Pedalar l’escriure

"Estic innocentment convençuda que Tolstoi hauria escrit diferent si hagués tingut l’oportunitat d’anar en bicicleta des de ben jove"

Tina Vallès
31.03.2022 - 19:31
VilaWeb
Henry Miller i la bicicleta que cuidava com si fos un Rolls Royce —la disposició de la fotografia és cosa meva: me l’he volgut imaginar anant costa amunt mentre pedalava l’escriure

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Des que el 1790 es va inventar el primer vehicle de dues rodes “de propulsió humana”, el celerífer, fins al 1839 que va aparèixer la primera bicicleta de pedals, hi va haver gairebé mig segle d’empènyer l’invent amb tots dos peus a terra, d’anar fent palanca cap endavant com ho fan ara les criatures amb aquelles bicicletes diminutes i sense pedals que valen un ull de la cara i que tothom s’omple la boca dient que van tan bé perquè agafin seguretat, equilibri i dos o tres conceptes autoajúdics més. Imagino tot de senyors –perquè devien ser només senyors– del segle XVIII fent provatures sobre les dues rodes i suant la cansalada fins que van aparèixer els pedals i amb ells la llibertat. En ple segle XIX de cop i volta et podies desplaçar amb una certa velocitat sense dependre de cap bèstia, només havies de confiar en la teva resistència, en la teva força, i arribaves a tot arreu abans que caminant. Devia ser revolucionari! I em penso que al segle XXI encara ho és: desplaçar-te sense dependre de cap motor, quina autonomia, i a més fas salut. Costa d’entendre que no entrin per la seguretat social, les bicicletes, sincerament.

Deu semblar que pedalo cada dia, i no. Visc al centre de la ciutat, no tinc cap racó a casa on càpiga una bicicleta i a més continuo sent de poble i circular pedalant per carrers transitadíssims i carrils bici que apareixen i desapareixen em sembla una proesa inabastable per a mi i el meu poc sentit de l’orientació i l’espai. Ho vaig intentar, perquè jo pel poble sí que m’havia mogut molt sobre dues rodes, però hi va haver un dia fatídic, deu fer ja vint anys, en què després de baixar quatre pisos a peu amb la bicicleta al clatell, vaig decidir anar de Penitents, on vivia llavors, a plaça Espanya pedalant, i allò va ser el final. Recordo aturar-me en un semàfor de l’avinguda República Argentina panteixant no per l’esforç sinó per l’ansietat i topar amb una coneguda a qui vaig saludar mirant-la fixament als ulls perquè entengués que ella seria l’última persona que em veuria viva, que ho recordés sisplau per quan la interrogués la policia. Va ser tragiquíssim, en tinc records desconnectats, com ara un conductor d’autobús fent anar el clàxon perquè m’apartés en plena plaça Lesseps, o el petit respir d’arribar sencera al carril bici de Gran Via i llavors començar a jugar al videojoc d’esquivar vianants empoderadíssims només pel fet de desplaçar-se amb els peus enganxats a terra. Pocs dies després, la meva bicicleta va tornar a casa els pares, i ho vaig agrair molt quan vaig baixar a viure al Raval, tot i que vaig recaure en la bogeria de pedalar a ciutat quan va aparèixer aquell famós servei –que incomprensiblement encara dura– de pedalamenta instantània que fa que hi hagi bicicletes que pesen tones aparcades en bateria cada pocs carrers i que sempre que n’agafis una sigui la que gemega com si la matessin cada cop que frenes. Un any, em va durar la broma. Des de llavors, jo també sóc una vianant empoderada perquè arribo a tot arreu que puc a peu.

Tot això perquè fa uns dies vaig llegir, no sé com ni on, que sembla que Tolstoi va aprendre a anar en bicicleta als seixanta-set anys, i de cop i volta vaig pensar si això es degué notar en la seva obra. El 1895, quan representa que va començar a pedalar, ja havia escrit Anna Karènina, Guerra i pau i La mort d’Ivan Ilitx. Com haurien sigut les seves grans obres si hagués après a pedalar de més petit? És una pregunta absurda, si ho voleu, perquè a més la bicicleta de pedals es va inventar el 1839, quan l’autor rus tenia dotze anys, i llavors no devia ser fàcil tenir-ne una, o sigui que segons com fa força sentit que fins al 1895 no n’agafés cap. Una pregunta absurda d’aquelles que te l’enduus pedalant i hi penses una bona estona, perquè pedalant tranquil·lament, gaudint del paisatge, el cap també treballa d’una altra manera, i estic innocentment convençuda que Tolstoi hauria escrit diferent si hagués tingut l’oportunitat d’anar en bicicleta des de ben jove. I no, no vull dir que llavors sortirien vehicles de dues rodes a totes les seves obres, no va d’això, sinó de com es pensa el que s’escriu, que es pensa diferent si camines, pedales, seus o jeus a la gandula i això es deu haver de notar, i jo ho vull creure així perquè ara escric com si anés en bicicleta, atenta al moviment de les cames, respirant compassadament, mirant endavant i no pas al manillar… Tot això ha d’influir per força: aquesta confiança en la tracció del propi cos, aquest equilibri que el primer cop que el tastes sembla gairebé sobrenatural, aquesta velocitat i aquesta autonomia.

Ernest Hemingway era un gran ciclista i llegint-lo vull pensar que en algun moment es pot sentir el panteix del seu esforç físic. Sylvia Plath també era de les que s’inspirava molt anant en bicicleta amunt i avall. Diuen que Henry Miller cuidava la seva bicicleta com si fos un Rolls Royce. Simone de Beauvoir també sortia a pedalar sovint i un cop, amb Jean-Paul Sartre, va caure i va perdre una dent –quines anècdotes insignificants sobre escriptors transcendeixen, un dia n’haurem de parlar. Albert Einstein diuen que va descobrir la teoria de la relativitat mentre pedalava i que deia que la vida és com anar en bicicleta, que has d’estar sempre en moviment per no caure. Curzio Malaparte es veu que va fer milers de quilòmetres en bicicleta sense bellugar-se de la terrassa de casa seva –com han canviat les terrasses dels escriptors, un altre tema pendent. Horacio Quiroga sempre que arribava a un lloc pedalant deia “m’han portat les meves forces” amb un to de fascinació i va fundar un club ciclista a l’Uruguai. També he llegit que quan Pierre i Marie Curie es van casar, amb els diners que els van donar de regal els convidats, es van comprar dues bicicletes per poder fer el viatge de noces pedalant per França. I em deixo infinitat d’autors que a més de pedalar també han escrit sobre les bicicletes, com ara Delibes, Cortázar o Conan Doyle, per dir-ne tres de ben diferents.

M’agrada tornar a Tolstoi o més aviat a com deu influir el pedalar en l’escriure, i hi torno no per treure’n cap conclusió sinó per pensar-hi, donar-hi voltes –ehem!–, com qui va en bicicleta no per arribar enlloc sinó per bellugar-se i contemplar el paisatge. De cop i volta imagino com haurien sigut els viatges a peu de Josep Maria Espinàs si els hagués fet tots en bicicleta, o com hauria escrit Josep Pla si hagués sortit a pedalar cada dia abans d’esmorzar, o com serien els poemes de Mary Oliver si les seves incursions al bosc les hagués fet sobre rodes; i imaginar-ho em distreu tant que pedalaria en cercles en una terrassa mentrestant, però al meu balcó no hi cap ni una bicicleta en repòs, Curzio, i per això escric el pedalar en comptes de pedalar l’escriure.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes