Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

És coneguda la distinció que feia Sartre entre radicals i extremistes. Radical ve de ‘arrel’ i extremista ve de ‘extrem’. El radical cerca l’arrel dels conflictes per entendre’ls abans d’actuar, per poder-los explicar a fons i per convèncer després des de la raó, organitzant els arguments a partir del seu origen. L’extremista, en canvi, se situa voluntàriament en el punt extrem del debat, sense voluntat d’acostar-se als altres. El fet que en el llenguatge popular tots dos termes es confonguen no és innocent. Chomsky ha denunciat a bastament el procés de confusió mental que s’origina en la població amb la pràctica de la confusió dels termes. A posta.

Això ve a tomb de l’assalt al congrés dels Estats Units pels seguidors de Donald Trump i de les reaccions que ha motivat.

La situació l’ha aprofitada immediatament gent molt diversa per a forçar tota mena de comparacions en benefici propi. És lamentable, però, per desgràcia, fa anys que el debat polític, i fins i tot el debat intel·lectual, va essent substituït per la propaganda més bàsica i fàcil, sense barreres morals ni decència.

És contra això que afirme que necessitem la radicalitat. Cal anar a l’arrel per entendre què passa als Estats Units i al món. Què ens passa. I, com he comprovat més vegades però mai com ara, constate que si no foradem la capa de la immediatesa mediàtica i el discurs fàcil no entendrem gran cosa. I serem utilitzats.

Qui és “el poder”?

Fa molts anys que estudie la política dels EUA i en concret el procés electoral d’aquell país. D’ençà de l’any 1988, que hi vaig treballar seguint la campanya entre Dukakis i George H. W. Bush, han passat nou eleccions i totes les he seguides amb un interès especial, moltes en directe.

L’any 2000, quan Al Gore va perdre amb aquell monumental escàndol de les butlletes de vot a Florida, vaig viure amb perplexitat el procés posterior i la seua renúncia a continuar lluitant per unes eleccions que no tinc cap dubte que li foren robades. Poc després hi hagué l’atac a les Torres Bessones, dirigit per un membre de la família Bin Laden, família estretament aliada i amiga de la família Bush. I la guerra. No oblidaré mai Robert Fisk assenyalant el fum dels camps de petroli incendiats a l’Irac i explicant a crits que la guerra és per damunt de tot corrupció i que no entendríem el perquè d’aquella guerra sense entendre les necessitats de la corrupció.

Vint anys després, ens trobem amb un altre candidat a la presidència, Donald Trump, que afirma que li han robat l’elecció. I em sembla que cal demanar-se com és possible que tan sovint, en aquell país, trobem una situació com aquesta i que ningú no faça res per adobar-la.

Jo he arribat a la conclusió que el sistema electoral nord-americà és tan complex precisament per a permetre la confusió i aprofitar-la si –i remarque el ‘si’– fos necessari. No parle de manipulació, perquè seria poc coherent amb la complexitat que vull defensar. Parle de confusió. I en parle també perquè estic convençut que al final al poder li convé més la confusió que no la manipulació. Cosa que vaig aprendre al Vaticà, arran de la mort de Joan Pau I, llegint l’extraordinari llibre de John Cornwell sobre aquell exemple insuperable.

Ara ho diré tan fredament com em siga possible: allò que m’ha impressionat aquests dies és com un poder que no sé identificar ha fet miques allò que jo pensava que era el poder, la Casa Blanca. Ho he explicat abans amb les paraules de Fisk: sembla evident que hi ha un poder superior i tot al poder del president dels Estats Units. Però fins ara jo estava convençut que el poder del president dels Estats Units era, si més no, instrumental i necessari per a aquest altre poder. Estava convençut, de fet, que açò explicava per què havien hagut de fer una cosa tan lletja com robar l’elecció a Al Gore de la manera tan maldestra com la hi robaren: hi necessitaven un president “seu”, allà dins. Però ara, vist això que hem vist aquestes darreres hores, ja no sé què pensar. I no puc evitar, amb el record de l’any 2000, de repassar de quina manera més sorprenent Biden ha crescut del no-res en les primàries, eliminant primer i sobretot Sanders i després derrotant Trump. I no puc evitar de pensar que potser d’ací a un temps entendrem, per algun esdeveniment greu, quina és la raó real per la qual Biden havia de seure a la Casa Blanca.

He esmentat abans el Vaticà i ara esmentaré la Ciutat Prohibida. Perquè la Xina és un altre dels pocs països que té una consciència clara de què és el poder. I allí diuen que no hi ha cap moviment polític significatiu que no arribe “embolicat en banderes de seda”, una referència explícita a les grans manifestacions a Tiananmen. A Pequín vaig viure també el segle passat, en directe i amb un dolor que sempre m’acompanyarà, la revolta dels estudiants, i al cap dels anys he de dir que estic convençut que aquell moviment va ser útil a un cert poder dins el partit més que no ho va ser als estudiants, valents i dignes com ningú. La Xina d’avui no seria possible sense aquella revolta, però la Xina d’avui, i això ho puc certificar de primera mà, no és la que volien els qui es van sacrificar aleshores. De manera que no puc deixar de preguntar-me també a qui afavoreixen, doncs, “les banderes de seda” desplegades dimecres a la nit a Washington?

A qui convé?

Trump és una desgràcia per al món. No n’he tingut mai cap dubte i ho he expressat sempre així. Precisament abans de les eleccions vaig escriure aquest editorial en què deia: “Trump és un exemple paradigmàtic d’un canvi social i polític que dissortadament vivim arreu del món: la negació de la legitimitat del contendent.” El temps m’ha donat, dissortadament, la raó. Però, vist això que ha passat, no ens hem de demanar si és això que li han fet també a ell? I encara: allò que després de fer-li a ell ens volen fer a molts? Sóc conscient que els Estats Units han saludat sovint, en nom de la democràcia, situacions semblants en més països. I en qualsevol cas us assegure que el Capitoli dels Estats Units té una seguretat única, superior a la de qualsevol altre edifici del món. De manera que estic obligat a preguntar-me com és que hi hagué, doncs, aquell descontrol, encara més tenint en compte que era anunciat? Cui prodest? Qui se’n beneficia?

De moment és clar, ja heu vist les reaccions, que se’n beneficien els qui afirmen que la llei i l’ordre passen per damunt de tot. També per damunt de la democràcia i dels vots. No crec que passe ara com va passar el 2001, però he de recordar que l’atemptat contra les Torres Bessones va posar fi a la violència política en moltes parts del món; al País Basc, sense anar gaire lluny. I ara? Paradoxalment, són els principis del trumpisme, que ixen reforçats de tot plegat, al preu de la mort civil del seu instigador. És un gran moment shakeasperià i, si no fos per les conseqüències greus que pot tenir, n’hi hauria per a posar-se dret i aplaudir l’espectacle ben de gust.

Tots aquests arguments, totes aquestes reflexions, els pose sobre la taula però situant-me jo mateix ben lluny de les teories conspiratives. Als antípodes. I espere que ningú no pretenga manipular-ho, això. Simplement perquè el conspirativisme, al cap i a la fi, també cerca explicacions fàcils i no és sinó el reflex en un espill del simplisme dels qui no volen gratar mai, dels qui no volen anar a fons en la realitat.

Si la reacció a l’autoritarisme indiscutible, feixistoide, de Trump és l’autoritarisme que significa negar tot allò que no és oficial, la condemna de tot allò que no passe per les anquilosades institucions que acomoden la vida política a occident, digueu-me, aleshores què hi hem guanyat? Si la reacció al president que feia piulades no és proposar el pensament i la reflexió, sinó fer més piulades desbarrant i manipulant els fets, fent-los servir per atacar els moviments crítics, digueu-me, aleshores què hi hem guanyat? De seguida hem vist la Xina fent servir l’atac al congrés dels Estats Units per anatematitzar els joves d’Hong Kong. O Macron dient que això no es diferencia gens d’algunes de les accions dels Jupetins Grocs. O polítics espanyols anatematitzant amb els mateixos arguments, a cor què vols, el moviment independentista català, o fins i tot el 15-M.

Que Trump volia liquidar la democràcia, en tinc pocs dubtes. Però crec que he de dir avui que a mi em preocupen també tots aquells, de dreta o d’esquerra, que han corregut a usar l’algara de Trump per a emmordassar encara més la democràcia i per a reforçar i apuntalar les sagrades institucions del sistema. Justament ara, en el moment del seu màxim fracàs històric, quan la pandèmia ha posat en relleu que és completament incapaç de preservar d’una manera digna la vida dels ciutadans, la dignitat de la gent.

 

PS1. Parlant de la complexitat de la informació, em sent amb l’obligació d’explicar als lectors què va passar ahir amb la notícia de la mort d’Antònia Beltran, mare de Valtònyc. VilaWeb va publicar-la després de comprovar-ho personalment amb el cantant. En aquell moment Valtònyc, des de Brussel·les, n’estava convençut, per la informació que tenia. I VilaWeb sempre ha considerat que en el cas de la mort d’una persona ha de ser un metge o la família qui confirme la notícia. Tanmateix, en aquest cas, més tard, en el decurs de la nit, la família va aclarir al cantant que Antònia Beltran es trobava en mort clínica, però que l’òbit no s’havia produït encara. Per desgràcia, aquesta inusual situació és una demostració encara més evident de la crueltat que representa el seu injust exili, de la qual precisament parlava l’editorial d’ahir.

PS2. Important, importantíssima, la decisió de la justícia belga de no extradir el conseller Lluís Puig. Especialment quan afirma, i això és nou, que hi ha risc de violació de la presumpció d’innocència, basant-se en les declaracions públiques fetes per jutges, fiscals i autoritats polítiques contra els dirigents independentistes. El treball de l’exili necessàriament és lent, però té una solidesa extraordinària i aquest pas aconseguit ahir ho certifica.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.