Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

A casa nostra, avui és el primer dia de desconfinament decretat per l’autoritat competent, altrament dit govern espanyol. Ja ens ho van insinuar, que això de l’estat d’alarma i el confinament total era una incomoditat que farien coincidir amb la Setmana Santa i poca cosa més. Resurrecció i desconfinament, idò. Sense ser ben clar quines empreses i negocis poden tornar a obrir i traspassant la responsabilitat a empresaris i treballadors, els partidaris de reactivar la societat de consum i la maquinària capitalista han decidit que uns quants morts més són un preu assumible. Tan bèstia com això.

Si fóssim independents, si l’1-O hagués reeixit, tot fa pensar que Catalunya allargaria el confinament uns quants dies o setmanes més. Pensem-hi. Si més no, podríem decidir si fer-ho o no. També és ben trist de comprovar com hem passat mesos fent disquisicions teòriques sobre la desobediència i ara que aplicar-la tindria tot el sentit del món, ni ens passa pel cap. Ni als de dalt, ni als de baix. I ara no és una qüestió de pancartes i llibertat d’expressió, és una qüestió de vides humanes, de poder celebrar el Nadal vinent amb els avis o no poder-ho fer.

Ja sé que la desobediència va cara, que els militars de l’article 8 de la constitució llur ja els tenim desplegats pels nostres carrers i que igual que desinfecten una residència d’avis ens poden dur a la feina a punta de baioneta. Però alhora, de què serveix un govern autonòmic que no pot protegir la cosa més preuada que té sota la seva jurisdicció, que és la vida dels ciutadans que administra? No havíem convingut que volíem evitar els ‘banys de sang’?

Ja que parlem de militars, i sense tornar a insistir en la immensa vergonya, òbviament aliena, que signifiquen les compareixences mediàtiques dels militars espanyols, dia sí i dia també, cal dir que un altre llenguatge, i una altra actitud, són possibles. Per dir-ho a la manera de Podem. Que el to bel·licista emprat pels governs espanyol i francès, aquest ‘tots som soldats en guerra contra una pandèmia’, és un autèntic insult a la intel·ligència. El president alemany, Frank-Walter Steinmeier, ho va demostrar dissabte tot dient que la Covid-19 no és cap guerra, sinó un examen a la nostra humanitat.

Amb aquesta reflexió sí que hi ha camp per a córrer, molt més que no pas marcant el pas darrere els estaquirots de les medalles. Com és que hem arribat fins aquí? Serem capaços de reaccionar com cal o continuarem fent la viu-viu una vegada superat el tràngol? Qui ens governa realment? Què ho fa que no siguem capaços ni de comptar els nostres morts? Qui decideix que cal gastar onze milions d’euros per comprar un sol tanc Leopard 2E en lloc de destinar-los a la sanitat pública? Per què les infermeres cobren tan poc si són els nostres àngels de la guarda? Per què els autònoms encara no s’han revoltat?

Quan el president alemany es referia a posar a prova la nostra humanitat, estic segur que també pensava en la solidaritat i en la munió de gestos preciosos que apareixen en aquests temps de confinament. Tots en sabem o n’hem llegits a les xarxes socials: els joves que van a comprar menjar o cuinen per a la gent gran, el propietari que per iniciativa pròpia renuncia a cobrar el lloguer, els qui obren la xarxa wifi als veïns, els qui compren llibres a l’avançada, els qui fan possible una darrera videotrucada amb qui és a punt de morir… Aquesta solidaritat, horitzontal i transformadora, sí que ens humanitza. Anul·lar un confinament que ha implicat tants sacrificis, en canvi, ens pot matar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.