Paul Freedman: “L’edat mitjana ja no inspira la identitat catalana”

Paul Freedman (1949) és catedràtic d’història a la Universitat de Yale i especialista en edat mitjana, sobretot catalana. Ara acaba de publicar The Splendor and Opulence of the Past: Studying the Middle Ages in Enlightenment Catalonia (‘L’esplendor i l’opulència del passat: estudi de l’edat mitjana a la Catalunya il·lustrada’), que d’aquí a poques setmanes es podrà comprar. Aquest llibre, editat per Cornell University Press, se centra en la figura de Jaume Caresmar (1717-1791) que al monestir de Bellpuig de les Avellanes, a tocar de Balaguer, va transcriure milers de documents que han servit per a estudiar millor l’època. Molts d’aquests documents es van trobar l’any 2002 i Freedman els recupera. VilaWeb ha entrevistat el senyor Freedman, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, per parlar del seu llibre i la seva dedicació a Catalunya.

—Com és que heu estudiat l’època medieval catalana durant cinquanta anys?
—A mi m’interessava la història medieval i em vaig doctorar amb la idea d’estudiar Anglaterra, però vaig tenir un professor a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, Thomas Bisson, que em va fer interessar per la Catalunya de l’edat mitjana i per la seva extraordinàriament rica documentació arxivística, i pel fet que aquella documentació no fos tan coneguda fora de Catalunya. Diria que, des que l’any 1975 vaig anar a Vic, he visitat Catalunya gairebé cada any, excepte durant la pandèmia.

—Un exemple de documentació arxivística és el darrer llibre que heu fet gràcies a la troballa de documents l’any 2002.
—La troballa d’aquests materials ha provocat no només un interès en Caresmar, l’home que els va transcriure, i parlem de milers, sinó també un interès en com és que tenim tanta documentació de l’edat mitjana a Catalunya. Per què Catalunya és tan rica en arxius medievals? Catalunya continua essent un lloc on a les masies disposes de documentació medieval, i on el redescobriment d’arxius és constant.

—I això és rar en el cas europeu?
—No és únic, però sí que ho és en el sentit que passa molt sovint. Els arxius europeus de tot arreu han estat objecte de destrucció o simplement la gent no es va adonar que hi eren. Però Catalunya té molta documentació perquè se n’ha llençat molt poca, deliberadament. I perquè Catalunya tenia un respecte pels documents escrits als segles X i XI, cosa inusual, quan a la major part d’Europa es basaven en el testimoni oral.

—I com és que, amb tantes guerres, a Catalunya no s’han destruït més arxius?
—Fins a Napoleó, no hi va haver guerres tan destructives a Ibèria com la guerra dels Trenta Anys a Alemanya, o com les guerres de religió a França. Ni tampoc va haver-hi la reforma, que va destruir molts documents.

—Què va destruir Napoleó?
—Montserrat va ser cremada i tot l’arxiu i la biblioteca van ser destruïts. També hi ha molta destrucció en llocs com Tarragona.

—En el vostre llibre és clau la troballa l’any 2002 d’un gruix de treballs, de papers, d’arxius. Ens podríeu dir què es va trobar?
—Les persones en qui se centra aquest llibre són canonges de l’església que residien a Bellpuig de les Avellanes, monestir al nord de Balaguer, a la Noguera. Fins fa poc, era una comunitat de pares maristes jubilats. L’any 2002 es van trobar documents durant unes obres a l’església parroquial de Vilanova de la Sal, molt a prop de Bellpuig de les Avellanes. Sobretot s’hi van trobar cinc volums d’un cartulari [compilació de documents copiats en un sol volum] que contenen milers de documents copiats, un centenar més o menys de pergamins de l’edat mitjana i llibres i manuscrits d’una època més moderna. Aquests documents havien estat amagats l’any 1835, en el moment de la desamortització dels monestirs espanyols, quan l’Església els amagava perquè tenia por que l’estat els confisqués o els perdés.

—Heu llegit aquests milers de pàgines?
—No, no. Molts tracten d’un període posterior. I el meu objectiu no era escriure una història de Bellpuig de les Avellanes. La majoria d’aquests documents tracten de les compres de terres, arrendaments, préstecs, testaments, transaccions que tenen alguna cosa a veure amb Bellpuig de les Avellanes. La meva intenció era una altra: era escriure sobre els historiadors, especialment aquest historiador anomenat Jaume Caresmar, afiliat a Bellpuig de les Avellanes i que estudiava la història de Catalunya a l’edat mitjana, però que l’estudiava al segle XVIII, a l’època que a vegades es considera “la Decadència”, abans de la Renaixença de la cultura catalana al segle XIX.

—Descriviu quina mena de documents va transcriure i el gruix, la quantitat de documents que va transcriure?
—Caresmar va transcriure, copiar, documents que mostren la història de les fundacions eclesiàstiques, com el monestir del Bellpuig de les Avellanes o el capítol catedralici de Barcelona. Aquests documents solen ser transaccions econòmiques, vendes de terres, donacions a l’església, testaments, litigis, disputes sobre drets, privilegis a l’església. No són documents espirituals, sinó institucionals. I n’hi ha milers perquè les esglésies acostumaven a guardar-los.

—I eren en llatí?
—En llatí.

—Si ho he entès bé, Caresmar és important perquè es va centrar en la importància de l’arxiu, el paper, el document. En canvi, alguns altres historiadors van vinculats a la llegenda, a la narració.
—No és un cas únic. Era característic del segle XVIII i dels historiadors mirar la documentació arxivística com a font autoritzada i desconfiar de les cròniques o llegendes. Aquests materials d’arxiu sovint eren mal organitzats, de manera que part de la transcripció és simplement per a organitzar-los.

—Obra escrita per Caresmar mateix, i no còpies, també n’hi ha.
—La seva obra més famosa és coneguda per la “Carta al Barón de la Linde”, que és un estudi de la demografia de Catalunya en castellà, i que té per objectiu mostrar que Catalunya va ser més poblada i pròspera a l’època romana i medieval que no després. És a dir, és una declaració del mal econòmic fet a Catalunya amb el Compromís de Casp i l’adveniment dels Trastàmara. Fins a quin punt la cultura de Catalunya, i la seva economia o la llengua queden malmeses per l’associació amb Castella? La seva carta és una exaltació de la Catalunya de l’edat mitjana. Té un ús programàtic. Caresmar va estar molt relacionat amb l’historiador Antoni de Capmany i més reformadors de l’època de la Il·lustració que volien fer més pròspera Catalunya dins la corona espanyola, però amb un reconeixement als seus èxits històrics. I es pensava que aquells èxits històrics estaven al zenit a l’edat mitjana i abans del segle XV.

—Caresmar i la Renaixença, quines diferències hi ha ?
—Una diferència clau és que ell no és un defensor de la llengua catalana. Va escriure la major part de l’obra en castellà o en llatí. Hi ha molt poques coses seves en català. Tenia el català per llengua habitual, però el segle XVIII difereix almenys de final del segle XIX i el segle XX en el fet que el català no era una llengua d’aquest tipus d’erudició.

—És interessant, però, quan dieu que el català era molt important als ajuntaments i a l’Església perquè volien assegurar-se que la gent entengués què li deien.
—No sé quin percentatge devia ser, però la majoria de gent, la majoria de pagesos, artesans, potser tenen alguna noció de castellà, però si volies predicar, millor predicar-los en català.

—En un dels capítols del llibre heu intentat resumir la personalitat de Caresmar.
—Canonge de Bellpuig, ell mateix es va descriure com l’home més feliç o bé en una gran ciutat (va viure a Barcelona) o ermità, allunyat de tothom. No li agradava conviure amb una comunitat de més canonges, com li passava quan vivia Bellpuig de les Avellanes. Crec que va tenir moltes frustracions. Va acabar un munt de coses que va enviar a Madrid i no es van publicar mai.

—Quines coses sabem ara, gràcies a Caresmar?
—Es tracta principalment de preservació de documents. És interessant com anticipa certs termes de debat sobre la relació entre Catalunya i Castella, com aquesta carta al baró de la Linde. Caresmar és important com a figura tant de la Il·lustració com de la tradició eclesiàstica. La tendència ha estat veure la Il·lustració i l’església en contraposició, però Caresmar és, d’una banda, canonge de Bellpuig de les Avellanes i medievalista i, a la vegada, col·laborador de Capmany i dels reformadors que volien modernitzar Catalunya i dinamitzar l’economia de Barcelona.

—Al vostre llibre hi ha aquella vella polèmica sobre si Catalunya va ser pròspera durant el segle XVIII, i hi ha qui diu que va ser gràcies a la monarquia espanyola, i hi ha qui diu que és malgrat la monarquia espanyola. Quin és el vostre punt de vista?
—No estic segur de tenir un punt de vista, i això és alhora una fortalesa i una debilitat del meu llibre. No sóc un especialista en el segle XVIII, de manera que m’interessen les idees sobre la prosperitat de Catalunya o la imposició d’un domini borbònic com a opressor, més com una idea, que no pas per prendre una posició sobre això. Crec que tothom està d’acord que Catalunya va prosperar al segle XVIII, però, com dius, és per culpa de la monarquia borbònica, malgrat la monarquia borbònica, o una posició intermèdia?

—Quines són les coses que veieu avui a Catalunya i que vincularíeu a la Catalunya medieval?
—Durant bona part dels segles XIX i XX, allò que es podria anomenar identitat catalana, el sentit de la història catalana, es va centrar en l’edat mitjana, quan Catalunya era independent o dominava la corona d’Aragó. Quan Barcelona era una de les grans ciutats de la Mediterrània occidental, rival de Gènova, Venècia i Marsella. La influència catalana sobre la Mediterrània es va estendre fins a Atenes i algunes de les illes gregues i Còrsega, Sardenya. Aquest va ser el període de l’eflorescència de l’art català. Crec que ha tendit a passar que l’edat mitjana ja no inspira la identitat catalana en la mesura que ho va fer a la Renaixença, o al segle XX. Ara el sentiment nacional català és més modern. I es desconfia una mica de l’edat mitjana, potser perquè Catalunya és menys catòlica que abans, quan la gent estava orgullosa de la conquesta d’Atenes o de l’extensió de l’imperi català. Ara la gent n’està una mica avergonyida, d’això. La bona gent no conquereix altres persones.

—Què enteneu per més modern?
—En primer lloc, que els seus puntals són gent com Gaudí, el Modernisme o el Noucentisme, que no tenen aquesta associació catòlica, medieval, imperialista. Gran part de la controvèrsia historiogràfica no se centra en el Compromís de Casp o els Trastàmara o la Unió de Corones amb Ferran i Isabel, sinó més aviat sobre el període borbònic com a repressiu, com a període d’opressió cultural, o el període borbònic com una mena de model de col·laboració entre Castella i Catalunya.

—Voleu afegir res?
—Ha estat un plaer haver pogut estudiar Catalunya com a historiador, encara que sigui estranger. Una gran sort. Mai no havia previst de treballar en aquesta part del món, i m’he divertit molt amb els amics, el paisatge, l’alimentació, la gastronomia. Així, d’alguna manera, aquest llibre pot ser una mica autoindulgent, però també és una meditació sobre aquesta bona sort.