El documentari Alcaldessa, dirigit per Pau Faus, arriba avui a les sales de cinema de Barcelona, València i més ciutats (vegeu-ne la llista). Faus ha guanyat el premi al millor director al festival de Màlaga. El film retrata els mesos anteriors a l’arribada a la batllia des d’una proximitat poc habitual. I s’entén: Pau Faus feia els vídeos de la PAH i té una complicitat i una capacitat d’aproximació amb Ada Colau com pocs. Hi ha moments que el material és realment corprenedor i el nivell de confessions i tensió dramàtica, molt alt. Pau Faus rep VilaWeb en una terrassa de l’Eixample de Barcelona.

—Sou un realitzador que fèieu publicitat, abans?
—No. Jo sóc arquitecte. Imagina’t: d’estudiant, vaig treballar en un despatx d’arquitectura que feien reformes d’oficines bancàries. Caixa Penedès i Banco Atlántico. Ni l’una ni l’altre no existeixen, ja. Però de seguida vaig tenir molt clar que en l’arquitectura no podia créixer. És una feina molt esclava. I des de bon començament també vaig veure que l’arquitectura no m’ompliria del tot. És una feina molt tècnica, i rígida. No hi ha marge per a crear. Per això vaig començar a fer projectes de foto, i vídeo, per a centres d’art.

—Lògicament us agrada el cinema. La política, també?
—M’interessa la política. Abans de començar Barcelona en Comú, jo estava a la PAH. Vaig entrar-hi l’any 2013. I vaig estar un any i mig fent-hi vídeos. És allà on conec l’Ada Colau. I per mi allò és la política en majúscules. Sóc dels qui no creuen que la política sigui gent asseguda en un parlament o en una institució. Tenia la necessitat de situar-me, i posar les meves ganes d’explicar coses en alguna cosa concreta.

—Ara ho entenc! És brutal com se sincera Ada Colau. I no m’estranya: parlava amb un company de la PAH.
—Quan ella surt parlant a càmera, nosaltres hi som, tot i que veient la pel·lícula penses que està sola. Fins i tot he llegit que ‘el director le dió su cámara’. I no. Ada Colau sap fer moltes coses. Però no crec que sàpiga fer un balanç de blancs, o il·luminar. Té alguna cosa d’elogi, que t’ho diguin. En el videodietari hi érem jo i la Sílvia, companya que vaig conèixer a la PAH i amb qui fèiem vídeos.

—D’on surt la idea?
—El juny del 2014, des de la PAH entenem que hi ha una història molt potent. Sabem que molta gent vol un canvi. Coneixíem el personatge i la seva manera de ser, i intuíem que aquest personatge faria un canvi molt gran: passar de l’activisme a les institucions. En certa manera, Ada Colau es converteix en el seu antagonista. Creient, això sí, que el pas tenia sentit. I que la millor eina, ara per a canviar les coses, era la institució. Ja intuíem un camí ple de revolts i obstacles i aprenentatges. Ideal per a un film.

—Aquest film és la història d’una victòria o d’una derrota?
—És la pel·lícula d’un canvi.

—Jo veig que no para de plorar, Ada Colau. Que trista que sembla, anant cap a l’ajuntament. Si fins i tot ho diu: no vull formar part d’aquest món!
—Sí, ho diu. Però, a la vegada que ho diu, perquè veu que la bèstia la pot acabar engolint, després va a Nou Barris i diu, davant la plaça plena: aquí és on entenem el sentit de tot això. Aquest combat entre persona i personatge, explicat per ella, i en primera persona, és el que t’ofereix aquesta pel·lícula. Al documental se’ns ha valorat molt l’accés directe que vam tenir amb ella, cert. És aquella cosa tan bàsica: jo hi era, i ningú més.

—Potser m’erro, però al film hi he vist bona gent que no sabia on es ficava.
—Mmm. S’hi veu bona gent, però intel·ligent i molt estratega que sabia que si no ho feien ells no ho faria ningú. Jo m’atreviria a dir que el mateix context els ha obligat a fer el pas. Perquè les regeneracions que vénen dels partits convencionals són pur maquillatge. És la mateixa sensació que es tenia a la PAH: si no ho fem nosaltres no ho farà ningú.

—Gran testimoni de l’avi del POUM que s’implica en el projecte.
—Aquell home es va morir. Tenia 96 anys. I la va votar. Nosaltres volíem ensenyar gent d’orígens diversos: teníem dels joves de Facebook fins a l’avi de 96 anys amb la cadira de rodes que va comprar la samarreta de Barcelona en Comú. L’Ada travessava l’escala generacional, i d’orígens: de Gràcia a Nou Barris.

—Hi ha un moment que Colau diu: ens hem colat en una festa i no ens hi volen. I ara volem canviar de ball. L’han canviat, el ball?
—No és cosa del primer any. Ni del segon, ni el tercer. Hem de ser realistes. Parlem d’11 regidors de 41. La capacitat que tens de canviar el ball és la que tens aritmèticament. Hi havia un gag del ‘Polònia’ en què surt la Colau dient: ‘Anem a canviar-ho tot. Entrem!’ Una veu de fons diu: ‘Canviar-ho tot: 11 vots. En contra: 30.’ I Colau s’arronsa d’espatlles i diu: ‘Bueno.’ La lectura molt simple, i normal, és dir a veure si acaben essent víctimes del seu relat. Però tot s’ha de posar en context. No hem de treure-li mèrit. Colau és alcaldessa. T’ho diuen fa dos anys i no t’ho creus. Ara ja ho hem assimilat. I això et fa preguntar-te: seran capaços de canviat el ball o no? Però no menystinguem el fet. I els ajuntaments són transatlàntics que no giren de cop.

—El pacte amb el PSC farà que el film es vegi amb uns altres ulls?
—És normal que passi. I també passarà d’aquí a un any amb qualsevol altre tema. Però hem de procurar no jutjar-la pels localismes. Te’n poso un exemple: si el film fos sobre l’alcaldessa de San Francisco, on veus una activista que vol traslladar la lluita a les institucions i guanya, com a guió et seria interessant.

Rodatge film 'Alcaldessa'

—Com el vau planejar, el calendari de rodatge?
—Hem tingut dos escenaris molt diferenciats de gravació: el seguiment de la candidatura i el de la candidata. Ho hem enregistrat de manera diferent. En la candidatura, en les reunions de l’equip de campanya, vam seguir els referents del cinema directe. Convertir-te en invisible. Era sol amb la càmera. Ni el del so, no hi tenia. I allà hores i més hores… Al final la gent ja no saben ni que hi ets. Aprens a ser invisible en les reunions. En canvi, per enregistrar la candidata, és just el revés. La càmera, ben visible. La càmera és el dispositiu que activa. Ella no m’explicaria el que diu si féssim un cafè. Només té sentit si la càmera grava. I per això vam crear una ritual: vam posar-hi foscor, una tela negra, focus. I que parlés davant de càmera, i no només a mi. Vam fer unes 15 sessions. Unes dues cada mes.

—M’ha sobtat que l’equip més acostat a Ada Colau sigui majoritàriament d’homes, i poques dones.
—D’una banda, és cert: una gran part de l’equip que la va acabar envoltant és format d’homes. D’una altra banda, t’he de dir que quan fas una pel·lícula hi ha personatges que agafen protagonisme i n’hi ha que no, a la sala d’edició. Per exemple, en Manu Simarro. Deu ser el principal personatge secundari. I no s’havia pas pensat així. Simplement funciona molt bé a càmera, té una manera d’expressar-se molt clara i directa. En canvi, dones molt presents com la Gala Pin, o la Iolanda de premsa, que les tinc enregistrades tant o més que el Manu, després, quan et poses a editar, uns guanyen més que uns altres. I acaben tenint protagonisme purament a la sala d’edició.

—Hi ha una interessantíssima reunió entre Barcelona en Comú i Iniciativa. Laia Ortiz negant-se a acceptar la cara de Colau en lloc del logotip a les paperetes de votació. Gran escena.
—Aquella seqüència podria durar deu minuts. Confrontació d’idees. Jo hi era, i he de dir que entenia tots els arguments. Ella mateixa dóna la raó als contraris. Qui ens diria que acabaríem fent això? Una cara al logo? Quin personalisme! Però la mateixa estratègia va fer entendre que podia ajudar a guanyar. Jo recordo que escoltava l’una banda i deia: té raó. Escoltava l’altra, i pensava: també té raó.

—Hi ha un ús, però no un abús, del fill d’Ada Colau.
—Era important mostrar-ho, perquè jo a l’Ada Colau alcaldessa li he sentit dir molts cops que allò que li costa més és la conciliació. Se li fa difícil de no veure el fill tant com voldria. Era important que sortís.

—Surt el fill, però no surten ni la mare ni el pare.
—Tampoc no els vaig veure. Sa mare només la vaig veure el dia que va anar votar. Sé que la seva família, les seves germanes, que en té tres, són molt importants. En aquests nivells, els entorns familiars fan de refugi. I ho hem respectat.

Frame del film 'Alcaldessa'

—La cara que fa Colau quan veu que guanya la nit electoral no sé si és d’alegria…
—Un podria interpretar que el sistema ja se’ls ha ficat a dins. Aquesta part d’innocència té un moment de clímax quan s’adonen que han guanyat perquè l’adversari els ho diu. Abans no se n’adonaven. Ha de ser la trucada de Xavier Trias felicitant-la per la victòria que els faci adonar de la victòria. I això té una part cinematogràfica molt intensa.

—Heu fet el film de l’any abans d’arribar al poder. Voldríeu fer el film del primer any un cop al poder?
—Hi ha gent, amb raó, que diu que la pel·lícula interessant és la que comença on s’acaba la nostra. Però per mi era molt important el moment de canvi. Hem passat de l’Ada activista a l’Ada alcaldessa. El canvi d’activista a alcaldessa és el que volíem reflectir. A més a més, i per això té tant valor com a testimoni, i encara es podrà veure d’aquí a vint anys, amb el film podrem entendre un moment històric, també a escala estatal. Era molt important de retratar-lo, perquè ja no és repetible. Colau ja no és com era i el film retrata aquest canvi.

La gràcia i la força del film és que retrata què passa, justament quan passa. No després. Hi ha un gest de valentia, en això. Cap polític no s'atreviria a fer una cosa com aquesta.

—Ada Colau ha vist el film?
—Sí. I, superat el clàssic xoc de quan et veus, perquè la imatge és molt crua en alguns moments, doncs d’una banda es va emocionar revivint moments del procés. Algunes altres vegades arrufava al nas i es movia a la cadira. Suposo que en diverses situacions ella no expressaria el mateix, ara. Quan parla dels altres polítics, per exemple, o les dificultats de les negociacions. Crec que és la gràcia i la força del film: que retrata què passa, justament quan passa. No després. Hi ha un gest de valentia, en això. Cap polític no s’atreviria a fer una cosa així.

—Suposo que vau votar Ada Colau.
—Sí

—I la votareu més, després del pacte amb el PSC?
—Sí. Perquè en realitat, si ens obrim de mires, amb totes les contradiccions, el discurs és que hem de sumar per aconseguir els objectius. Deixem les sigles enrere. Això és a l’ordre del dia. Candidatures com Junts pel Sí parteixen d’aquesta mateixa lògica. Unim-nos per objectius. Si la gent continua tancada en les sigles no avançarem. Ara, certament, el pacte crea contradiccions que se superen quan deixes molt clar que són unions a partir d’objectius.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.