El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Avui, el Regne Unit abandonarà formalment la Unió Europea. Ho havia d’haver fet el març passat, però els membres del parlament britànic ho van impedir, tombant una vegada i una altra les propostes d’acord de Theresa May, que sovint tampoc no van agradar gaire a Brussel·les. Tampoc no hi va haver Brexit el dia que ho fixava la primera pròrroga, el 12 d’abril. Ni la segona, el 31 d’octubre, perquè, amb la perspectiva d’una retirada sense acord, els diputats van forçar el flamant primer ministre Boris Johnson a demanar-ne una altra, que s’acaba ara i, tot sembla indicar-ho, serà la definitiva.

Johnson va arribar a Downing Street impulsant-se amb la promesa que faria efectiu el Brexit encara que no hi hagués acord, i l’ombra de l’amenaça li ha servit per a obtenir un nou acord amb Europa i una majoria parlamentària que l’aprovés, molt més folgada que no pas la de May. Sembla que el pla del nou primer ministre tindrà èxit, malgrat tot. Un esdeveniment tan intricat i amb l’ona expansiva d’efectes col·laterals que pot tenir el Brexit tenia una munió de fronts per ajustar, abans de culminar. Però el maldecap que ha encallat més les negociacions és, sens dubte, la frontera que separa el Nord d’Irlanda de la resta del país. Per què?

La porta d’Europa

El Divendres Sant del 1998, a Belfast, el govern britànic i el de la República d’Irlanda, amb el suport de la majoria de partits nord-irlandesos i amb un referèndum a cada meitat del país, van acordar la fi d’un conflicte armat que havia durat tres dècades. D’aquesta manera es congelava la disputa entre els nord-irlandesos republicans, partidaris de la independència o de la reunificació, i els unionistes, partidaris de la pertinença al Regne Unit.

El pacte, que encara avui es manté, incloïa que no hi hagués cap mena de frontera física entre l’estat independent de la República d’Irlanda i la regió administrativament britànica del nord de l’illa. I d’ençà del 2005, any que s’hi van retirar els darrers punts de control, els ciutadans tenen el dret de travessar la frontera sense cap mena de control i la venda de béns i serveis s’hi duu a terme amb poques restriccions. Aquest fràgil equilibri es manté perquè totes dues regions han pertangut, fins ara, al mercat comú europeu i a la unió duanera. Però això canvia amb el Brexit: la porta d’entrada al Nord d’Irlanda serà ara la porta de sortida a la Unió Europea.

El canvi de rang de la frontera, que ara, doncs, en serà una d’externa de tota la Unió Europea, ha estat una de les qüestions més espinoses en les negociacions d’aquests darrers anys. La por dels irlandesos era que, si el Brexit es feia efectiu sense acord previ entre el Regne Unit i la Unió Europea, els tornessin a instaurar una frontera ‘dura’. Això volia dir infrastructures de control físic als punts d’encreuament de territoris, amb supervisió dels cossos policíacs, i en contexts tensos, amb suport militar, que tindrien el dret de revisar el contingut dels vehicles. Potser també pagament de tarifes a l’hora de travessar. I, per tant, volia dir el fantasma del perill que s’ensulsiessin les columnes que han sostingut la pau fins ara.

Què hi ha dit cadascú?

Sobta que, d’entrada, semblava que una frontera dura no convenia a ningú. Ni a la Unió Europea, ni al Regne Unit, ni a la República d’Irlanda, ni als nord-irlandesos. Per què ha estat tan complicada, doncs, la qüestió? Per raons diverses i imbricades. Quan Theresa May va rellevar David Cameron al capdavant del govern britànic, es va trobar de seguida que la idea del Brexit, tal com s’havia presentat al referèndum, era molt difusa. Qui tenia el dret de decidir les condicions de la separació? Qui podia imposar-hi matisos? El suport de la primera ministra va començar a fer aigües gairebé de bon començament: dins el seu partit mateix, fins i tot del seu govern, hi havia partidaris de quedar-se a la Unió Europea, partidaris d’anar-se només si hi havia acord i d’anar-se’n sense acord. I Irlanda era un dels eixos més gruixuts de conflicte.

Per tal d’evitar que l’endemà del Brexit s’hagués d’instaurar una frontera a Irlanda, May proposava un backstop: una mena de coixí, una pòlissa assegurada amb la Unió Europea que garantís que, si no hi havia acord previ, el Nord d’Irlanda romandria provisionalment dins el mercat comú i el territori duaner europeu, a diferència de la resta del regne, que els abandonaria. Però els tories de l’ala més conservadora creien que un estatus especial per a la regió violava la integritat territorial del país, i que si el Regne Unit no tenia el comandament per a decidir quan es podia revertir aquest estatus, això acabaria deixant la sobirania del Nord d’Irlanda a les mans de la Unió Europea.

