Més enllà de les retòriques que acompanyen les commemoracions de les tragèdies socials –o si es vol, més ensota–, hi ha unes lògiques socials que n’expliquen la funcionalitat, el per a què serveixen. Insisteixo a dir que és un tipus d’anàlisi que se situa al marge de les bones intencions i de les bones paraules habituals en aquests casos. I també al marge dels intents de manipulació malèvola de l’emoció que provoquen.

En una concentració d’aquestes característiques se sol dir que s’hi participa per mostrar solidaritat amb les víctimes, o perquè mai més no torni a passar, o per defensar la pau i la bona convivència entre tots els pobles del món, també per demostrar que som un país acollidor o per homenatjar els herois que van intervenir en les operacions de socors. I, és clar, que no és el dia de ‘polititzar’ un acte ple de bons sentiments col·lectius. Res a dir: no pretenc pas discutir què sent, pensa o diuen les persones. La meva intenció és mostrar que hi ha un altre pla de realitat, més enllà de la consciència social i individual, que permet interpretar determinats comportaments grupals com aquest dels rituals socials que es fan quan hi ha hagut un drama social, sigui la mort violenta d’una persona –especialment si cau dins dels crims dits de gènere–, o una catàstrofe natural, o un accident amb moltes víctimes o, com ara amb el 17-A, un atemptat de naturalesa político-religiosa.

Sense voluntat de ser exhaustiu, es poden considerar tres grans funcionalitats de les commemoracions de les tragèdies, i n’afegiré dues més que, oportunistament, hi solen anar associades. En primer lloc, els rituals socials en contra de les tragèdies serveixen per a exorcitzar la consciència que prenem, momentàniament, de la vulnerabilitat del món en què vivim, i particularment de les nostres vides. Ens neguem a acceptar fins a quin punt la vida que tenim és precària i que som víctimes potencials de malalties greus, accidents fortuïts, daltabaixos familiars, comportaments agressius de persones desequilibrades… Volem pensar que tot és controlable, i sobretot, que l’estat ho pot controlar tot. Que si algú és captat per a cometre un atemptat criminal, l’estat ha fallat perquè hauria d’haver-ho evitat, anticipant-ho, bé sigui amb l’escola, els serveis socials, la policia, la delació ciutadana… Els rituals socials d’exorcisme del mal, doncs, estan al servei de l’expulsió de la inseguretat i la incertesa de les nostres vides.

En segon lloc, i per completar aquesta primera lògica restauradora, les commemoracions serveixen a l’estat per a exhibir la seva capacitat de recuperació i restabliment del control de la situació. Només cal estar atent als temes principals dels informatius especials i les declaracions d’aquests dies per veure com la cosa més rellevant és demostrar que tot torna a estar sota control, i si és que encara hi ha algun fil per lligar, algun serrell no resolt, algun aspecte ocultat a l’opinió pública. De fet, un acte de commemoració com el del 17-A és un acte polític per excel·lència, una ‘qüestió d’estat’, i per això hi havia del rei al darrer president de comunitat autònoma i de partit espanyol. I si hi ha hagut algun conflicte, ha estat per saber qui era el propietari legítim de l’espai que s’ocupava i quina era la institució que, en darrera instància, tenia realment el control de la situació. L’enrabiada de les institucions estatals a la primera reunió l’endemà del 17-A que el conseller Joaquim Forn ja va percebre que tindria greus conseqüències, té a veure amb aquest fet: l’any passat, el govern de Catalunya i els Mossos van ser els qui van ser els amos de la situació. I això encara té encabritats els representants estatals, i ara es tractava de recuperar el terreny.

En tercer lloc, com que l’experiència de desordre, de descontrol i de vulnerabilitat tenen efectes socials disgregadors, els rituals proven de reforçar els sentiments a favor de la cohesió social i la confiança en els altres anònims. L’exacerbació emocional a còpia de fer parlar les víctimes directes i indirectes i fer-los reviure els fets i les mostres de solidaritat rebudes; el mostrar les ferides encara obertes però que es van curant amb el temps; l’exhibició de les expressions afectives entre hipotètics adversaris o les declaracions dels qui han tornat a la normalitat, tot va a favor de suturar possibles fractures causades per aquella ruptura.

Hi ha també dues funcionalitats, si no espúries, com a mínim oportunistes –sigui dit sense connotacions morals– al que és la lògica social central de la commemoració. L’una, és l’aprofitament mediàtic de la rememoració dels fets que, mentre ajuda –sovint amb una docilitat fins i tot embafadora– a difondre els missatges institucionals i políticament correctes, també dóna l’oportunitat a tota una colla de professionals per a reivindicar el seu espai com a reconstructors legítims de l’ordre esquerdat. Els del meu gremi hi som particularment presents, valgui l’autocrítica. Les demandes de més polítiques socials i de més professionals, amb el corresponent increment del pressupost social, no hi pot faltar. Segur que aquests atemptats van ser conseqüència de fracassos en les polítiques socials? Jo crec que no, però aquesta és una altra qüestió que ara no puc tractar amb brevetat.

Finalment, la segona utilitat espúria d’aquestes commemoracions és la de la propaganda ideològica. Els discursos ingènuament multiculturals –en Manel Delgado ens podria il·lustrar amb detall sobre el seu paper polític–, o el pseudocosmopolitisme fonamentat en la diversitat d’orígens forasters de les víctimes –aquí, el turisme és útil–, esdevenen el nucli dur d’aquesta propaganda. Una propaganda embolicada amb la candidesa de cançons tan ensucrades –per no dir puerils– com l’Imagine’ de John Lenon, o allò tan innocent de ‘casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú’, de Sisa.

Acabaré amb una darrera observació: posar en evidència aquestes lògiques socials no significa menystenir-les, per bé que generalment es recolzen en l’autoengany. Són necessàries per a mantenir un determinat ordre social i fins i tot psíquic. Algú pot dir que fer el dol per la mort d’una persona estimada ni te la retorna, ni evita que tots hàgim d’acabar morint. Però ens calen mecanismes socials i psíquics per a restaurar l’ordre de cada dia quan aquest es trenca. I recorrem a religions, filosofies o ideologies diverses –i a les seves cerimònies corresponents– per aconseguir asserenar-nos, bé sigui per desfogar-nos, bé per resignar-nos-hi, i en definitiva, per pensar que tot torna a estar en ordre i que podem tornar a la nostra vida de cada dia. Fins a la següent prova que la condició humana és incerta i que el nostre món és molt més precari que no voldríem.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb