Per què ‘documentari’?

Alguns lectors ens han demanat com és que fem servir «documentari» en comptes de «documental». És lògic de demanar-s’ho i convenient d’explicar-ho.

Si fem una comparació entre llengües, n’obtenim això:

Francès:          Documentaire

Italià:              Documentario

Portuguès:      Documentário

Occità:            Documentari

Romanès:        Film documentar

Anglès:            Documentary

Alemany:        Dokumentarfilm

Neerlandès:    Documentaire

Suec:              Dokumentärfilm

Espanyol:        Documental

A partir d’aquesta llista comparativa, i també a partir de l’avís que va fer temps enrere el doctor Gabriel Bibiloni (professor de la Universitat de les Illes Balears), a VilaWeb vam determinar que calia canviar la forma documental per documentari.

D’on ve el terme?

La història del mot encara reforça la validesa de la forma escollida. Diu l’Enciclopèdia Britànica que el primer de fer-lo servir en el sentit que té actualment fou John Grierson, un professor escocès que havia estudiat comunicació de masses als Estats Units. A mitjan dècada de 1920, va adaptar el terme francès documentaire a l’anglès documentary, per referir-se a aquesta mena de film, que anomenà documentary film. En francès, l’adjectiu documentaire  ja feia unes quantes dècades que circulava, amb el significat de ‘fonamentat en documents’. I, com es pot observar en la llista anterior, bé per mitjà del francès, bé per mitjà de l’anglès (que havia manllevat la forma del francès) es va difondre a totes les llengües romàniques i germàniques. Totes, excepte l’espanyol i el català (que, ben clarament, va copiar l’espanyol).

Però en la història dels mots hi ha molts anants i vinents. I resulta que ara, al segle XXI, aquest adjectiu reapareix amb nous usos. I, curiosament, el TERMCAT proposa i recomana la forma documentari en l’àmbit del comerç i el registra també en l’àmbit de la comunicació audiovisual.

El diccionaris catalans encara entren exclusivament documental. En consignen el primer ús, com a adjectiu (‘fundat en documents’, ‘relatiu als documents’) des del tombant de segle XX (DGEC, 1888; DCVB, 1905). En veient aquestes dates, és evident que el mot es va manllevar de l’espanyol, sense tenir en compte la forma que s’havia universalitzat a partir del francès.

Finalment, un darrer argument. En català hi ha adjectius amb el significat de ‘relatiu a’ acabats en -ari: alimentari, bancari, planetari. Alguns tenen una gran semblança amb documentari, com ara llegendari (‘fundat en llegendes’) o fiduciari (‘que recolza en la confiança’).