L’altre acudit de May va ser que tot el Regne Unit es mantingués durant un període de temps inconcret en territori duaner europeu, fins que totes dues parts consideressin que no calia. Però els partidaris del Brexit ho van trobar gairebé un insult, perquè creien que implicava no fer efectiu, a efectes pràctics, el Brexit. Els dirigents europeus van rebutjar-ho amb duresa a la cimera de Salzburg, perquè creien que això concedia al Regne Unit un avantatge injust.

I la primera ministra va decidir de fer un cop de timó: eleccions per a consolidar la seva majoria i encimentar les esquerdes. Govern per a apagar les discrepàncies i aplanar el camí del seu lideratge. Però no li va sortir bé. Els tories van perdre la majoria a Westminster i una May neulida va haver de pagar el preu de supeditar la continuïtat de la seva direcció als conservadors unionistes del Nord d’Irlanda, el DUP. I això, és clar, lluny de suturar la ferida irlandesa, va ser com ficar-hi el dit.

Els unionistes combreguen amb el nacionalisme britànic, i estaven preocupats que un estatus diferent per a la regió podia allunyar-la del Regne Unit i acostar la reunificació d’Irlanda. Més llenya al foc. L’ala més dura del govern May continuava oposant-se al backstop, i Juncker s’oposava a l’alternativa de molts moderats: fer-lo, però amb límit temporal. En un seguit de votacions històriques, la cambra baixa britànica va impedir quatre vegades que May se’n sortís. Fins que va dimitir.

La solució Johnson

Boris Johnson, que havia torpedinat implacablement els plans de May ja de bon començament, primer com a ministre seu d’Afers Estrangers i, després, com a possible contrincant per a encapçalar el partit, no ha pogut travar aquest acord tan retardat fins després d’assolir una majoria absoluta en unes noves eleccions. Què ha canviat perquè la Unió Europea hagi acceptat, ara sí, l’acord de retirada?

La Unió Europea va rebutjar una primera proposta del flamant cap de l’executiu britànic: que el Nord d’Irlanda continués sotmès a les normes comercials de la Unió, però al territori duaner del Regne Unit. Això, amb el benentès que el govern britànic no faria els controls de béns i productes a la frontera irlandesa que caldrien en un cas com aquest. I també acceptava que hi hagués controls duaners entre la República i el nord, però sense controls de seguretat ni de productes. Almenys, durant els quatre anys posteriors al període de transició, que s’acabarà el desembre d’enguany.

Van arribar a un acord quinze dies més tard. La principal diferència era que el parlament del Nord d’Irlanda podrà votar cada quatre anys si continua acceptant aquesta darrera proposta de protocol. Si la majoria que hi vota a favor és mixta entre republicans i unionistes, podran estar vuit anys sense nova votació. I si decideix que hi vol fer canvis, un equip britànic i un d’europeu n’hauran de negociar les noves condicions. El segon canvi és que el Nord d’Irlanda continua en territori duaner britànic i s’incorpora als futurs tractats comercials del Regne Unit, tot deixant de formar part legalment de l’espai comercial europeu. Fins aquí, com amb la primera proposta. Però, a partir d’ara, la frontera en territori insular irlandès només serà legislativa. La frontera de facto serà a les zones portuàries del Nord d’Irlanda.

La promesa de paraula que el Regne Unit i la Unió Europea obraran en igualtat de condicions i amb joc net –que formaven part dels primers esborranys del pacte– es mantenen al Nord d’Irlanda, però a la resta de l’estat només hi tindran esment en una declaració política no vinculant que han signat totes dues parts. I els aranzels europeus, recaptats pel Regne Unit en nom de la Unió, es cobraran sobre els béns que vagin de la Gran Bretanya al Nord d’Irlanda i que ‘corrin el risc’ de ser transportats i venuts a la República; si en darrera instància no ho són, les empreses del Nord d’Irlanda podran reclamar descomptes. El comitè conjunt decidirà quins béns es consideren ‘en risc’.

Què canvia, doncs, respecte de les primeres propostes de Theresa May, que tant havien criticat Johnson i Brussel·les? Ben poca cosa. En l’acord final, Londres accepta controls físics a la frontera nord-irlandesa. Accepta que una regió del Regne Unit resti sotmesa a les normes del mercat comú. Accepta aranzels. Però si la maniobra del primer ministre britànic ha estat hàbil és perquè ha copsat del tot que el Brexit era una qüestió de sobirania. I que les negociacions s’encallaven a l’hora de determinar qui tindria la sobirania sobre el nord d’Irlanda. I, per a resoldre l’estira-i-arronsa entre el Regne Unit i la Unió Europea, Johnson l’ha traslladada, com un miratge, als nord-irlandesos.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.