cinquè de Primària, també fa quatre anys que l’estudien a l’escola.  ‘I la majoria no saben pràcticament res! Doncs, què fem a l’escola…? Crec que alguna cosa hem de revisar. No s’hi val a dir que els nens són ganduls i que han de treballar més’.

Tot això ens torna a dur al problema de la falta de normalització. Les acadèmies i els professors particulars fan que els nens obtinguin millors resultats però el que realment fa la diferència és la immersió lingüística, i això només es pot aconseguir a través de les estades a l’estranger, a les que recorren un 10,7% dels espanyols. 

Les estades Au Pair s’han popularitzat en els últims anys com una manera per als joves d’aprendre anglès en situació d’immersió i, a la vegada, de compartir la cultura i el dia a dia amb persones nadiues. Cada vegada més joves fan ús d’aquesta alternativa perquè volen perfeccionar l’anglès per a poder utilitzar-lo en l’àmbit professional. El programa consisteix en estades, habitualment d’un any, amb famílies nadiues que tenen fills. La persona que fa d’Au Pair conviu com un membre més de la família i normalment té la tasca de fer cuidar als nens.

Segons la coordinadora d’Au Pair Spain, Maria Paz Expósito, el 80% dels sol·licitants són universitaris que veuen que el seu nivell d’anglès no és suficient per al seu futur professional. Els programes més sol·licitats pels joves espanyols són a Gran Bretanya (60%) i Irlanda (20%) i, en proporció més baixa, els Estats Units. Es tracta d’una alternativa econòmica, ja que els sol·licitants només han de pagar les despeses del viatge i, a més, reben un petit sou per part de la família.

L’experiència no només serveix perquè els joves d’aquí aprenguin anglès en un altre país. Les famílies espanyoles també sol·liciten els serveis d’Au Pairs de països estrangers, normalment d’arreu d’Europa, quan veuen que l’anglès de l’escola no és suficient. ‘Volen que els seus nens reforcin l’idioma a casa’, expliquen des d’Au Pair Spain.

Agències com aquesta s’encarreguen de mediar entre sol·licitants i famílies perquè l’experiència sigui el més profitosa possible per a les dues bandes. Èlia, de 23 anys, va escollir aquest programa per marxar a Anglaterra. ‘Penso que aquesta deu ser una de les poques maneres d’introduir-se de ple en una llengua estrangera. El contacte dia a dia amb els nadius del lloc és la manera ideal de perfeccionar aspectes com la parla o l’escolta, que les classes d’anglès no posen en pràctica.

Què hauria de canviar?

Encara que el nivell de l’anglès no sigui la principal preocupació respecte el sistema escolar, el domini d’aquesta llengua és un requisit gairebé bàsic avui en dia de cara al món laboral a causa de la globalització. Segons l’índex EPI, existeix una correlació entre el coneixement de l’anglès dels habitants d’un país i la renda per capita. El que sabem per cert és que el coneixement d’aquest idioma s’ha convertit en una competència essencial que facilita els negocis i proporciona més oportunitats de treball tant en el propi país com a l’estranger.

‘La solució passa per assumir que no hi ha solucions màgiques’, afirma Berga. Els impediments o les dificultats per aprendre un bon anglès sorgeixen a partir d’un conjunt de factors que són impossibles de solucionar de forma immediata. No es pot eliminar el doblatge o canviar el sistema escolar de la nit al dia. ‘Una batalla que des de l’APAC vam lluitar va ser que, sobretot a la televisió pública com TV3, quan una persona parlés a les notícies no se’ls doblés, sinó subtitular-los per poder sentir com parlen en anglès’. Petites iniciatives com aquesta introdueixen l’anglès a poc a poc en les nostres vides quotidianes. Començar per estimular la cultura del multilingüisme a través de l’audiovisual pot ser un pas important en la normalització de l’anglès.

En general, dominar una llengua és difícil i suposa una inversió important de diners. Per tant, és vital que el sistema escolar garanteixi al màxim possible un aprenentatge bo de l’anglès. Segons l’EPI, aprofitar l’auge d’Internet i les noves tecnologies en les classes d’anglès pot ser una forma de motivar el seu aprenentatge, ja que més del 50% del contingut online es troba representat en aquesta llengua.

Existeix una suma de factors que poden contribuir a millorar el nostre nivell de domini de l’anglès. Ara bé, com tot aprenentatge d’un idioma, una part crucial radica en l’esforç i la motivació dels propis estudiants. El desafiament més gran és aconseguir adquirir la consciència general que necessitem un domini funcional elevat de l’anglès, considerada llengua internacional per excel·lència amb un paper molt important en la comunicació universal.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes