
Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Aquesta setmana un tribunal d’Hong Kong ha començat un judici contra nou persones vinculades a les grans protestes democràtiques que hi hagué l’any 2014. S’hi destaquen el professor Xan Kin-man, el jurista Benni Tai i el religiós Xu Iu-ming. Tots tres van engegar el moviment Occupy Central, que va col·lapsar la ciutat per reclamar reformes democràtiques i eleccions lliures. Tots tres poden ser condemnats a set anys de presó.
En els quatre anys que han passat d’aleshores ençà, Hong Kong ha travessat un període polític extremadament interessant. La lluita per una democràcia plena i pel manteniment de l’autonomia política de la ciutat ha transformat completament l’antiga colònia britànica. Les forces democràtiques i el moviment independentista incipient van entrar amb força al parlament, on es van trobar la repressió. La reacció autoritària del govern xinès i del govern autonòmic ha capgirat completament la situació. Un grup de diputats ha estat apartat del seu càrrec i fins i tot expulsat de la cambra legislativa, per haver-se negat a jurar que la Xina és un estat indivisible i els tribunals s’han fet servir clarament com a instruments de repressió política, amb la voluntat d’escapçar el moviment. El fet que el retrocés en les llibertats de la ciutat viola els acords de transferència de sobirania entre el Regne Unit i la Xina ha col·locat al bell mig de la qüestió el paper de la comunitat internacional com a darrera línia de defensa contra la tirania. Per tot plegat, més enllà de la solidaritat bàsica amb els habitants d’Hong Kong, que ja és una justificació suficient, el cas ha d’interessar-nos als catalans, d’una manera molt especial. Perquè hi ha unes quantes concomitàncies òbvies que també aporten llum sobre el nostre cas.
—1. El trencament unilateral de l’status quo és la millor via per a crear una causa justa per l’autodeterminació.
Hong Kong va deixar de ser colònia del Regne Unit el 1997. La ciutat va ser transferida a la República Popular de la Xina, però mitjançant un pacte internacional que inclou una constitució pròpia per a mantenir llibertats que no són reconegudes a la Xina, si més no durant cinquanta anys. Aquesta llei incloïa un article que establia que el president de la ciutat seria elegit per sufragi universal. Tanmateix, a mesura que han passat els anys, la Xina ha anat incomplint aquesta promesa. El 2014 va esclatar una gran protesta, per aquesta causa i per a reclamar eleccions lliures. Va ser anomenada ‘Occupy Central’ i va adoptar per símbol els paraigües de color groc. D’aleshores ençà, Hong Kong ha viscut un retrocés clar de l’autonomia i això ha motivat la reclamació del dret d’autodeterminació. La repressió ha motivat una causa justa perquè ha ensorrat uns drets i uns pactes jurídics que ja existien. Tal com també va passar el 2010 amb la destrucció de l’estatut d’autonomia pel Constitucional espanyol.
—2. La parcialitat en l’ús dels tribunals i la perversió de la justícia, utilitzada contra els altres poders, són eines generalitzades per a destruir la democràcia.
Els tribunals d’Hong Kong han estat utilitzats per a perseguir els polítics pro-demòcrates i localistes elegits en unes eleccions semilliures. Sis diputats demòcrates i independentistes, sobre un total de vint-i-nou parlamentaris demòcrates, han estat apartats de la funció parlamentària per no haver volgut reconèixer que Hong Kong és part de la Xina o per unes altres decisions dels tribunals. Això representa el 20% dels diputats dels grups democràtics. El funcionament del parlament s’ha trobat greument afectat per aquesta intromissió del poder judicial, en una jugada molt semblant a la que s’ha viscut al Parlament de Catalunya, on el 30% dels diputats independentistes són amenaçats judicialment.
—3. El moviment localista aporta una visió innovadora de la lluita per un estat propi.
L’independentisme d’Hong Kong és anomenat ‘localisme’. La ciutat havia viscut amb una gran expectació el retorn a la Xina, que molt poca gent discutia, perquè la població és nacionalment xinesa. Però la decepció arran de la manca de respecte a les llibertats pactades ha fet nàixer el moviment ‘localista’ que reivindica Hong Kong com a ciutat-estat independent, a l’estil per exemple de Singapur. L’independentisme d’Hong Kong, doncs, no té cap arrel nacional ni ètnica, sinó que es basa en la necessitat d’assegurar els drets dels ciutadans, que una part substancial de la ciutadania considera amenaçats. El moviment localista insisteix a dir que hi ha d’haver mètodes democràtics acceptats per la societat internacional que permeten de remodelar pacíficament els estats actuals per millorar el benestar de cada població.
—4. Tant hi fa si l’adversari és més gran o menys. Lluitar és fer-se decent.
El moviment democràtic d’Hong Kong s’enfronta a una gran potència, en molts terrenys la primera del món. I a un govern autoritari que no té cap límit a l’hora d’exercir la força contra els ciutadans. Però això no fa que s’hi resignen. Al contrari. Afirmen que lluitar els fa decents com a persones i com a societat.
—5. Aprofitar els balanços i els contrapesos de la societat internacional és la via més segura de lluita quan l’estat perverteix els drets dels ciutadans a l’interior.
De la mateixa manera que Edward Snowden pot exiliar-se d’una manera segura a Rússia per a continuar treballant en llibertat o que l’exili català fa servir l’espai lliure europeu per a posar contra la paret el règim espanyol, també a Hong Kong l’ús dels contrapesos de la societat internacional és una gran eina de defensa. En el seu cas, la responsabilitat del Regne Unit, per l’acord signat que va transferir Hong Kong a la Xina, és la gran palanca de visibilitat global del moviment. Oimés quan la Xina comet errors greus com el recent intent de censurar una conferència del president del Partit Nacional d’Hong Kong, Andi Xan Ho-ti. La conferència es féu al Foreign Correspondents’ Club i la Xina, en revenja, va retirar el visat del delegat del Financial Times, vice-president del club. La decisió ha causat un gran enrenou entre la premsa de tot el món i entre els ciutadans d’Hong Kong, que temen que un retrocés en la llibertat acabe repercutint sobre l’economia de la ciutat, molt oberta a la resta del món.
Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors
Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.
Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.
Vicent Partal
Director de VilaWeb
7 comentaris dels subscriptors

eva salas
20.11.2018 | 22:10
Estic amb la Gemma.

Gemma R.
20.11.2018 | 17:13
Els paral.lelismes són inquietants, tenint en compte qui és la Xina. Però si Hong Kong s’atreveix amb ella, nosaltres no hauriem de tenir por a la unateralitat. Ara ja fa un any dels fets d’octubre. I no només hem après que mai hi haurà pacte, també hauríem d’haver après que lluitar per la llibertat ens fa decents. Que no hem de tenir complexes, que no hem d’estar tant pendents de la imatge que donem. El món té clar que la nostra lluita, justa o no per cadascú, és radicalment democràtica i pacífica. Ara ja tenim les evidències que volem marxar d’un estat amb tics feixistes, i que tenim dret a decidir no formar-ne part. Crec que hem fet els deures. Ara toca tornar a embestir, mitjançant la lluita pacífica activa. Aprofitem que encara són recents els talls de carreteres a França que van paralitzar el païs, per paralitzar-lo nosaltres. Els judicis no es poden celebrar. No podem entregar als nostres a un tribunal feixista posat a mida. No podem. Senyors, va essent hora de parlar seriosament d’una vegada de fer efectiva la DUI. No és difícil veure com i cap ón es rearmen. La brutal cobertura mediàtica al feixisme creixent, gràcies a aquesta campanya de publicitat que els fan, ens indica que es preparen per sortir de la UE i esclafar-nos una vegada més aprofitant la nostre reacció a les sentències. Actuem abans no sigui massa tard. No els donen temps. Si us plau.

Lluís Paloma
20.11.2018 | 14:24
Plantegem-nos associar-nos entre diferents moviments independentistes, entre nosaltres ens podem donar encara més força.

humbert roma
20.11.2018 | 12:29
La setmana passada em van publicar a mèdia.cat un article que pot servir per completar l’editorial d’avui del Vicent. Aquí el teniu
La fiscalia i els mitjans de prestigi internacional
L’escrit d’acusació de la fiscalia contra els dirigents independentistes pels fets a l’entorn del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de l’any passat és un cúmul de disbarats que no cal tornar a ressenyar. N’hi ha uns, però, que afecten els mitjans de comunicació, sobretot alguns de prestigi internacional, que val la pena destacar.
Acusa, per exemple, el govern de la Generalitat d’aleshores d’haver contractat els serveis d’una consultora nord-americana per facilitar els contactes, entre d’altres, amb mitjans de comunicació. Cosa que hauria fet possible –diu– “la posada en disposició aparentment de periodistes de la nota de premsa que va fer el president de la Generalitat després dels fets del 20 de setembre, remetent-los a la línia d’informació sobre la situació de Catalunya en temps real creada a aquest efecte pel periòdic The Washington Post, junt amb cartes de suport al referèndum”.
I, alhora, afegeix –se suposa que per efecte de l’actuació d’aquella mateixa consultora– el president Puigdemont “va aparèixer en diversos mitjans de comunicació nord-americans i va publicar el 22 de setembre del 2017 a The Washington Post un article titulat ‘Disculpa Espanya. Catalunya votarà sobre la independència t’agradi o no’i va ser entrevistat el 28 de setembre pel New York Times”. Com si els grans mitjans nord-americans necessitessin la intermediació d’una consultora per detectar on hi ha notícia i on han de buscar-la.
Però la mostra més fefaent d’aquesta obsessió de la fiscalia pels mitjans internacionals és el paràgraf que dedica al centre de comunicació que va muntar el grup Mediapro (International Press and Broadcasting Center –IPBC–) per facilitar que els mitjans internacionals poguessin cobrir la informació del referèndum. A banda de constatar que allí s’hi van fer diferents intervencions institucionals a l’entorn dels fets que s’anaven produint, l’escrit d’acusació diu textualment: “L’IPBC va facilitar que els principals diaris internacionals donessin en directe informacions sobre el referèndum en temps real. Així va passar, entre d’altres, amb els periòdics alemanys Bild i Der Spiegel, l’italià La Repubblica, l’argentí Clarín, els francesos Le Monde i Le Figaro, la cadena de televisió britànica BBC i el periòdic britànic The Guardian, així com el periòdic nord-americà The Washington Post i la cadena de notícies CNN”.
Em sembla que no cal afegir-hi més comentaris. El paper dels mitjans de prestigi internacional en la difusió del conficte que l’imperi espanyol té amb Catalunya és transcendental. Així com el seu testimoni sobre qui va exercir la violència de debò l’1 d’octubre ara fa un any. I la fiscalia no se n’ha pogut estar de constatar-ho i ho ha inclòs en l’escrit d’acusació.
Humbert Roma

Alexandre Pineda
20.11.2018 | 10:22
TOTA INFORMACIÓ ÉS BONA, VENINT DE VICENT PARTAL EXCEL·LENT

jaume vall
19.11.2018 | 23:25
Tant de bo el pes del que es coneix com a “opinió pública internacional” mantingui dues característiques que fins fa uns anys posseïa: d’un costat, la general visió occidental sobre els drets humans, de l’altra banda, la capacitat d’influir en els seus governs.

Josep Usó
19.11.2018 | 22:35
Es veuen moolt paral·lelismes, entre els dos casos. I em queda clar que mantindre la lluita és fer-se decent. En qualsevol cas, mai s’ha de perdre de vista que les situacions no són inamovibles. Res dura per sempre. Ni la força dels estats, ni res. per això cal no deixar d’empènyer, ara que es pot fer amb una certa facilitat. És clar que hi haurà afectats i baixes. Però tot té un preu. I la Llibertat bé s’ho val.
S'ha afegit la noticia a Favorits