Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Si fa uns anys alertava que el ‘Bilingüisme mata’, ara Pau Vidal (Vila de Gràcia, 1967) posa la correcció en el punt de mira. Fa temps que ho fa, les seves columnes setmanals en aquest diari són una mostra de les seves cavil·lacions lingüístiques. I d’aquí neix ‘Corregir mata’ (Viena Edicions), on aplega els millors d’aquests articles, no solament sobre el fet de corregir i els seus efectes secundaris (‘l’excés de correcció mata la creativitat’, diu), sinó també sobre les conseqüències ‘del lerrouxisme de Ciudadanos’ i sobre la nova gramàtica, la creació de lèxic i una de les qüestions que més el fan barrinar: la necessitat d’un registre col·loquial propi. Comença la setmana i encara no s’han decretat mesures extraordinàries ni el distanciament social. Ens citem amb Vidal en una plaça assolellada de Gràcia a aquella hora mitgera en què conviuen els tallats i les cerveses.

Hi ha gent que vol que la corregeixin, que ho demana. No us hi trobeu?
—És que amb mi la gent es cohibeix, com amb tots els filòlegs. Per parlar amb nosaltres es posen el trajo de mudar i miren de parlar com ells creuen que és parlar correctament. El problema és que la concepció que molta gent té de parlar bé no coincideix amb la nostra, i llavors es posen a dir ‘quelcom’ i coses així, i a mi això m’irrita molt. Aquest ‘m’agrada que em corregeixin’ no vol dir sempre ‘m’agrada que em corregeixin’ sinó que a vegades més aviat vol dir ‘tinc por de semblar que no en sé prou’, que no és ben bé la mateixa cosa. Hi ha gent que vol tenir un idiolecte ric i expressiu, però la gran majoria de gent el que no vol és passar per ruca.

—’Avisa’m, que no vull fer el ridícul?
—Tenim una comunitat parlant extremament insegura i, alhora, molt poruga per culpa de l’obsessió i la paranoia de la correcció que arrosseguem des del tardofranquisme. Ens han inoculat tant que la llengua es divideix entre el que està bé i el que no està bé, és a dir, entre el que és correcte i el que no ho és, que vivim en la paranoia de parlar malament. Sembla que la llengua sigui només allò que hi ha al diccionari.

Quins efectes secundaris té, aquesta paranoia?
—La conseqüència més greu és que l’excés de correcció mata la creativitat i, per tant, accentua el problema que tenim de subordinació. Quan tu al parlant li has dit que hi ha un petit corpus que és correcte, que és allò que hi ha al diccionari, i tot el que hi ha fora és incorrecte, es converteix en un parlant desconfiat que pateix contínuament per si allò que diu està bé o no està bé. Un parlant frustrat, desconfiat, no crea. L’aixeta de la creació està estroncada per culpa de la inseguretat, i llavors l’anem a buscar fora, al castellà o a l’anglès.

I creieu que aquesta inseguretat del parlant ve de l’excés de correcció?
—Per descomptat. Des de final del franquisme i amb la recuperació d’institucions, lleis, i del paper central de la llengua, es va crear aquest model de llengua estàndard a partir de la idea del que és correcte i el que no. L’estàndard és una mena de llengua franca que no parla ningú, és la llengua del ‘Telenotícies’, sense expressivitat, només compleix la funció de fer de nexe comunicatiu. La norma és el pinyol, però al voltant de la norma hi ha tot un món, que és la polpa del préssec, que no surt al diccionari, per tant, no és normatiu, però que és correcte i genuí i s’ha de cultivar. Això es veu no només amb les paraules sinó, sobretot, amb la fraseologia, les locucions, etc. El parlant cada dia més intenta parlar com el ‘Telenotícies’. No pots cultivar una llengua sense variants col·loquials, sense aportacions dialectals, i això ho matem a còpia de corregir, corregir, corregir.

