Un joc

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Ha arribat l’època de mirar joguets i no hi ha pandèmia que valgui. La capsa que il·lustra aquesta peça me la trobo en un apartat de jocs educatius, després de recórrer un passadís predominat pel blau, i de girar-ne un altre de predominat pel rosa. La imatge de reclam, composta sobre un fons lila –com volent dir–, figura una petita científica del ram de “la ciència de la bellesa” treballant en un “laboratori de pintallavis brillants”; a la manera d’una Marie Curie dels nostres temps, fa els experiments amb rul·los i un mirallet, perquè la bata encara la deu tenir a la rentadora. “A genius science”, es titula la sèrie del joc.

Tot plegat podria ser una anècdota per penjar a Twitter i prou –com efectivament vaig fer–, si no fos perquè no és cap anècdota i perquè dóna per a unes quantes reflexions. Però abans, deixo constància de les reaccions “favorables” al joc, i per extensió, als jocs de cosmètica, que podríem agrupar en dos variants: una, que les xiquetes bé que veuen ses mares i germanes grans que es pinten els llavis –i les (mini)influenciadores, hi afegeixo jo, i les traperes, i les superheroïnes que fan la croqueta sense perdre la pestanya–, i que si a través d’aquest joc s’interessen per la química, es pot considerar un èxit; i l’altra: deixeu que la canalla juguin al que els vingui de gust en pau, hòstia, ja, que sou uns ploms, i similars. Dit això, anem al tall.

El pas del rosa al lila per emblanquir –enlilar, més ben dit– els joguets sexistes recorda una mica la fantasia de la igualtat d’hòmens i dones al mercat laboral: de la mateixa manera que la feina de les dones fora de casa no s’ha equilibrat amb un compromís equivalent dels hòmens a la llar, l’intercanvi en el camp del joguet ha estat desigual en la mateixa mesura. Aquesta situació es veu reflectida a les fotografies mateix de les capses: la imatge d’un xiquet sol, o d’una xiqueta acompanyada d’un xiquet –no fos cas– permeten deduir la línia “no marcada” del joc, però més difícil serà que s’utilitzi la foto d’una xiqueta tota sola per a definir un joguet “neutre” i/o “universal”. Sigui com vulgui, en general, en ge-ne-ral –de les excepcions de cada casa no es fan els catàlegs de Reixos–, les xiquetes s’obren amb pas ferm al repertori “blau”, mentre que els xiquets no semblen igual de disposats a ampliar el seu en el sentit invers.

En aquest intercanvi desigual, hi tenen cap paper, els fabricants? Si assumim que xiquets i xiquetes s’amaren dels estereotips sexistes amb la mateixa precocitat i intensitat, ves que no sigui que els joguets de línia blava solen ser emocionants, trepidants, desafiants, mentre que els de la línia rosa-barra-lila solen estar orientats a cuidar, a agradar, al món apassionant de la llar, entre altres passivitats. En paral·lel, els progenitors, a l’hora d’ampliar el ventall de possibilitats a les seues criatures, tendeixen a pensar en uns horitzons que no s’obren precisament amb mini-planxes, vestits de nines o tones de brilli-brilli. Dic progenitors en tant que filtres dels desitjos de la canalla, però podria anar directament al context i parlar d’una inèrcia social que perpetua els rols de cuidadora/competidor, i d’una cultura visual que sexualitza la figura femenina i que enalteix el domini (en) masculí del món.

Al cap i la fi, tot es redueix a si un joc representa (o no) un imaginari de prestigi posat a mans de la nostra canalla. Avui, que la princesa de casa jugui a futbol o es disfressi de pirata es considera una imatge empoderadora i positiva, i que el nostre campió vulgui jugar al “laboratori de pintallavis” i o vestir-se de l’Elsa de Frozen, ai, l’univers ja no ho celebra amb la mateixa alegria. Oh, però és que el meu campió només vol futbol i la meua princesa prefereix la purpurina: a aquestes altures això ja no és la qüestió, convindrem tots, i més si donem per bo el deixeu que juguin al que vulguin, punyeta, que són criatures, i les criatures fan allò que veuen fer –que normalment coincideix amb allò que els ha de convertir en uns consumidors de primera.

La qüestió és, més aviat, per què els jocs d’estètica no passen la prova del prestigi dels xiquets alhora que, amb les xiquetes, ja prou pressionades per a fer-se desitjables de naixement, no tenim tants miraments; l’altra és, i perdoneu-me encara el binarisme, per què els jocs basats en la sexualització i/o la cosmètica només existeixen per a les nenes: per quina raó no pensem en disfresses de petits moters marcant paquet, per exemple, o en “laboratoris de gomina” per a ells (vegeu apartat “horitzons”); i l’última és el fet que si un xiquet vol nines i purpurina, per què aquesta demanda li hauria d’exigir més coratge que tots els jocs físics del món.

La meua reflexió, que de conclusió no en tinc cap, són tots aquests per què que cadascú se sabrà respondre a casa seua, inclòs el que dona títol a aquesta peça. I encara hi afegiria una observació en general, en ge-ne-ral, que les voldria englobar totes: que, mentre empenyem a les xiquetes a obrir-se a tots els horitzons (i a més a més que ho facin ben maques), el món no espera dels xiquets que travessin la mateixa línia. I és que el sexisme també era això, aquest esperar diferent segons si ets xiqueta o xiquet, tant en el joc com en la vida, que ve a ser el mateix.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.