Per què ens han d’interessar les eleccions de diumenge a Alemanya

Que les eleccions alemanyes són transcendentals per al futur de la Unió Europea crec que és un tòpic que es diu cada vegada que n’hi ha. Que les presents són més determinants que cap de les anteriors també s’acostuma a sentenciar cada vegada que es convoquen. De motius, sempre n’hi ha. A les darreres, perquè eren les primeres sense Merkel i a veure què passarà. A les de diumenge vinent, pel previsible ascens de l’extrema dreta, per les posicions enfrontades sobre immigració i per un context internacional que la victòria de Trump ha sacsejat profundament, tal com es pot comprovar cada dia, ja sigui amb els aranzels, amb la guerra d’Ucraïna o amb el qüestionament dels valors democràtics europeus que va fer l’altre dia, precisament a Munic, el vice-president dels Estats Units.

No és cap secret que, per moltes ampliacions que s’hagin anat fent, la base del projecte europeu pivota d’ençà dels orígens en l’eix Berlín-París. El projecte comunitari és molt complex i l’ascens de les extremes dretes i els populismes europeus de segur que té a veure amb el fet que el projecte no acaba de rutllar. No és un projecte fallit i, com la democràcia, si no és el millor sí que és el menys dolent. Però creure-hi demana un esforç, un acte de fe o de militància. Costa molt de no veure la Unió Europea com un club d’estats que tenen molta més facilitat a defensar els interessos particulars que no pas l’interès comú i els valors democràtics amb què contínuament s’omplen la boca. La incapacitat d’intervenir satisfactòriament en la guerra d’Ucraïna n’és una mostra especialment dolorosa, com ja va passar amb la de Bòsnia ara fa trenta anys.

Tenir governs sòlids a França i a Alemanya, amb mandataris que tinguin cara i ulls, va en benefici de tots. Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, ens recordava Joan Fuster. Tot espai de poder que no ocupi la Unió Europea l’ocuparan els Estats Units o la Xina, hi afegeixo jo. Necessitem una Europa forta per a aplicar polítiques ambientals, defensar mesures econòmiques i encarar desafiaments tecnològics. A França, Emmanuel Macron és en hores baixes i sota l’amenaça constant del Rassemblement National de Marine Le Pen. Malgrat tot, ell ho intenta. Fa una setmana va convocar una cimera per a tractar sobre la intel·ligència artificial i ahir una reunió de mandataris europeus per a parlar de la situació d’Ucraïna. Ara s’ha de veure què passarà a Alemanya.

Què diuen les enquestes, de moment? Cinc dies abans de la contesa, el tomb cap a la dreta sembla evident i tan sols resta mesurar-ne la intensitat. La conservadora CDU és la favorita, amb prop d’un 30% dels vots. L’extrema dreta moderna i descarada d’Alternativa per Alemanya (AfD) és segona, en una xifra que s’acosta al 20%. Els socialdemòcrates de l’SPD paguen el preu de tenir un dirigent discret i poc carismàtic, el canceller Olaf Scholz, i superen de poc el 15%. Darrere, els Verds amb un 13%, i els postcomunistes Die Linke amb un 5%. Finalment, just per sota de la barrera electoral del 5% que cal superar per accedir al Bundestag, hi ha l’Alianca Sahra Wagenknecht, una escissió de Die Linke, i els liberals de l’FDP, que ja comencen a veure lluny el seu paper històric de crossa dels grans partits en els pactes postelectorals.

Sembla clar, doncs, que el nou canceller alemany serà el candidat conservador Friedrich Merz. La incògnita és amb qui voldrà governar, o amb qui haurà de governar, que no és ben bé igual. D’entrada ja ha rebutjat qualsevol aliança amb l’AfD, malgrat un acostament en immigració que va obligar Angela Merkel a intervenir-hi. De moment, a Alemanya el cordó sanitari es manté, malgrat que justament va ser un dels elements que va criticar el vice-president nord-americà, J. D. Vance. El nazisme és prou lluny perquè l’AfD pugui ser la segona força més votada, però encara és massa a prop perquè pugui entrar a un govern. Ara, caldrà veure com s’ho manega Merz per parar els peus a l’extrema dreta sense situar-se en el seu terreny, o si justament se situarà en el seu terreny per mirar de frenar-la. Situat a l’ala dreta de la CDU i poc amic de Merkel, Merz prové del sector privat, on havia fet negocis col·laborant amb grans fons d’inversió.

He deixat el comentari sobre l’AfD per al final, tot i que el seu resultat serà el principal atractiu de diumenge a la nit. El 20% de les enquestes és fiable o apareixeran votants de sota les pedres, dels que en una enquesta encara s’avergonyeixen de confessar que voten l’extrema dreta? Alice Weidel, la dirigent de l’AfD, una ex-analista de Goldman Sachs que viu a Suïssa amb la seva dona, sap que és un valor a l’alça. Els darrers atemptats comesos per estrangers, com l’atropellament en massa de Munic, multipliquen els missatges demagògics contra la immigració. Weidel ja ha dit que si mana tancarà fronteres, eliminarà les ajudes als qui demanen asil polític i emprendrà processos de “remigració” a gran escala, una paraula que ha posat de moda i que en teoria sona millor que deportació. Sap que té el suport de la Casa Blanca i, de retruc i segurament igualment important, el del totpoderós Elon Musk, que diu que la ultradreta és l’última esperança.

Diumenge, més de seixanta milions d’alemanys decidiran quins 630 diputats ocupen els escons del Bundestag, en les eleccions més transcendentals per al futur de la Unió Europea.