Albano-Dante Fachín: “L’alternativa és deixar de mentir”

  • Entrevista al periodista i ex-diputat de Catalunya Sí que es Pot, ara que fa cinc anys del ple que va activar el referèndum

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
03.09.2022 - 21:40

“Veurem l’intent de posar l’1-O dins una vitrina”, diu Albano-Dante Fachín, periodista d’Octuvre, ex-dirigent de Podem Catalunya i ex-diputat de Catalunya Sí que es Pot. Ens rep a casa seva, a Breda (la Selva), on també enregistra els vídeos virals de denúncia de la situació política actual de l’independentisme. Hi parlem per recordar un dels moments més decisius de la tardor del 2017, el ple del 6 i 7 de setembre al Parlament de Catalunya, en què ell fou protagonista perquè el seu grup parlamentari es va trencar en directe. Era un dels diputats que defensava el referèndum i que va ser silenciat per Joan Coscubiela. Ara en fa cinc anys, però sembla que en faci una eternitat, reflexiona. “Ho tinc com en una nebulosa, tot allò”, diu just abans de començar l’entrevista. Per això en recordem els detalls i li demanem que expliqui per què pensa que ara una part de l’independentisme ho vol desactivar.

Ja en fa cinc anys.
—En aquell ple van sortir totes les contradiccions que hi havia latents. El ple va fer esclatar el grup i va deixar en evidència que Podem com a partit plurinacional no s’aguantava, i crec que va ser el preludi d’una cosa que va passar l’1-O, que és que molta gent que no pensava anar a votar hi va acabar anant.

L’estat espanyol es va espantar.
—Sí. Per això aquell ple és gran. Es van espantar perquè efectivament es desbordava la legalitat. És clar que es desbordava. I segurament és on es veu més clara la fractura, que és evident que s’havia de fer. Quan en el programa electoral dèiem que s’havia de fer sense estar subordinats, volíem dir això. Es tractava de creure’s el parlament. ICV no s’ho creia i Podem, tampoc. I quedàvem nosaltres. Va saltar pels aires el grup i Podem va ser incapaç de trencar el règim del 78. Quan vaig entrar a Podem, estava convençut que el volien trencar. De vegades em diuen “és que tu has canviat”. No, jo no! Podem va néixer dient tot això, CSQP deia que Catalunya necessitava un procés constituent no subordinat. Els que han canviat són ells!

Coscubiela va passar de defensar-ho a ser ovacionat pel PP i Ciutadans.
—Perquè dins el projecte n’hi havia uns que ens ho crèiem i uns altres que no els quedava més remei que fer veure que s’ho creien. En aquell moment, la idea d’autodeterminació i que el poble de Catalunya havia de decidir tenia tanta força socialment i políticament que ningú no se’n podia desmarcar.

Dèieu que Coscubiela feia mesos que es preparava aquell discurs.
—I potser feia anys. El procés incomodava terriblement l’esquerra tradicional catalana federalista. I en aquell moment van decidir d’actuar, i, si calia, fent-se aplaudir pel PP i per Ciutadans. Darrere la idea del federalisme es va veure que s’hi amagaven tots aquests, que a l’hora de triar van preferir la unitat d’Espanya que no pas l’autodeterminació dels pobles.

Els mitjans i polítics espanyols es van aferrar a Coscubiela i el seu discurs.
—Perquè no solament era un diputat de CSQP, sinó una persona molt lligada a un sindicat com CCOO. L’estat necessitava desesperadament que el combat contra allò que feia el sobiranisme no l’exercís només l’establishment, sinó que li calia ensenyar que els lluitadors sindicalistes també hi eren. La repressió posterior contra l’independentisme té de base que són insolidaris, supremacistes, burgesos… La figura de Coscubiela aconseguia de cara a l’opinió pública espanyola dir que els lluitadors d’esquerres també estaven contra la independència. Per això el presentaven com un heroi.

Vau rebre ordres de Madrid?
—En el ple en què es va votar la independència, el dia 27, les ordres que teníem de la direcció de Podem a Madrid era que ensenyéssim el vot perquè se’ls complicava la cosa a Espanya. Si passem remotament per còmplices d’això, estem acabats, venien a dir. Com a secretari general de Podem Catalunya vaig dir que no l’ensenyéssim.

Us heu tornat a trobar amb Coscubiela o Rabell?
—No. És que allò que es va veure en aquell ple no van ser unes diferències polítiques. No ens van deixar parlar. Jo volia defensar una posició que existeix en la societat catalana, la de molts no independentistes però que defensen l’autodeterminació. Necessitaven que no sortís al parlament, i per això ens van prohibir de parlar.

La desavinença també era personal?
—En política és difícil debatre amb qui imposa. Quin debat és possible dins aquesta esquerra federalista que al final acaba purgant qui no s’arrenglera amb les tesis de la unitat d’Espanya? Un grup parlamentari no deixa de ser un lloc en què cada matí es troba una mateixa gent per fer una feina. I és difícil quan n’hi ha que se salten els compromisos, quan menteixen… Recordo l’intent constant d’arraconar, de donar cops de colze, d’apartar.

I ara es vol passar pàgina de tot allò?
—Sí. Ara que farà cinc anys de tantes coses, veurem aquest intent de posar-ho tot en una vitrina, com un record. Passejaran el referèndum i l’urna com si fos una processó i el 2 d’octubre al matí faran exactament el contrari. S’actua en contra de tantes coses importants que van passar… Però precisament per això cal continuar mantenint-ho viu, que no és un símbol, que va passar i en vam aprendre moltes coses.

Com ara?
—Que la societat catalana té molta força davant l’estat. I ja fa anys que escoltem dins l’independentisme mateix que potser no som tan forts. La desactivació de l’1-O per part de l’independentisme de partit, sobretot d’ERC, consisteix a dir que va ser bonic però que potser ens vam passar, i que val més que tornem al seny.

Per què dieu que es vol desactivar l’1-O?
—El 2017 aquest independentisme es veu obligat a anar més enllà dels límits d’allò que coneixen perquè el carrer els ho demana. I ara hi vol tornar. Perquè al final les estructures de partit, els interessos personals, tenen molt de pes. La gent al carrer va tenir la força per a arraconar aquests interessos i obligar-los a tirar endavant. I ara mateix no tenim aquesta força com a societat i s’imposen objectius més petits. Quan la gent no som al carrer i no estem organitzats, qui pren el poder són estructures que volen perpetuar-se. I avui sembla que l’únic projecte que hi ha és el de mantenir-nos com estem, i això pels partits vol dir continuar repartint publicitat institucional als mitjans de comunicació, continuar comprant periodistes, col·locar un munt de gent amb 90.000 euros de sou l’any…

Voleu dir que el problema són els partits?
—No ho dic com un discurs antipolític, perquè els partits són necessaris i les estructures i les organitzacions, també, però per a respondre a les necessitats i els anhels de la gent. Ara és a l’inrevés: responen tan sols als seus interessos. Ara vivim la normalitat del règim del 78. Hem d’aspirar a trencar la normalitat, perquè és molt mediocre. Perquè, quin horitzó polític s’ofereix ara a la gent de Catalunya? Si us plau, que ens quedem tal com estem, compte que ve Vox?

O compte que ve una crisi i que s’ha de gestionar tan bé com es pugui l’autogovern que tenim perquè, si no, el perdrem.
—Sí, hi ha aquest discurs, que sempre ha estat el d’Arrimadas, quan deia que ens hem de preocupar d’allò que realment importa a la gent i no de la independència. Ho han acabat assumint els dirigents polítics independentistes. En el fons és una acceptació de l’acusació que sempre havia fet l’espanyolisme. El moment actual no és res més que el fet d’haver acabat assumint aquell discurs. Però si de veritat ens creiem la idea de sobirania, quan tens una crisi energètica a la porta, la guerra d’Ucraïna, la pandèmia, coses que impacten el món, no pots callar, perquè com a poble hi has de poder dir alguna cosa, perquè són els problemes que definiran el món. Com a catalans, hem de poder dir alguna cosa sobre els fons europeus, sobre com s’organitzen els recursos naturals del nostre país…

No n’hi va haver prou, l’1-O, amb la força de la gent i la mobilització.
—És evident que van faltar coses, i que la mobilització popular no va aconseguir els seus objectius. Però un polític català que no entengui que l’única força que té és el moviment popular ha de plegar, és un masover. Perquè una nació sense estat tan sols té la força de la gent que la conforma. Ara hi ha un procés de desmobilització, que la gent torni a casa, que nosaltres ja lluitarem pels interessos de Catalunya a Madrid en taules de negociació i al congrés. Això és més greu que una mentida, és una traïció als principis d’un moviment que de debò es creu sobiranista. L’única força que tens és la mobilització, la confrontació amb aquells que et volen retenir per la força. Si Catalunya continua essent una part d’Espanya, és perquè l’estat no ha dubtat a aplicar la força. Quina negociació hi ha amb algú que et reté per la força? Tu ets a la taula de diàleg perquè ja t’han dit que, si te n’aixeques, hi haurà sang. No dic que la mobilització popular sigui la panacea, però pensar que es pot aconseguir res sense això anant a negociar amb Pedro Sánchez és prendre el pèl i assegurar-se el sou a final de mes.

Gestionar “el mentrestant”.
—Posem-nos pragmàtics, acceptem això que ara no pot ser la independència i que ens dediquem a intentar que els catalans visquin més bé. Doncs no ho veig. Els fons europeus són un mecanisme per a configurar com viuran les generacions futures a Europa. Doncs si tu políticament no has aconseguit dir ni ase ni bèstia sobre aquests fons, ets un inútil polític. Aquest discurs de “gestionem”… però si no gestionen res. Aquests cinc anys hem vist l’intent desesperat dels partits independentistes de fer veure que obtenien res. El peix al cove es basava a fer veure que el peix petit que et donaven era gran. Ara l’esforç consisteix a fer veure que hi ha peix, quan no n’hi ha. I per això han de fer veure les derrotes com si fossin victòries.

Piulet de Rufián: beques, bonificació del transport públic…
—Però és que sempre refan la llista cap avall. La primera llista quina era? Havien aconseguit una taula de diàleg amb terminis en què es parlarà d’autodeterminació i amnistia i de la qual la gent votarà el resultat. No s’ha aconseguit. Segona llista: gestionarem els fons europeus i blindarem el català; doncs ni una cosa ni l’altra. Ara són unes beques. I la setmana que ve què serà? Que no ens pegaran? Al final no donen ni engrunes, però fan el discurs de contraposar els bojos del Primer d’Octubre amb ells, que són els assenyats.

Us demanen quina alternativa teniu.
—Per començar, l’alternativa és deixar de mentir. El moviment popular, amb les limitacions que tingués, tenia força i va espantar l’estat espanyol. Es van veure entre l’espasa i la paret. Oh, és que no érem prou, és que l’estat és molt fort… Ostres, tu com a moviment polític no pots ser el primer a aprofundir les teves febleses. No pots no veure la realitat, és clar, però has de destacar allò que tens. Però fan tot el contrari.

Si el camí que fan és el contrari, quin és el camí que cal fer?
—S’han de crear moments polítics. Va ser el cas de l’1-O. Si la societat percep que no hi ha camins a explorar, pren consciència col·lectiva i mira de fer alguna cosa. No sé què s’ha de fer. Però cal cultivar la consciència de la nació que vols alliberar.

Aragonès va dir que l’objectiu de la legislatura era culminar el procés d’independència.
—No pots culminar el procés si amagues les causes que fan que hi hagi la necessitat de ser independents. Has d’ajudar a crear consciència. L’objectiu polític de la violència de l’1-O era que els catalans no consideressin la confrontació amb l’estat. Doncs la violència continua exercint-se. Quan optes per una taula de diàleg amb qui et manté subjecte mitjançant la violència, negues la consciència que la gent havia adquirit. Quan defenses els teus pactes a Madrid, dius que no cal revoltar-se, que es poden fer unes altres coses. Creia que hi havia un camí, i després de l’1-O no crec que n’hi hagi cap que no sigui enfrontar-se amb l’estat, i que hi hagi un lideratge polític que treballi per mantenir viva la idea que a Espanya els catalans ho tenen fotut. La taula de diàleg és l’antítesi de l’1-O, quan la gent entenia que no hi havia res a fer i molta gent preferia enfrontar-se a la policia i anar a la presó que no pas abaixar el cap. La taula de diàleg és acceptar el que sigui abans d’enfrontar-se amb l’estat espanyol.

La majoria de l’independentisme, almenys electoralment, no és ací?
—La pregunta és si els catalans han votat no gestionar ni un euro dels fons europeus. Ens han votat per fer això, diuen. A tu t’han votat perquè no tinguis ni veu ni vot en els debats sobre el futur d’aquest país? Si demanem a qualsevol votant independentista, a un votant d’ERC –no a un càrrec posat a dit pel partit–, si és just que l’estat espanyol hagi repartit els fons europeus sense tenir en compte Catalunya, segur que dirà que no. I si li demanes si és just que el PSOE pacti amb Vox per repartir els fons europeus i que no tingui cap conseqüència per al PSOE, segur que dirà que no. Els vots avalen l’estratègia d’ERC? Crec que és mentida. Ja veurem què es votarà en el futur. Suposem que per una raó històrica, sociològica, una part dels catalans accepta de tornar a l’autonomisme, aparcar la confrontació i provar de negociar el que es pugui. No ho crec, però suposem-ho. Doncs jo treballaré perquè no siguin una majoria sinó una minoria, perquè crec que s’equivoquen.

Com treballareu?
—Mirant de posar damunt la taula la realitat i demostrar que no és una via practicable. Per això fem un canal a YouTube, per això piulo a Twitter i escric articles… Perquè l’estratègia que vol seguir ERC necessita maquillar la realitat, i fer veure que funciona. La tasca és demostrar que no funciona, i cadascú ho fa com pot. Una feina del periodisme és ajudar a veure la realitat, però si tot el dia et diuen que els pactes són magnífics… Negar l’1-O es basa a maquillar el desastre que vivim. Quan Rufián surt a dir que aconsegueixen coses, em sembla que cal que surti algú altre a dir que no és així.

I en pagueu un preu?
—Comencem a entrar en una fase en què la defensa del posicionament d’ERC i del govern solament es pot fer amb la mentida i l’atac constant i en massa contra qui prova d’assenyalar que això no va enlloc. Qualsevol que assenyala la inconsistència de la seva proposta política de diàleg amb Espanya es converteix en un ogre.

Us sentiu així?
—Faig un vídeo en què explico que el PSOE ha trencat els pactes amb ERC i ha pactat amb Vox per aprovar el repartiment dels fons europeus i la major part de les crítiques que rebo són d’ERC, dels altaveus que té. Perquè dic que el seu diàleg no funciona, i ho dic amb proves. Però la posició de ser enganyats pel PSOE els és més rendible que acceptar que els enganyen, perquè si ho accepten, no poden resistir ni un minut més, i això voldria dir desmuntar la paradeta que tenen.

Us heu trobat a la xarxa amb fotografies manipulades i informació falsa que us difamava.
—He fet crítiques dures al partit, o a Rufián, però no he insultat. Com que l’engany és tan gran, l’única eina que els queda per combatre-les és la mentida. Si la resposta a la crítica és piular una fotografia falsa en què surto amb una samarreta de Junts és que l’únic que tenen és anul·lar-me com a crític. Quan parlo d’indefensió, o estupefacció, és perquè hem arribat al punt que ERC s’enfada més amb els qui denuncien els incompliments de l’estat que no amb el PSOE per trencar tots els acords. Per exemple, Rufián difonia un piulet que deia que en Llach i jo dèiem que ERC eren uns botiflers, uns traïdors i uns castellans. No ho he dit mai. Si ho difon algú a Twitter, què hi farem, però que el portaveu d’ERC al congrés espanyol difongui mentides sobre gent que els critica políticament és una altra cosa. Per això fiquen tothom que els critica en una mena de globus de bojos, perquè no suporten la gent que els fa crítica política. És l’estratègia nua i crua de l’extrema dreta, la de mentir per desprestigiar el teu adversari polític en comptes de debatre-hi. Ho veiem. I són ells els qui diuen a tothom que els critica que són d’extrema dreta, que són trumpistes. Però que batlles i diputats esbombin mentides i fotografies falses sí que és trumpisme.

Piulàveu que teniu “una sensació d’indefensió molt incòmoda”.
—Parlo d’indefensió perquè ells tenen micròfons, però jo sóc un ciutadà, no tinc cap càrrec de partit. I ells sí que en tenen, i el pressupost de la Generalitat per finançar i donar milions d’euros públics a mitjans de comunicació. I els mitjans que no es dobleguen també ho tenen fotut. Això tant val per ERC com per Junts i qui tingui els trenta milions de publicitat institucional i els cinc o sis de subvencions. Que el partit que dóna subvencions i rega amb milions els mitjans difongui a la xarxa informació falsa dels qui ho critiquem em preocupa molt. Quina defensa tinc? Rufián té un milió de seguidors a Twitter. Si repiula un piulet que diu mentides sobre mi, quina defensa tinc? Ell sortirà al telenotícies, jo no. I el seu partit donarà dos milions d’euros a l’Ara i un milió a Nació Digital, en què hi ha columnistes que defensen les mateixes tesis i moltes vegades fan servir les mateixes mentides, o, si més no, aquest estat d’opinió dels trumpistes, dels bojos, dels que no veuen la realitat i queden ancorats al Primer d’Octubre… Ens enfadem amb Rufián, però veiem el moviment de tota una màquina d’interessos. Una màquina que la gent va esquerdar el 2017. I de cop i volta veus que La Vanguardia s’ha convertit en la Bíblia d’un cert independentisme. Què ha passat? On m’he perdut? Que veiem consellers del govern independentista que van de cul perquè els posin un semàfor verd!

També ho relacioneu amb haver acabat fora de les tertúlies?
—M’havien dit que tornaria al Tot es mou, i fins i tot em van demanar que tornés al plató en comptes de connectar-me des de casa. Però el darrer dia de la temporada passada em van dir que no, que la nova direcció havia decidit que no s’havia de parlar tant de política. Sé que la feina de tertulià no és pas vitalícia, i que cal canviar-los de tant en tant. El problema no és que jo deixi de ser tertulià a TV3, sinó que ens diguin que ara no es parlarà tant de política. No em preocupa no poder dir segons quines coses, és que no les dirà ningú més perquè diuen que ara d’això no se’n parla. Les coses que deia l’espanyolisme més tronat ara les accepta el govern independentista. Ara assumeixen l’axioma d’Arrimadas segons el qual el que passa a Catalunya és culpa d’aquesta televisió que omple el cap dels catalans de coses estranyes i que parlen massa de política. El concepte de despolititzar TV3 era patrimoni d’Arrimadas. Doncs avui la direcció de TV3 diu que cal despolititzar-la. Al final, Arrimadas ho ha aconseguit, i no li ha calgut ser presidenta. L’inconvenient no és que jo no surti, és que no volen que surti ningú. Què és això de despolititzar?

Per què penseu que ho fan?
—La maquinària de notícies falses contra Catalunya no ha parat de créixer i despolititzen l’únic espai públic que permetia d’expressar una manera de veure les coses a Catalunya. És molt difícil de no pensar que aquestes decisions es prenen sota el mandat d’Espanya. O és un pacte amb l’estat, que seria gravíssim, o és que pensen que és una estratègia. Ferreras i Inda continuaran mentint a tota màquina. I tu, què fas? Despolititzes TV3. O ets col·laboracionista d’ells o ets un inútil. Al Tot es mou opinàvem Sergi Sol, pròxim a ERC, i jo, crític amb ERC. ERC decideix de despolititzar TV3, i jo ja no hi vaig. Sergi Sol, no ho sé. Ara, Sergi Sol va amb en Ferreras, i Rufián, a 8TV. I a la Pilar Carracelas li van dir el mateix: “Volem veus no polítiques.” Què coi vol dir, això? I anirà acompanyat d’una altra cosa: es carregaran la crítica fonamentada i sense insultar i donaran veu a gent molt boja per reivindicar-se com l’alternativa contra ells. Per aconseguir-ho, abans han d’anul·lar els qui els critiquen fonamentadament.

Sospeseu de tornar en la primera línia política?
—No. Perquè penso que he de fer això que faig ara. Estic content de fer el canal Octuvre, i penso que políticament estic cent per cent actiu i faig una cosa important: desmuntar les mentides d’aquesta rendició que ens volen fer empassar. És cert que hi ha molt descontentament amb els partits, ja ho vam veure el 14-F, amb una part molt gran d’independentistes que es va abstenir. I això ha anat creixent.

I per això surten idees com ara la del quart partit independentista.
—Sí. Però hem de saber que tenim temps, que els que hi ha ara no deixaran la cadira fins a final de la legislatura. Junts s’empassarà tot el que faci ERC. I com que no hi ha perspectiva electoral a curt termini, plantejar-se quarts partits és tirar la pilota endavant. Ara cal fer feina en molts àmbits.

Però ja som a mitja legislatura.
—El Front Republicà es va crear quan les eleccions ja s’havien convocat. I vam treure 113.000 vots amb un pressupost de 30.000 euros. I el descontentament aleshores no era tan gran com ara. A part que personalment no tinc gens de ganes de passar-me dos anys parlant del quart partit, crec que ara cal fer coses, anar pel territori, obrir debats… Si ens passem el dia mirant com anem a les eleccions autonòmiques, no farem feina. Perquè si hem de passar de tenir tres partits independentistes sense idees a tenir-ne quatre sense idees, no millorarem. En canvi, si fem coses i ens movem, podem obligar els partits a moure’s. No vam arribar a l’1-O perquè un partit tenia unes idees, es va presentar i va guanyar, sinó perquè la gent es va posar en marxa i els partits no van tenir més remei que posar-s’hi. Si hi hagués un quart partit, hauria de ser el resultat de tot allò que ha de passar abans, que és un enfortiment del moviment i de les idees. Si aquestes idees els partits que hi ha ara no les volen recollir, potser les recull un altre partit. En tot cas, aquest seria el pas següent. I ara, certament, no sabria qui votar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any