04.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 04.09.2022 - 21:41
Hi ha errors polítics tan monumentals que sempre em desconcerten. Com és possible, concretament, que en el món polític d’avui, ple d’assessors i amb una gestió de dades que ressegueix el país mil·límetre a mil·límetre, un president com Pere Aragonès cometa un error de la dimensió del que ha comès anunciant –i de la manera com ho ha fet– que ell no acudirà a la manifestació de la Diada?
Dic de la manera que ho ha fet perquè la majoria dels presidents de la Generalitat, durant el seu mandat, no hi han anat. I, per tant, que no ho fes ell tampoc no seria gens estrany. En canvi, sí que és estrany tot allò que ve a continuació.
El president hauria pogut dir, per exemple, que no aniria a la Diada però que després rebria els organitzadors a palau, per veure què tenen a dir-li –com han fet uns quants presidents. O hauria pogut adduir la seua posició institucional, cosa que també havien fet alguns presidents. Fins i tot hauria pogut convocar una marxa més o menys paral·lela, com algun any ha fet l’esquerra independentista, tot desmarcant-se de la de l’ANC però amb un recorregut complementari, a poca distància. O, si voleu, hauria pogut dir això mateix que ha dit ara però just vint-i-quatre hores abans, quan la seua decisió ja no hauria tingut prou pes per a causar l’impacte que causa. Però, significativament, no ha estat així.
I no ha estat així perquè en realitat el president no emet el missatge que ell no anirà a la manifestació sinó un altre, que, a més, té unes formes sorprenentment agressives; un missatge de desmobilització. Això que ha fet és dir a la gent, i molt especialment als seus seguidors, que cal no anar-hi, a la Diada, que no hi han d’anar. Per això el seu gest contrasta amb tot allò que Esquerra ha fet de fa anys, que és acostar-se a la centralitat del país (són ells que se’n van de l’acte central i en resten al marge). Però sobretot per això comet dos errors monumentals.
El primer és que ell tot sol dota de sentit i d’importància la Diada. El president Pere Aragonès ha aconseguit que la manifestació es convertesca en un esdeveniment que el govern d’Esquerra i Junts no podrà aprofitar a favor seu en cap cas, ni a Madrid ni ací –per més que Junts mire de traure profit de l’error dels seus socis. I això, de retop, origina un segon error, potser més important i tot, que és el d’escampar entre la societat el malestar cap al govern, molt més enllà del cercle dels molt polititzats.
Jo no sé si la manifestació serà grossa, molt grossa o enorme, però d’entrada em sembla molt difícil que siga petita o molt petita. Simplement, perquè, després de deu anys com els que hem viscut, la Diada dels catalans es fa concreta, pren cos en aquesta manifestació –per més sopars de duro que vulguen vendre’ns ara dient que no. I per això hi ha tanta gent que ja hi va com un costum, pensant en el país i prou, disposada a celebrar la catalanitat i, en tot cas, convençuda que cal impedir a Espanya l’alegria de dir que som quatre gats i que el procés d’independència s’ha acabat.
Entre aquesta gent que omplirà diumenge el Paral·lel de Barcelona, evidentment, hi haurà a la primera fila el sector més activista i conscienciat del país. Però el gruix serà, i això no ho podrà desfer el president amb el seu missatge, aquesta enorme quantitat d’independentistes normals i corrents que no es passen el dia a Twitter, que llegeixen pocs diaris i que no van a les conferències, però que volen deixar de ser espanyols demà mateix. I podria passar –ja ho veurem, si passa o no– que diumenge molta d’aquesta gent interioritzàs i assumís una realitat que, de fa anys, ERC prova de maquillar a còpia d’astroturfing i inversions teledirigides en mitjans.
Aquest debut de l’oposició independentista al govern, si s’acaba esdevenint, és allò que realment farà memorable aquesta Diada. I ara és el moment.
Ara és el moment perquè han passat cinc anys del Primer d’Octubre i al març en farà dos del pacte de govern entre ERC, Junts i la CUP. I és un fet, no una opinió, que la proposta pactada per Pere Aragonès i Jordi Sànchez no ha fet avançar el país, sinó al contrari. L’estratègia d’apuntalar el govern espanyol fins i tot si t’humilia i de fiar-ho tot a una taula de negociació que no negocia res és un fracàs tan evident que ahir mateix Marta Rovira es va permetre de dir en públic que ja sap que el 2023 no s’avançarà gens perquè és un any electoral. Un argument, un més, que desafia el sentit comú, perquè en tot cas, i vist que això ja era ben sabut, havien d’haver fet més pressió per tancar la negociació enguany, i això no es fa amb unes declaracions el mes de setembre.
Obsedits per les tècniques de màrqueting i cofois de moure tant de diner públic capaç d’exercir influència, ells ho volen dur tot al terreny dels sentiments. I el president Aragonès, amb el seu anunci, ha fet això. Primer perquè saben que no tenen defensa política possible si hom es mira les coses des de la raó i des de la comprovació d’allò que fan. Però també perquè així creuen que poden anul·lar la posició dels qui fa temps que reclamem la dimissió d’aquest govern i critiquem els tres partits que hi donen suport. Però, creguen què creguen, o inventen què inventen, el trencament d’una part creixent de l’independentisme amb el govern d’ERC i Junts no és cap afer sentimental, simplificable i ridiculitzable en al·lusions a traïdories, despits o lluites d’egos. Ben a l’inrevés, és la raó objectiva –i els fets contrastats– que ens dicta que amb les polítiques que aquest govern promou no tan sols no es pot arribar mai a la independència sinó que es consolida cada dia més la dependència d’Espanya.
I és per aquesta raó profunda que, després de desarticular ja gairebé del tot la confrontació des de les institucions, ara proven de desarticular i anul·lar el moviment popular i ciutadà, democràtic, per la independència. Perquè res no els moleste en la seua gestió anodina però suculenta de l’autonomia. I és contra això que s’han anat alçant cada volta més veus conegudes aquests darrers mesos. I és contra això que diumenge podria alçar-se una muralla de persones –cosa que al final això solament dependrà de cadascú de vosaltres i de si voleu anar-hi.
PS1. Una d’aquestes veus que s’han anat alçant fa temps i que per això han volgut tacar és la d’Albano-Dante Fachin, de qui ahir vam publicar aquesta entrevista. Ho diu molt clar i fàcil d’entendre: ”L’alternativa és deixar de mentir”. I, efectivament, és així.
PS2. VilaWeb necessita el vostre suport. Per això, si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors. És gràcies als 23.000 lectors que se n’han fet subscriptors que podem oferir-vos cada dia aquest diari, amb plena llibertat i sense cap interferència del poder. Però imagineu-vos què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara.
Els múltiples assessor i experts, han d’estar a l’alçada de qui els ha contractat. Quan un mediocre acomplexat està dalt de tot, en contracta per a que li diguen com no baixar. Però si l’aconsella bé, posarà de manifest la seua mediocritat. De manera que només li dirà allò que vol sentir.