Respon ENRIQUE FONT: 

Sempre s’ha dit que el comportament homosexual és una paradoxa des del punt de vista evolutiu perquè no és un comportament que produïsca descendència, però això es pot matissar. Primer que tot, quan es parla d’homosexualitat en animals es limita a contactes genito-genitals entre individus del mateix sexe. No hi ha cap altra implicació de si és una desviació sexual, si és un comportament patològic…. De fet, en el regne animal és un comportament molt comú que per motius culturals no ha estat estudiat durant molt de temps.

Com s’explica des del punt de vista evolutiu? Depén de les espècies, circumstàncies…. Hi ha moltes espècies de primats en les quals aquests contactes són senyals socials i comunicatives que no tenen un caràcter sexual. Són comportaments que faciliten la integració social o que apareixen com a mediadors en situacions de conflicte però sense cap connotació sexual.

En determinades espècies d’aus també és habitual: gavines, albatros, pingüins… Algunes individus no formen vincles de parella duradors entre mascles i femelles, però es veuen vincles duradors entre individus del mateix sexe. En alguns casos, es tracta d’espècies que necessiten dos adults per assegurar la supervivència de la cria. Si un dels dos membres de la parella falta, l’altre pot unir-se a un altre adult, independentment del seu sexe, per a tirar la cria endavant. Potser no tenen el mateix èxit reproductiu que una parella heterosexual, però almenys el seu èxit reproductiu no és zero.

Un cas molt conegut és el de Roy i Silo, dos pingüins mascles del zoològic de Central Park que formaren una parella i incubaren un ou que els cuidadors col·locaren. Llavors, la premsa i els col·lectius de defensa dels drets homosexuals utilitzaren la seua història com un exemple de l’homosexualitat en la naturalesa. Anys després, se separaren i Filo s’emparellà amb una femella. En aquest cas foren els col·lectius homòfobs els que l’utilitzaren per a defensar la seua posició. Ambdós tracten de buscar justificacions de l’homosexualitat humana en el regne animal però les implicacions són diferents en cada cas.

Cal no cometre l’error d’equiparar l’homosexualitat en els éssers humans a l’homosexualitat en animals no humans. En el cas dels humans, podem estudiar no només el tipus de comportament sexual sinó també les motivacions, processos cognitius i raonaments que venen darrere aquest tipus de preferències sexuals que en el cas dels animals no poden ser estudiats.

Podeu llegir més Perquès en la web de Mètode

Enrique Font, professor titular d’Etologia a l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva.

Què és Mètode?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]