Els parlants són insegurs i porucs per culpa de la paranoia de la correcció

En segons quins àmbits, cal corregir. El ‘Telenotícies té una funció i ha de tenir un registre concret. Com fer entendre que fora d’això hi ha molt de camp i que la llengua varia segons els contextos i que té registres diferents?
—És difícil. La cosa ideal seria que el parlant sabés distingir què és transgressió interna del codi i què és transgressió aliena del codi. Per exemple, aquest dia un xicot em deia que s’acceptés ‘xocolata a la tassa’ [la xocolata desfeta de tota la vida]. Aquest xicot no sap distingir transgressió interna de transgressió aliena, perquè això és un calc sense cap mena de necessitat ni interès. Però és evident que a hores d’ara, després de tres o quatre generacions de castració i bombardeig del castellà, el parlant ja no sap distingir-ho. Una fórmula que va bé, que és molt lenta però que fins ara s’ha demostrat que és la que funciona millor, és llegir. És tenir bons referents. Si tu, per comptes de deu correccions virgilianes, et llegeixes una Rodoreda, una Rojals, un Ramon Erra –n’hi ha cinquanta mil que són bons models–, això faria molta més feina. Si per cada 140 caràcters que llegim llegíssim l’equivalent en una novel·la, aniríem molt millor. És la solució més efectiva, indiscutiblement. No s’ha inventat res millor que la literatura per a aprendre una llengua.

Heu fet referència a Josep Maria Virgili, que s’ha fet conegut a la xarxa perquè es dedica a corregir els usuaris de Twitter. Aquesta focalització en ell a què respon? No li doneu més ressò del que hauria de tenir? O us sembla que això que fa és tan perjudicial que cal fer-ho notar?
—Jo crec que sí. L’acció virgiliana exemplifica aquest fenomen que, davant la inseguretat, el parlant es refugia en la hipernormativitat. És com quan no saps esquiar i en vols aprendre, que vols normes molt clares. I a mesura que en vas aprenent, cada vegada necessites menys instruccions i un dia aniràs fora pistes i un altre esquiaràs d’esquena. El model virgilià representa això: tota aquesta enorme massa de gent que no sap esquiar i que vol normes a ultrança molt rígides i que no accepta la mínima desviació, fins al punt que converteix això en una mena de secta. Té una actitud de veneració. El problema d’això és que, primera, fa parlants que no són autònoms, que van reculant cap al parvulari, i segona, si el model que difons és contrari a la normativa, si allà on l’acadèmia ha dit que és una pista vermella tu li fots que és una pista negra, crearàs un problema. I això passa amb la difusió d’aquest model hiperpurista, que combina les dues coses: extrema la relació amb la normativa i mata la llengua col·loquial.

Res millor que la literatura per a aprendre una llengua

Hi ha molta gent a Twitter que el defensa, que diu que ja li agrada que la corregeixi en Virgili…
—Hi ha una cosa molt reveladora. Com més fanàtics d’en Virgili són, normalment, més malament escriuen. És la prova que la gent més insegura necessita aquesta guia fèrria. Fixeu-vos que no hi ha lingüistes ni filòlegs entre els seguidors d’en Virgili… Perquè no cal, i s’adonen de seguida que moltes de les coses que diu no van enlloc. Que tota aquesta massa de gent, per comptes de recórrer als materials de què disposen –tot el repositori diccionarial, lèxic, que a més és facilíssim d’accedir-hi– se’n vagi als consells d’un curandero, demostra com en som, de fràgils, en matèria lingüística. Tot de gent necessitada d’un guia perquè els sembla que el que troben al diccionari no és prou bo.

[Hem alçat les celles]
—Dic curandero amb coneixement de causa. Que algú surti avui, any 2020, a dir que ‘hola’ és un castellanisme i que no ho hem de dir, això desautoritza qualsevol. L”hola’ pot ser d’origen castellà, i ‘bona tarda’, el verb ‘preguntar’ i el verb ‘quedar’, molts dels que diuen, però quan vols promoure una visió de la llengua, has de conèixer el públic al qual t’adreces. I no entra al cap de ningú que es dediqui a la sociolingüística o a la llengua en general que el poble català deixi de dir ‘hola’, ‘preguntar’, ‘cinturó’, ‘periodisme’… Per parlar només de lèxic. Això demostra que no coneixes la comunitat parlant amb qui vius. Crees mala consciència a molta gent i la fas patir encara més del que ja pateix. Així no ho arreglem.

Corregiu, en la vostra vida privada?
—No. Mai. Ho feia de jovenet perquè era repel·lent, com tots els estudiants de filologia, i ho vaig deixar de fer, substancialment, per dos motius: perquè jo acabava caient malament a tothom i, sobretot sobretot, perquè era inútil! La persona que em pregunta si es pot dir ‘tenir que’ m’ho pregunta avui i m’ho preguntava fa vint anys. És un mètode d’aprenentatge pèssim. Si fas un test amb un seguidor virgilià dels qui et dóna les gràcies i et prens la molèstia de buscar les últimes correccions o els suggeriments que li ha fet i mires els seus escrits, suspèn segur. I aquest seria el menor dels problemes que té. Després ve el problema de l’efecte crida, que omple la xarxa de gent que va corregint els altres perquè he sentit un que que es veu que en sap que m’ha dit que li semblava que deia allò. I tercer, l’estroncament de la creativitat que dèiem.

Al capdavall, no és una qüestió de sentit comú? Saber quan corregir i quan no, què sí i què no, a qui sí i a qui no…
—El sentit comú és molt relatiu. Una cosa que per a tu és sensata per a un altre no ho és. Jo crec que té més a veure amb aquesta identificació que hem acabat fent, que és inevitable, que és que la llengua és identitat. Quan parlem de llengua, parlem de nosaltres, per això hi ha tanta mala llet, hi ha en joc la identitat. Nosaltres som llengua. No hi pots demanar sentit comú. El parlant català està enganxat al seu arbre, que és el seu idiolecte, la manera com parla, i mira aquella branqueta que s’ha esquerdat. I amb aquest llibre intento explicar que convé recular unes quantes passes i deixar de mirar el seu arbre i mirar el bosc. I veure que la llengua és un codi molt complex, és un fenomen col·lectiu i està sotmès a un canvi dinàmic contínuament. La mirada global és molt sana per a entendre el fenomen lingüístic.

Ni l’hiperpurisme d’alguns ni el catanyol de tants altres. Quin és el punt convenient?
—Qui ha fet un esforç en això –si més no, ho ha intentat– és la Gramàtica de la llengua catalana. Ha dibuixat un paisatge que és molt més complet que les gramàtiques anteriors. El problema és que això no arriba a la gent, ni tan sols la versió reduïda per a dummies que ens han fet. Però sí que valdria la pena que, a poc a poc, la comunitat parlant anés substituint la idea de correcció/incorrecció per la d’adequació al registre. La llengua no és una cosa, sinó un fet que es manifesta en diverses situacions. A comunió et vesteixes d’una manera i quan vas a córrer per la platja d’una altra, i amb la llengua passa igual. Si aconseguíssim que la gent entengués això, ja seria un gran pas. Necessitem, sobretot, models per la banda de baix. Perquè de models de llengua formal i semiformal, en tenim molts. Necessitem models de llengua informal que desdimonitzin els registres baixos.

No n‘hi ha, de models col·loquials?
—S’hauria de treballar més. Amb els mitjans, però no només. Que els programes esportius tinguessin locutors de qualitat. En Bernat Soler i en Ricard Torquemada, per exemple, tenen un bon model de llengua semiformal tirant a oral, models de qualitat. Un altre: tenir molts Quims Masferrers en diverses situacions que funcionen com a model. El problema el tenim a la xarxa, on un escriu de la manera que sigui i, si està de moda, molts el segueixen. És una feina urgent, perquè cada dia que passa és un dia en contra. Però on ara mateix es fabrica llengua és a internet.

Necessitem models de llengua informal que desdimonitzin els registres baixos

Ens calen influenciadors a la xarxa en català, però si és el català del ‘xocolata a la tassa’, què?
—És el problema primordial, ara mateix. Hauria de ser el català de la Juliana Canet, per exemple, que parla com pertoca dins el nivell mitjà. Però perquè això funcioni i s’escampi cal combatre en un altre flanc, que és el de la submissió. El català que parla bé ho dissimula perquè té por que es riguin d’ell. Perquè es veu que per ser enrotllat no pots dir dos quarts de tres sinó ‘les dos i mitja’. Es tracta de tenir models que es riguin de ‘les dos i mitja’ –tret del domini que ho diu–, que es rigui del català estripat que imita el castellà. A mi me’n fa, de riure, i ho dic. Però jo ja estic fora d’òrbita.

Com és que perdura aquesta submissió, aquest complex de gos apallissat, en les noves generacions?
—Perquè el model de comportament lingüístic que reben és el mateix que vam rebre nosaltres. El nano d’avui veu que son pare, quan ha de passar a l’últim seient de la fila de l’avió, a la persona que ha de demanar que s’aixequi li ho demana en castellà. La llengua de sortir fora de casa és el castellà. Si tinguéssim un submissiòmetre, diria que ara marcaria més alt que no fa una generació.

Més submisos que mai. Caram.
—La canalla que ha estudiat immergida veu més encara que el català només serveix per a classe. Tot l’oci és en castellà. Tant el presencial –els pinxos de pati continuen essent castellans, com en la meva època– com l’electrònic i el digital. La submissió és la cosa més fàcil del món de comprovar. Al desconegut, ens hi continuem adreçant en castellà. El fet que ara, a més, la migració ja no sigui intraestatal sinó internacional encara ho ha accentuat. Aquest és el pal de paller. Tot neix d’aquí.

La llengua de sortir fora de casa encara és el castellà

El complex d’inferioritat.
—La gent es reprimeix, la gent es castra, no només fent servir el castellà com a llengua no marcada sinó, a més, rient-se d’ells mateixos com a catalanoparlants. ‘És que si dic dos quarts de tres es pensaran que sóc pagerol’. És la primera feina que s’ha de fer.

És una feina dels parlants? De l’administració?
—Aquí hi ha dues escoles de pensament. Hi ha qui troba que és feina de l’administració i que el govern no fa prou ni ens defensa prou, i hi ha qui troba que la responsabilitat és del parlant. Jo parteixo d’una idea molt simple: si no t’ho defenses tu, no esperis que t’ho defensi ningú. La submissió l’has de començar a combatre tu mateix. I per tant, s’han d’invertir aquests mecanismes a què estem tan habituats. Fa molt de temps que és hora d’anar un pèl més enllà i no conformar-se que t’entenguin sinó exigir-ho. Posar el mirall al foraster. Dir-li que no l’entens quan et parla en castellà. Dir-li al comercial ‘perdona, és que no entenc el castellà, m’ho pots repetir en català?’, i que ell es trobi en la posició que no s’ha trobat mai, que és la d’incomoditat.

Qui ho farà, això?
—A mi hi ha una cosa que m’agradaria fer, crec que la faré ara aviat. Són tallers de conscienciació lingüística.

Com els que havien fet Ferran Suay i Gemma Sanginés, que van publicar ‘Sortir de l’armari lingüístic’?
—M’agradaria fer-ho. Per afrontar situacions d’intercanvi lingüístic en què no necessàriament hem de perdre i, en canvi, perdem sempre. Sobretot perquè sabem que sempre hem perdut i som porucs davant això. Fer entendre al parlant que té molt més poder sobre la situació comunicativa que no es pensa. Totes aquestes excuses de ‘és que ens han dit que és de bona educació’, ‘és que si no m’entén, què?’… Fa generacions que ho arrosseguem, i no hi ha manera de superar-ho. Això frustra molta gent.

El parlant té molt més poder sobre la situació comunicativa que no es pensa

L’altre efecte d’això és el que li passa al senyor Ginés d’un article vostre: no li han permès d’aprendre en català i, a més, dirigint-s’hi en castellà no han fet sinó marcar-lo com a diferent, una manera d’anar-li dient ‘jo sóc d’aquí i tu no’.
—En el fons, és una classe de racisme. Passa que és involuntari. I això que hem fet anys i anys amb el senyor Ginés, ara ho fem amb la migració nova, que són els futurs parlants! Estem evitant tenir futurs parlants. No hi ha manera de fer entendre això a la gent.

Els catalanoparlants s’han de treure complexos de sobre.
—Hi ha una situació que es multiplica, que quan en parlem no hi pensem mai. És la interacció de grup, que en fem moltes, al cap del dia. I aquí les dinàmiques lingüístiques encara són més perverses. No ets tu davant d’un altre, sinó tu davant dels altres i, sobretot, tu contra la idea que creus que els altres tenen de tu. Si hi hagués una màquina de mesurar interaccions, aquí encara sortiria més alta, la renúncia a la llengua. Perquè molta gent canvia de llengua per no quedar com el radical o l’extremista. En canvi, a ningú se li acut mai de pensar que un que només parla castellà sigui un radical o un extremista.

Llirilingüisme. Si tingués entrada al diccionari, quina seria?
—Bonisme aplicat a la llengua.

Hi ha tabús que es van trencant, com el de la immersió. Però al llibre apareixen alguns que encara perduren, com el paternalisme amb els qui tenen el castellà com a llengua materna.
—Aquest és l’últim tabú. Es va començar a fabricar quan vam decidir que ja no ens dividíem entre catalans i castellans sinó entre catalanoparlants i castellanoparlants. Ara estem en conflicte, per no dir que estem en guerra, però això acabarà sortint. Perquè si és veritat que un dels pecats grossos que hem comès els catalans és no voler convertir els castellans en catalans, en el sentit de no acceptar-los lingüísticament, un altre dels pecats grossos que ha comès la immigració espanyola ha estat negar-se a acceptar que vivien en un país diferent. Tot aquest percentatge enorme que a les enquestes d’usos surten com a coneixedors de la llengua però no practicants. Aquí hi ha un mea culpa col·lectiu per a entonar. Hi ha molts milers de persones que han aprofitat la comoditat de tenir el suport de l’estat per no fer el mínim esforç. I si en Ginés representa un model, n’hi ha molts que representen l’altre. I això tard o d’hora sortirà, i estarà bé que surti, perquè l’espanyolisme que ve d’Espanya ha tingut un aliat en l’espanyolisme que hi ha a Catalunya, i que s’alimenta en bona part del que fa quatre anys van ser els votants de Ciudadanos. Gent d’esperit anticatalà. D’aquesta gent n’hi ha molta. Passa que no tenim la valentia de dir-ho.

Aporellisme, una altra vostra. Quina en seria l’entrada al diccionari?
—Instint que l’ànima castellana ha tingut sempre contra la catalana d’aniquilació. Hi ha una pulsió dins certs sectors de l’estat, d’ànima quixotesca, que som enemics i que ens hem de combatre. Una Espanya que sempre ha amenaçat i ha practicat la violència. Ho veiem contínuament. L’aporellisme és la pervivència dels Borbons que ens voldrien aniquilar. I que no és descartable que ho facin, tal com anem.

Quins ànims… Tornant a la situació del català, la clau és adaptar-se als nous temps mirant de no continuar perdent llençols a cada bugada?
—Qui vulgui entendre ara mateix la situació lingüística ha d’assumir dues idees bàsiques. El món interconnectat no el podem raonar en termes del segle XX. I els termes del segle XXI inclouen entendre que les magnituds globals s’imposen a les locals. Les llengües grosses, expansives, ara mateix tenen les de guanyar, perquè són les que exporten. Això val per tots els idiomes. La segona cosa que ens hem de ficar al cap és que si el català arriba al segle XXII, serà molt diferent de com és ara. Tenim una majoria de parlants de fora. I això no ho revertirem. El que ens convé és que el català del segle XXII, si hi arriba, sigui el resultat exacte del català del 36% que som, més el del 50% dels castellans, més els percentatges de migració asiàtica, sud-americana, etcètera. I això serà molt lluny del català d’ara, però serà català. És l’única via.

Fa uns anys dèieu que potser el català es quedaria abans sense català que no sense parlants.
—N’anem perdent característiques. Serà un català sense pronoms febles, sense distinció entre ‘sentir’ i ‘escoltar’, sense essa sonora, i amb alguns quants canvis més. Això passarà amb el català i amb totes les llengües. És una via més lenta, i tampoc no et garanteix que no s’acabi, però anem cap aquí. És el preu que hem de pagar.

I amb aquesta cloenda tan entusiasta, apaguem l’enregistradora. Fem un tram de carrer plegats, i ens acomiadem de Pau Vidal davant la llibreria italiana del carrer de Sant Lluís, que diu que és on es deixa tots els quartos. Dos petons? Ja no deu venir d’aquí.

Podeu comprar Corregir mata a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.