Aquesta setmana un tribunal d’Hong Kong ha començat un judici contra nou persones vinculades a les grans protestes democràtiques que hi hagué l’any 2014. S’hi destaquen el professor Xan Kin-man, el jurista Benni Tai i el religiós Xu Iu-ming. Tots tres van engegar el moviment Occupy Central, que va col·lapsar la ciutat per reclamar reformes democràtiques i eleccions lliures. Tots tres poden ser condemnats a set anys de presó.

En els quatre anys que han passat d’aleshores ençà, Hong Kong ha travessat un període polític extremadament interessant. La lluita per una democràcia plena i pel manteniment de l’autonomia política de la ciutat ha transformat completament l’antiga colònia britànica. Les forces democràtiques i el moviment independentista incipient van entrar amb força al parlament, on es van trobar la repressió. La reacció autoritària del govern xinès i del govern autonòmic ha capgirat completament la situació. Un grup de diputats ha estat apartat del seu càrrec i fins i tot expulsat de la cambra legislativa, per haver-se negat a jurar que la Xina és un estat indivisible i els tribunals s’han fet servir clarament com a instruments de repressió política, amb la voluntat d’escapçar el moviment. El fet que el retrocés en les llibertats de la ciutat viola els acords de transferència de sobirania entre el Regne Unit i la Xina ha col·locat al bell mig de la qüestió el paper de la comunitat internacional com a darrera línia de defensa contra la tirania. Per tot plegat, més enllà de la solidaritat bàsica amb els habitants d’Hong Kong, que ja és una justificació suficient, el cas ha d’interessar-nos als catalans, d’una manera molt especial. Perquè hi ha unes quantes concomitàncies òbvies que també aporten llum sobre el nostre cas.

—1. El trencament unilateral de l’status quo és la millor via per a crear una causa justa per l’autodeterminació.

Hong Kong va deixar de ser colònia del Regne Unit el 1997. La ciutat va ser transferida a la República Popular de la Xina, però mitjançant un pacte internacional que inclou una constitució pròpia per a mantenir llibertats que no són reconegudes a la Xina, si més no durant cinquanta anys. Aquesta llei incloïa un article que establia que el president de la ciutat seria elegit per sufragi universal. Tanmateix, a mesura que han passat els anys, la Xina ha anat incomplint aquesta promesa. El 2014 va esclatar una gran protesta, per aquesta causa i per a reclamar eleccions lliures. Va ser anomenada ‘Occupy Central’ i va adoptar per símbol els paraigües de color groc. D’aleshores ençà, Hong Kong ha viscut un retrocés clar de l’autonomia i això ha motivat la reclamació del dret d’autodeterminació. La repressió ha motivat una causa justa perquè ha ensorrat uns drets i uns pactes jurídics que ja existien. Tal com també va passar el 2010 amb la destrucció de l’estatut d’autonomia pel Constitucional espanyol.

—2. La parcialitat en l’ús dels tribunals i la perversió de la justícia, utilitzada contra els altres poders, són eines generalitzades per a destruir la democràcia.

Els tribunals d’Hong Kong han estat utilitzats per a perseguir els polítics pro-demòcrates i localistes elegits en unes eleccions semilliures. Sis diputats demòcrates i independentistes, sobre un total de vint-i-nou parlamentaris demòcrates, han estat apartats de la funció parlamentària per no haver volgut reconèixer que Hong Kong és part de la Xina o per unes altres decisions dels tribunals. Això representa el 20% dels diputats dels grups democràtics. El funcionament del parlament s’ha trobat greument afectat per aquesta intromissió del poder judicial, en una jugada molt semblant a la que s’ha viscut al Parlament de Catalunya, on el 30% dels diputats independentistes són amenaçats judicialment.

—3. El moviment localista aporta una visió innovadora de la lluita per un estat propi.

L’independentisme d’Hong Kong és anomenat ‘localisme’. La ciutat havia viscut amb una gran expectació el retorn a la Xina, que molt poca gent discutia, perquè la població és nacionalment xinesa. Però la decepció arran de la manca de respecte a les llibertats pactades ha fet nàixer el moviment ‘localista’ que reivindica Hong Kong com a ciutat-estat independent, a l’estil per exemple de Singapur. L’independentisme d’Hong Kong, doncs, no té cap arrel nacional ni ètnica, sinó que es basa en la necessitat d’assegurar els drets dels ciutadans, que una part substancial de la ciutadania considera amenaçats. El moviment localista insisteix a dir que hi ha d’haver mètodes democràtics acceptats per la societat internacional que permeten de remodelar pacíficament els estats actuals per millorar el benestar de cada població.

—4. Tant hi fa si l’adversari és més gran o menys. Lluitar és fer-se decent.

El moviment democràtic d’Hong Kong s’enfronta a una gran potència, en molts terrenys la primera del món. I a un govern autoritari que no té cap límit a l’hora d’exercir la força contra els ciutadans. Però això no fa que s’hi resignen. Al contrari. Afirmen que lluitar els fa decents com a persones i com a societat.

—5. Aprofitar els balanços i els contrapesos de la societat internacional és la via més segura de lluita quan l’estat perverteix els drets dels ciutadans a l’interior.

De la mateixa manera que Edward Snowden pot exiliar-se d’una manera segura a Rússia per a continuar treballant en llibertat o que l’exili català fa servir l’espai lliure europeu per a posar contra la paret el règim espanyol, també a Hong Kong l’ús dels contrapesos de la societat internacional és una gran eina de defensa. En el seu cas, la responsabilitat del Regne Unit, per l’acord signat que va transferir Hong Kong a la Xina, és la gran palanca de visibilitat global del moviment. Oimés quan la Xina comet errors greus com el recent intent de censurar una conferència del president del Partit Nacional d’Hong Kong, Andi Xan Ho-ti. La conferència es féu al Foreign Correspondents’ Club i la Xina, en revenja, va retirar el visat del delegat del Financial Times, vice-president del club. La decisió ha causat un gran enrenou entre la premsa de tot el món i entre els ciutadans d’Hong Kong, que temen que un retrocés en la llibertat acabe repercutint sobre l’economia de la ciutat, molt oberta a la resta del món.