Gairebé el 80% dels autònoms i empresaris que ha respost a la segona consulta de l’aplicació Consultes Cambra considera que hi ha dificultats per a trobar personal. D’aquests, un 44% diu fins i tot que no es poden arribar a cobrir determinats llocs de treball. Per contra, tan sols un 10% opina que no hi ha dificultats per a cercar personal qualificat. Aquestes són les principals conclusions que s’extreuen de les respostes que es van saber divendres de la setmana passada a la consulta, en què es demanava als empresaris sobre les dificultats de cobrir llocs de feina amb personal qualificat. 

En vista de les dades, el president de la Cambra de Barcelona, Joan Canadell, va expressar preocupació: ‘No ens podem permetre que amb unes xifres del 24% de desocupació juvenil tinguem una resposta com aquesta.’ I té raó. Però la part pitjor és que si la pregunta s’hagués fet fa quinze anys o vint, la resposta hauria estat gairebé la mateixa, encara que amb unes mancances diferents. Sembla que la divergència entre la formació i les necessitats de les empreses és notòria i malauradament gairebé estructural. Bons desigs no n’han faltat mai, però el fet és que som encara massa a la vora d’on érem fa quinze anys i aquest temps perdut difícilment el recuperarem. 

Recordem, perquè no fa pas tant de temps, que durant els anys de la crisi el problema principal era la manca de creació de llocs de feina. Ara que ja se’n creen ens trobem que aquesta demanda requereix perfils de professionals que no es troben amb facilitat. Aquesta falta d’encaix vol dir, per exemple, que durant els anys de la crisi s’ha perdut una oportunitat magnífica de donar més importància al sector educatiu i preparar-lo amb l’objectiu de presentar al mercat uns professionals amb els coneixements i aptituds per a encarar la postcrisi amb empenta. Durant tots aquests anys, a l’estat espanyol no s’ha aplicat cap mesura relacionada amb el sector educatiu per a resoldre aquest problema. Dit d’una altra manera: les autoritats no han escoltat el missatge de la societat. 

Quan Canadell diu que ‘ens hem d’avançar a les demandes dels cinc o deu anys vinents per formar els joves i que, com més aviat millor, han de fer pràctiques remunerades a les empreses gràcies a la formació dual dels cicles formatius’, també té raó. Però la cosa no és fàcil d’implantar, com hem vist durant tants anys. Arran d’aquest problema, em diu David Garrofé, secretari general de la CECOT, que ara com ara els grans afectats per la manca de personal especialitzat són la indústria i la construcció, ‘encara que no a tots els sectors els afecta igual’. I afegeix un altre maldecap: ‘A més, s’han perdut molts oficis.’ És cert, durant la crisi n’han desapareguts molts, per manca de feina. Encofradors? Guixaires?… Si no es construïa res! Per això no hi ha hagut gent jove que els hagi apresos i ara contractar professionals que voregen els seixanta anys no és senzill. I molts ja s’han jubilat…

La bona notícia és que per primera vegada hi ha més joves que estudien FP que no pas batxillerat. Sembla, doncs, que finalment anem per bon camí. ‘L’FP ha anat agafant prestigi, sobretot quan al final dels estudis, amb un bon bagatge pràctic, es pot triar entre treballar o fer el salt a estudiar enginyeria… Però això de les pràctiques a l’empresa s’ha de reconèixer que no ho tenim ben tancat’, diu. I per a mi hi ha un fet cabdal que hauria de ser cada vegada més decisiu a l’hora de determinar què han d’estudiar els adolescents: el grau d’inserció a la feina, en acabar la carrera. A l’FP és molt alt i això hauria de ser un argument de pes. 

Parlo amb Carme Poveda, directora d’anàlisi econòmica de la Cambra, que em certifica aquesta dada. ‘En moltes branques de l’FP quan acaben els estudis més del 70% dels estudiants troben feina i hi ha branques com les TIC en què la demanda supera l’oferta amb escreix.’ El fet és que costa d’entendre que tan poca gent estudiï les anomenades STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) a la universitat, essent com són les claus del futur del treball. ‘La demanda creix de dia en dia i, en canvi, el nombre d’estudiants que s’hi dediquen fins i tot cau, en termes relatius. Som al voltant del 19%.’ Cal dir que la manca tradicional –i difícil d’explicar– de noies que estudiïn aquestes matèries és un handicap molt important. 

Quant a les pràctiques ‘mal tancades’ a què es referia Garrofé, Poveda diu: ‘S’ha de canviar la mentalitat de l’empresa. S’hi ha d’involucrar molt més. No pot ser que només el 39% de les empreses de més de 50 treballadors tinguin estudiants en practiques.’ I, havent advertit que un dels problemes és la manca de tutors, la Cambra ofereix –entre més coses– un servei de tutors compartits per a mirar de salvar aquest entrebanc. Per una altra banda, les empreses d’una certa dimensió, no penso en microempreses, haurien de formar gent per a fer de tutors d’estudiants. De totes maneres, sembla que, de mica en mica, el camí va apuntant en la bona direcció, però costa molt. 

Si una cosa sembla una barbaritat en una societat com la nostra, que no té un mercat laboral ni un sistema educatiu modèlics, és el desaprofitament de talent universitari que es manifesta en el nivell de sobrequalificació en els llocs de feina. Poveda diu que en tenim un 26% de mitjana, una xifra que ja és molt alta, però que en carreres com les humanitats i les jurídico-socials, arriba fins al 36%. ‘La majoria de nois i noies amb el títol universitari a la butxaca acaben fent feines purament administratives.’ Això implica un cost personal, en termes d’autoestima, dels titulats i un alt cost de diners públics llançats per les administracions. És una mostra ben clara del desequilibri a què he al·ludit al començament, entre formació i necessitats empresarials. 

I finalment també parlo amb Miquel Darnés, que és el degà del Col·legi d’Enginyers Graduats i Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona. Allà no els tenen, aquests problemes. La sortida professional és interessant per l’alt grau d’inserció i per les retribucions que ofereixen les empreses als titulats novells sense experiència, com també per la baixa desocupació, que en el cas dels col·legiats es calcula que és, actualment, d’un 2%. ‘Les remuneracions oscil·len entre 23.000 i 27.000 euros bruts per als qui acaben la carrera. I cal dir que enguany s’ha notat un augment en els nivells salarials dels enginyers amb experiència. La causa d’aquest augment pot ser que hi ha més oferta que no pas demanda de feina, de manera que les empreses es van començant a trobar obligades a apujar sous. Nosaltres ho notem perquè no hi ha tanta concurrència de candidats que opten a cada oferta. És una tendència que constatem de fa uns quants anys, ja’, comenta.

L’aspecte de la remuneració és cabdal i hauria d’ajudar a respondre a la pregunta del milió. Si no hi ha gent d’alguns perfils, com és que tants joves se n’han d’anar a l’estranger? Com és que amb un 24% de desocupació juvenil hem d’importar gent jove d’algunes especialitats? Una part ja s’ha respost per la divergència amb la formació, però sempre resta l’interrogant de què passaria si els sous fossin més alts. Per Garrofé, la mobilitat de gent jove no és dolenta en si. Però la clau és la manca de perfils formats a casa nostra. ‘Em preocupa que el talent només se’n vagi i que sigui difícil de fer-ne entrar de fora, pels entrebancs que origina l’altíssima taxa de desocupació que tenim aquí.’ Per Carme Poveda, la qüestió salarial va molt lligada a la desocupació. De totes maneres, també insisteix que manquen perfils i que s’ha d’estar disposat a pagar més. De fet, ja passa. ‘En alguns casos importem gent d’Alemanya i ens costa més que no si els tinguéssim formats aquí.’

El problema és que la gent no es forma ni s’especialitza d’avui per demà. Això requereix temps i el tenim molt justet. Sembla que anem ben encarrilats, sobretot amb el camí que han començat les pràctiques a la FP dual, però haurem de travessar uns anys complicats mentre no se’n notin els efectes. El món canvia molt de pressa. I la tecnologia s’obre pas amb força. Això no vol dir que no hi hagi d’haver gent que estudiï humanitats, però en la mesura de les necessitats de la societat! Els llocs de feina seran cada vegada més cars d’obtenir. Per això crec que la clau de tot plegat és arribar a fer que els alumnes tinguin els percentatges d’inserció laboral de cada carrera en el punt de mira a l’hora de prendre una decisió sobre els estudis que volen fer. I aquest factor cada vegada hauria de tenir un pes més important…

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb