Fa poc temps, des de la revista tarragonina Artiga, em van demanar un article sobre quin paper hauria de tenir la cultura en una nova república. Vaig proposar un marc conceptual on, com podeu llegir aquí, donava molta importància al fet que deixéssim de pensar que l’educació i la cultura són coses distintes. I també insistia en una vella consigna: la cultura és –ha de ser– de qui la treballa, no d’aquells que hi arriben per imperatius polítics. Avui, m’atreveixo a anar una mica més enllà. Tard o d’hora hi haurà un nou govern de la Generalitat, un govern que caminarà cap a la República o s’empastifarà en l’autonomisme, però sigui quin sigui el trajecte, és hora de reclamar que la cultura, a Catalunya, abandoni el seu estat d’emergència permanent. És per això que, des de la més absoluta modèstia, proposo les següents mesures.

Que el nou conseller de Cultura no sigui ningú lligat directament a un partit polític o coalició electoral. Que per primera vegada en la història de la Generalitat moderna es busqui un escriptor, un artista, un pensador, algú que se senti incòmode amb el poder i que posi en crisi permanentment els comportaments viciats de la cultura entesa com un contrapès administratiu, com una rèmora d’aquests governs que fins ara li han dedicat uns pressupostos irrisoris.

Que aquest nou conseller, en conseqüència, faci política cultural de país en comptes de fer, com tots els seus antecessors, uns més que d’altres, política amiguista de partit. Que la prioritat sigui donar suport a aquelles iniciatives que per si soles mai no podrien existir perquè són i no poden ser més que deficitàries. Si les institucions no protegeixen la creació minoritària, estarem condemnats a les arts i a la literatura del gran consum, de les grans audiències, i ens ensorrarem encara més. Els diners públics no poden anar a parar on ja hi ha les iniciatives que enriqueixen els de sempre.

Que el nou conseller es reuneixi de manera urgent amb tots els agents actius en el món de la cultura; no amb els possibles responsables de cultura dels altres partits amb representació parlamentària, per fer això ja tindrà temps. No parlo de gremialisme, quan parlo d’agents actius em refereixo a tots aquells que estiguin interessats en la cultura com a eix vertebrador de la societat catalana, també d’aquells espectadors que fa temps que s’haurien d’haver agrupat en associacions. La cultura és un fenomen que ve de baix, no per imposicions rutinàries de l’oficinista de torn, i el nou conseller, si també ve de baix, sabrà perfectament amb qui s’ha de reunir per posar remei als greus problemes que arrosseguem.

Que, primer que res, es dediqui als nervis més prims i inestables del teixit cultural, aquell que no busca la comercialitat ni el rendiment econòmic immediat. Després ja vindran els grans equipaments. Ja sé que aquí hi ha molta feina a fer (biblioteques, museus, auditoris…), però en estats d’urgència com la que ens trobem, si no pensem en la joventut de la cultura catalana, els qui fa anys que viuen ancorats en el passat ens engoliran. Com fins ara.

Que la conselleria prescindeixi d’aquells funcionaris que fa tants anys que administren una cultura imposada per partits que han acceptat sense cap mena de criteri personal els vaivens i els capricis dels consellers que ens han anat entaforant. En el món de la cultura, l’obediència és un insult a la intel·ligència. Això de ser obedients fins a la ignomínia que ho facin els policies i els militars.

Que el nou conseller parli amb tots els ajuntaments del país. Perquè la cultura de proximitat deixi de ser, en tants llocs, un inventari exclusiu de mostres d’això que anomenem cultura popular, sense cap contrapès que faci arribar una creació més crítica, incòmoda. En aquest sentit, és molt important lligar la política cultural del país amb la de la seva capital. Després de la desitjada expulsió de Collboni i la seva política d’aparador, no sabem encara quines mesures ha pres Barcelona en Comú per a promocionar una cultura transformadora a la ciutat.

Que s’acabi amb les intrigues i els amiguismes en el repartiment de les misèries econòmiques que gestiona la conselleria. Cal recuperar aquell CoNCA que havia de ser un instrument imparcial en la distribució dels pocs diners destinats a la creació i que Mascarell va derrocar impunement amb la permissivitat de tots els partits polítics. Per culpa d’ells vam fer molts passos enrere; ara, si la conselleria confia en el sector que treballa des de la cultura, si es dedica a fer d’àrbitre i no a imposar models fabricats en un despatx, podem fer un salt gegant que ens porti, no on érem abans que Mascarell ho enderroqués tot, sinó molt més endavant.

Que…

Això no és un escrit redactat el dia dels innocents ni una desiderata per al nou any que acaba de començar. Res de tòpics. És un marc d’actuació perquè abandonem d’una vegada la intromissió de la política professional en una cosa de la qual depèn un país que sempre es vanta del seu passat artístic i literari, però que fa temps que ha abandonat el present, és a dir, allò que hem de llegar als nostres descendents. El nou govern de Catalunya té la paraula.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb