Pedro J. Ramírez, ahir en un hotel de Barcelona (fotografia: Albert Salamé).

Pedro J. Ramírez (1952) és un dels periodistes més destacats dels darrers quaranta anys a l’estat espanyol. Ara ha escrit el llibre Palabra de director (Planeta), on repassa la seva biografia periodística fins el 2006. El procés independentista no hi surt, però sí la seva carrera meteòrica: quan tenia poc més de vint anys entrava a l’ABC, a menys de trenta dirigia Diario 16 i a trenta-set fundava El Mundo. El llibre és sucós perquè sí: explica de prop la trama del terrorisme d’estat GAL, que en gran part ell va fer pública; que el ministre Belloch (PSOE) acusa Narcís Serra (PSOE) d’amenaces de mort; que Javier de la Rosa diu que va pagar cent milions al rei espanyol; o la increïble operació Menguele. En aquest llibre Catalunya hi surt poc, però a l’entrevista –feta ahir en un hotel de Barcelona– Pedro J. sí que té temps de parlar de la seva mare catalana. De fet, només de començar l’entrevista, vol seduir així: “Sempre que hi ha debat polític calent, llegeixo VilaWeb.”

Sou lector de VilaWeb?
—Sí. Perquè m’interessa el punt de vista de les persones amb qui no estic d’acord. I tinc la sort de llegir en català. La meva mare era de Barcelona.

En parleu al llibre, sí, de la vostra mare.
—Montserrat Codina Valldosera Comas. La filla d’un viatjant de comerç que treballava per a la marca de sabons Berenguer, amb fàbrica a Sants. El meu avi era viatjant de comerç. I en algun moment va muntar fàbrica de sabons a Logronyo. Va arribar-hi amb les filles, i la mare va conèixer el pare. Els avis vivien a París, cantonada Aribau, just al costat del cinema Astòria. I totes les meves il·lusions infantils i adolescents van lligades a Barcelona i Catalunya. A casa de la meva mare només es parlava a català. Jo l’entenia bé. I a vegades el parlava una mica.

Eren catalans de Burgos?
—No, la meva mare era de Calella de la Costa.

Volia dir d’ideologia política. Franquistes?
—No. Jo sempre he tingut clar que el meu avi era d’Esquerra Republicana. Petita burgesia. I em vaig adonar de la profunditat del sentiment quan discutia amb el meu pare. Al meu avi li saltaven les llàgrimes cada vegada que creia que el Barça havia sofert una injustícia a conseqüència del domini castellà.

Al llibre expliqueu que Pedro J., a vint anys, entra a l’ABC. A menys de trenta dirigeix Diario 16. I a trenta-set funda un diari, El Mundo. I això com es fa?
—En aquella Espanya de la transició hi havia ànsia de canviar de referents. Ni els periodistes ni els intel·lectuals del franquisme no servien. El canvi de guàrdia es va fer amb gent molt jove, un moment de ruptura.

El llibre dóna molts detalls, molts, dels GAL. Frase del llibre: “L’únic que hem de negociar amb ETA és que si ells deixen de matar-nos, nosaltres deixarem de matar-los.” Qui diu aquesta frase, on i a qui?
—7 de desembre de 1987. Me la diu Felipe González, president del govern, a última hora del matí durant la recepció del dia de la Constitució, feta dilluns. Jo havia escrit un article irònic (“Un president que no ens mereixem”) enmig de la investigació dels GAL. I ell em va venir a cercar. I em va retreure que nosaltres i Egin érem els diaris que donàvem suport a ETA. Jo li vaig dir els contactes que sabia que tenia amb ETA, i ell em va dir: “Saps què et dic, que l’únic que hem de negociar amb ells és que si ens deixen de matar, nosaltres els deixarem de matar.” A banda que és terrible sentir una cosa així d’un cap de govern democràtic, orgullosos com estàvem de la transició, és que no era veritat. En vuit mesos es van reunir vuit vegades amb ETA. Vuit. A Alger. El secretari d’estat, Vera, hi era. Suposo que devien negociar alguna cosa més que si ens deixaven de matar.

Una altra cosa que m’ha impressionat: l’empresari Javier de la Rosa us diu que va pagar 100 milions al rei Juan Carlos per aconseguir que Espanya entrés en l’operació militar d’envair Kuwait.
—Com si ho veiés avui. Érem al reservat número 11 del restaurant Jockey de Madrid, davant el Ministeri d’Interior. Amb escultures de bronze de cavalls i genets. Ambient clàssic i añejo. Javier de la Rosa havia sortit de la presó i volia deixar clar que la seva corrupció era part d’una corrupció en què hi havia implicades altes personalitats, començant pel rei. I em diu que entre els diners distribuïts per KIO a Espanya hi ha aquests cent milions. Em diu que ha sopat amb ell [el rei] en un hotel de Londres i que en sortint van trucar des d’una cabina, any 1995, per donar les gràcies als kuwaitians. I que tenia l’enregistrament de tota la conversa. Aquella nit jo no podia dormir. Si tens l’enregistrament, jo el publico. Però no me’l va donar mai. Però amb tot això que sabem avui, crec que hi ha una gran probabilitat que fos cert.

No la recordava, i he al·lucinat. Operació Menguele. Què era?
—Emilio Alonso Manglano [cap d’espies del CESID], per mitjà d’un cardiòleg amic seu, aconsegueix un narcòtic que adormia. Volien segrestar Josu Ternera. I van provar el narcòtic amb pobres sense-sostre del barri de Malasaña. Conillets d’Índies. I segons que constava en els documents interns que va filtrar Perote, almenys un sense-sostre va morir. També és veritat que va haver-hi judici i es va arxivar el cas.

—Un capítol es diu “L’últim atemptat dels GAL”.
—És com Antonio Herrero  va definir el muntatge que les persones afins a Felipe González implicades en els GAL van tramar contra mi. Van difondre, l’any 1997, un vídeo de caràcter sexual que prèviament havien provocat, i em van fer caure una trampa. Hi ha una sentència del Tribunal Suprem que gent vinculada a la guerra bruta van tramar aquest muntatge. Per mirar de canviar la línia informativa del diari. Van fracassar. I són ells que van acabar a la presó. La senyora amb qui em van enregistrar en escenes íntimes l’havia coneguda en un programa de ràdio com a mànager de cantant. I teníem una relació esporàdica. La persona que movia tot allò (qui havia llogat el pis, qui feia els contactes per a la producció i venda del vídeo) era Ángel Patón, assistent personal de González durant sis anys a la Moncloa. Vam reunir les proves, els vam asseure a la banqueta i els van condemnar a setze anys. Vera, absolt.

Per tancar els GAL. Impressionant el moment que Belloch, ministre de González, és qui us passa la declaració del socialista basc Damborenea davant el jutge, en què es demostra la vinculació entre Felipe González i els GAL. Belloch filtrant això? 
—L’endemà van muntar un sidral contra Garzón, pensant-se que el jutge m’havia filtrat la declaració de Damborenea (PSE). I no, havia estat Belloch, ministre d’interior, que em vaig trobar a les dues de la matinada al portal de la casa on vivia Piluca Navarro, secretària de Felipe González. És que no es podien veure. Anaven d’ensurt en ensurt: Belloch m’havia demanat ajuda per trobar a Luis Roldán abans que el matessin. “Hi ha gent del govern que el vol matar”, va dir. Algú del govern el vol matar? Diu sí, Narcís Serra. El ministre d’interior [Belloch] em deia que el ministre de Defensa [Serra] volia assassinar el director de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, perquè no pogués explicar què sabia.

Molt bé.
—Molt bé? Hòstia. A tu m’hauria agradat veure’t allà.

Ha! Per les informacions sobre els GAL, caieu de Diario 16. I aleshores fundeu El Mundo. I expliqueu que vau anar a cercar diners al BBVA, Banc Central i Banesto. Aquests bancs donen diners als quatre fundadors. Crèdits personals per a començar el projecte. No teníeu por del lligam entre banca i premsa?
—Vejam, els diners que ens van donar diria que van ser 500.000 pessetes. O un milió. Diners perquè subsistíssim uns quants mesos. Crèdit personal que vam retornar.

Al capital del diari hi havia Mario Conde, 4%, Koplowitz, 3%, Hache, 2%. The Guardian, que no ho recordava. Vós heu llegit el llibre El director, de David Jiménez, que explica el seu any com a director d’El Mundo?
—Sí.

Jiménez parla dels acords. Segons ell, el Mundo anava a les grans empreses i a les institucions públiques i cobrava diners en canvi de silenci [en canvi de no publicar draps bruts].
—En David va ser director un any. Jo, quaranta-dos.

A la època de Pedro J, els acords passaven?
—Tots els mitjans importants tenen acords amb anuals amb els grans anunciants.

Però no en canvi de silenci.
—I qui ho diu, que és en canvi de silenci?

David Jiménez, ex-director d’El Mundo.
—Ah, bé. David és director en una època posterior a l’època que parla el meu llibre. Jo parlo fins el 2006. Quan vivíem l’edat d’or de la premsa que s’imprimia. Érem un bon negoci quan explicàvem històries importants als ciutadans. Després arriba la crisi de les subprime, s’enfonsa el model de negoci, cau el consum i les vendes i sorgeix l’opció tecnològica. I en aquell moment ens engeguen al carrer. Caiem tots. Els directors del New York Times, El País, La Vanguardia, The Telegraph. I el poder l’agafen els gerents. Que són els que inventen un altre model: vendre lectors al poder.

David Jiménez, a l’entrevista de VilaWeb, diu que qui comença els acords sou vosaltres.
—Com vols que els hagi començat jo? No vaig tenir mai responsabilitat de gestió. Una altra cosa és que en l’època que ocasionalment va dirigir Jiménez fos a les mans del conseller delegat, que es dedicava a vendre lectors al poder. I per això em van fer fora a mi. I Casimiro. I David Jiménez.

Per què no hi surt, al vostre llibre, el comissari Villarejo? Jiménez explica que ell com a director el va fer fora, perquè era una font tòxica, que deia mentides. Villlarejo va ser font d’El Mundo mentre vós vau dirigir el diari?
—No durant el temps que explico en el llibre. Després crec que sí, que va ser-ho. En tinc una opinió molt negativa. Però, perdona, a la meva època una de les fonts era Amedo i Michel Domínguez. Era pitjor? Amedo està condemnat per assassinat i Villarejo encara no. Per il·lustrar el personatge. Quan m’he trobat amb Villarejo, ell em parlava del Polla de Hierro. Qui és? El marit de la Cospe [Cospedal]. Et dóna la dimensió. I un cop em diu: “Aquest vam convidar-lo ‘a prendre cafè’.” I això volia dir que le dimos matarile [el vam pelar]. Vaig aprendre l’expressió. I no la sabia. Si vols explicar què passa a l’infern, necessites confidents.

–”És més important la unitat d’Espanya que la veritat.” Esteu d’acord amb la frase?
—Què cony ha de ser més important la unitat d’Espanya que la veritat. I una merda! Faig servir tots els exabruptes per rebatre aquesta premissa.

Francesc Homs va explicar que aquesta frase la hi havia dita un director de premsa a Madrid.
—No devia pas ser jo. No tinc un sentit existencial de la unitat d’Espanya. Si a conseqüència de la decisió dels espanyols, Espanya deixa d’existir al segle XXI, a mi m’és igual. La constitució espanyola per mi és la garantia, el paraigua. Som afortunats de viure en un estat democràtic imperfecte, sota el paraigua d’un club d’estat democràtics, la UE. Sóc federalista europeu. La més petita de les veritats, amb minúscula, val més que qualsevol concepte ontològic del “destino en lo universal”. Veig molt més fonamentalisme nacionalista en les posicions d’alguns grups polítics i una part, desgraciadament, de la societat catalana, que en el conjunt de la societat espanyola. Nosaltres també tenim els nostres extremistes. Els hereus de Blas Piñar i de l’aguilucho.

A Escòcia només els escocesos decideixen si són independents. Per què em dieu que han de ser tots els espanyols que han de decidir? No. Només els catalans, com només els escocesos.
—I per què no els de Mataró, que en temps de Felip V tenien tots els borbònics?

Què diria el seu avi d’aquesta resposta?
—Quin el subjecte de la sobirania?

La nació.
—I qui defineix la nació?

Els de Mataró, no.
—I per què no?

Perquè no ho diuen pas, que són nació.
—Però si és més gran Mataró que Andorra. El tema de l’autodeterminació és interminable. Al final tots som fruit de la decantació històrica. I en aquests moments la realitat és que el fet constituent en què van participar tots els espanyols, catalans inclosos, i amb el consens del 1978, tenim el període més gran d’estabilitat i benestar que hi ha hagut mai a Espanya. I crec que l’autodeterminació s’ha canalitzat mitjançant l’autonomia. Catalunya gaudeix d’uns marges d’autogovern superiors als que ha tingut mai.

No. Abans de 1714 teníem més autonomia que ara.
—Abans de 1714 hi havia un feudalisme català on uns pocs senyors manaven.

Abans de 1714 els catalans teníem exèrcit. Pedro J., doni’m exèrcit.
—Per a què vols un exèrcit?

Per tenir “uns marges d’autogovern superiors als que hem tingut mai”
—Sóc pacifista. Exèrcit, molt interessant el debat, cal que sigui europeu. El gran debat és com continuem buidant els estats nació de competències per a atribuir-les a una entitat supranacional que pugui aconseguir alguna cosa al món. Europa ja no pinta res. I ara farem divisions dins Europa? Establir projectes identitaris basats en elements divisoris sobre què és una comunitat de realitats em sembla una pèrdua de temps i una putada per a una Catalunya que estimo molt.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.