22.04.2025 - 21:40
La misèria política dels catalans s’explica sovint per la manca de poder i pel fet de tenir en contra el poder absolut de l’estat. Però alguns moments de la història demostren la fragilitat d’aquesta opinió. El primer d’octubre de 2017 el poder va canviar de bàndol. Aquella jornada l’estat restà impotent, reduït a la força bruta sense justificació ni control. D’ençà de la fundació del règim del 78, mai l’estat no s’havia vist tan precari, i no m’oblido del 23-F. No pas perquè el referèndum fos un cop d’estat, com argumenten sense la més mínima coherència semàntica els escolàstics de la repressió, sinó perquè tot d’una l’estat quedà desvestit de la ficció del contracte social.
D’aquella nuesa, que enfonsava el castell de cartes de la democràcia espanyola, en sortí el desfici repressiu. Els organismes estatals, sense excepció, s’abocaren a vulnerar la llei i el sentit comú a fi de rescabalar l’autoritat ferida. Recordeu Espanya Global, l’aparell de propaganda concebut pel ministre d’Afers Estrangers Josep Borrell amb l’objectiu de rehabilitar la imatge de l’estat? La desesperació és mala consellera i, entre més bestieses, l’equip d’Irene Lozano va intentar convèncer els nord-americans que als dos països els uneix Thanksgiving, una tradició que, d’acord amb la senyora Lozano, van inventar els espanyols. Sols els faltava dir que els Estats Units deuen a Espanya la seva festa nacional. Amb aquesta idea de la diplomàcia, l’estat posava de manifest el desesper per a superar la crisi d’empatia que havia originat amb les càrregues policials i el judici-farsa dels fets del Primer d’Octubre.
Aquells fets exposaven la relació inversa entre força i poder. Per a entendre-ho millor, val la pena de recordar la distinció que en feia Hannah Arendt quan advertia que el poder no és cap entitat positiva i estable, com ho és la força, que es pot mesurar en tot moment. Si la força és un atribut físic –d’una persona, d’un mecanisme o, en sentit translatici, d’una institució–, el poder és implícit, un potencial –valgui la redundància– que es materialitza quan les persones actuen unides i s’esvaneix tan bon punt es dispersen. Per raó d’aquesta contingència, la comesa de la policia a les manifestacions és dispersar-les per impedir que la concentració esdevingui un poder. Si el Primer d’Octubre el poder es manifestava en el vot, què té d’estrany que la missió dels policies fos emparar-se de les urnes?
En aquest punt Arendt és concloent. La revolta popular contra un govern que recolza en la força física pot generar un poder pràcticament irresistible, fins i tot si renuncia a emprar la violència. A parer seu, aquesta és una de les formes d’acció més efectives, car la revolta pacífica no es pot contrarestar amb el combat físic, que acabaria en victòria o desfeta. Sols es pot dominar amb una matança amb la qual fins i tot el vencedor hi sortiria perdent, ja que no es pot governar sobre cadàvers.
Amb data 2 de setembre de 2008, nou anys abans del referèndum, doncs, vaig publicar al diari Avui un article titulat “Esperant els tancs”. Hi deia que els tancs “encara no enfilarien la Diagonal que Espanya ja hauria perdut la partida”. I aventurava aquest pronòstic: “Arribat el moment, no veurem tancs sinó campanyes de desprestigi com no s’han vist mai. Es multiplicaran els crims d’opinió, s’il·legalitzaran partits i es tancaran diaris, es boicotejarà tot allò que és català i, en un acte de desesperació, es podria conculcar l’autogovern. Però tot això, si ens troba lúcids, acabarà sumant a favor de la independència.” Encara penso que si els tancs haguessin travessat la ratlla de l’Aragó i causat morts a Catalunya el conflicte s’hauria descabdellat d’una manera menys feliç per a Espanya. Franco va poder governar sobre cadàvers amb la coartada d’una guerra contra les forces de la descomposició, que els aliats estratègicament li van consentir. Tanmateix, el preu que Espanya pagà per aquella victòria fou altíssim, i en certa manera encara el paga. Però després del 2017, sense la coartada d’una guerra, governar sobre cadàvers hauria estat molt més costós. En aquell article també arriscava l’opinió que “Europa és com sant Tomàs: ha de tocar per creure. No cal esperar-ne gaire, però tampoc tolerarà una descomposició de la democràcia al seu interior.” Avui la democràcia europea és més làbil que no era fa disset anys i els canvis esdevinguts ens recorden que, si bé les idees transcendeixen el temps i l’espai, l’aplicació és sempre circumstancial. Allò que ahir semblava possible i avui improbable demà pot esdevenir inversemblant.
L’endemà de la proclamació d’independència el 27 d’octubre del 2017, el poder congriat durant els anys del procés i destil·lat als col·legis electorals en una acció veritablement política en tant que expressió lliure de la ciutadania es va fondre davant l’opinió mundial, que havia estat convidada com a testimoni d’un esdeveniment històric. D’ençà d’aquella jornada, el ridícul no ha deixat d’augmentar i, alhora, el desprestigi de la causa catalana. No sols no s’albira cap intent seriós de reconduir el procés, sinó que la dissolució de la nació ja és una eventualitat a la qual molts catalans s’han conformat. Més ben dit, hi contribueixen abandonant el propòsit comunitari a l’encalç de projectes personals o s’hi resignen, narcotitzats amb la falsa moral de la correcció política, per no sofrir l’agonia de l’extinció.
Arendt ho explica molt bé quan escriu que allò que soscava i finalment mata les comunitats polítiques és la pèrdua de poder. El poder no s’estalvia; no es pot pas desar i guardar per a una emergència. Com el gaudi i el coratge, sols existeix quan s’actualitza, i es dissipa i desapareix quan no és present. La història, diu Arendt, va plena d’exemples que la riquesa material, per si sola, no pot compensar la pèrdua del poder. Val la pena de llegir Vanished Kingdoms, de l’historiador britànic Norman Davies, per fer-se càrrec de la fragilitat de les nacions. Especialment rellevant per als lectors d’aquest diari és el capítol sobre la desaparició del regne d’Aragó, una entitat política en altre temps poderosa que hauria pogut esdevenir l’estat català modern.
Una Catalunya rica i plena basada en el “concert fiscal” que promou ERC i els deu milions d’habitants que preveu el PSC no és impensable, però si arriba serà definitivament impotent. “El poder –continua Arendt– sols s’actualitza allà on la paraula i el fet no s’han separat, on les paraules no són buides i els fets no són brutals, on les paraules no serveixen per a dissimular les intencions sinó per a revelar realitats, i els fets no s’empren per violentar i destruir sinó per establir relacions i crear noves realitats.”
Res de més contrari als esdeveniments escaiguts d’ençà del 2017. Si abans la credibilitat dels mots la contrasignava el poder acumulat per milions de ciutadans mobilitzats, després d’aquella data els mots han anat d’una banda i els fets d’una altra. Les consignes han esdevingut declaracions buides, sovint en competència amb la brutalitat dels fets. I els fets, tant o més que els discursos, han violentat la cohesió i destruït les relacions entre persones que havien tastat el poder derivat de relegar les discòrdies ideològiques per a bastir un veritable espai públic. El sotrac que ha vingut després prova que sovint les catàstrofes no neixen exclusivament de causes externes, sinó que els flagells adventicis troben condicions idònies a l’interior d’una societat, car la divisió i l’esmicolament de la voluntat conviden al desastre.
