Patricia Gómez: “En el tema lingüístic hi ha situacions incorrectes, però fer-ho molt públic no és positiu”

Entrevista a la consellera de Salut del govern de les Illes Balears

VilaWeb
Esperança Camps Barber
07.11.2021 - 09:39
Actualització: 07.11.2021 - 10:39

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Entrevistem la consellera de Salut del govern de les Illes Balears al seu despatx de la plaça d’Espanya de Palma. És dijous 4 de novembre, l’endemà que el Consell de Govern aprovàs el pressupost del 2022. Fa tot just una setmana que el Tribunal Suprem espanyol va anul·lar un decret del govern que eximia del coneixement del català el personal de la sanitat pública.

Durant l’entrevista, la consellera Patricia Gómez lleva importància tant a la resolució del Suprem com a les queixes dels usuaris perquè no són atesos en català a les consultes. Gómez reconeix el dret dels ciutadans de ser atesos en català, però argumenta que, en molts casos, les contractacions es fan de l’un dia per a l’altre i el personal no sempre té prou coneixement de la llengua. També creu que es fa massa publicitat dels casos de discriminació.

El Tribunal Suprem espanyol acaba de tombar el decret del govern de les Illes que suavitzava el requisit lingüístic per al personal sanitari. Us sentiu contrariada?
—És un procés judicial llarg. Es va aprovar la llei de normalització lingüística i el desenvolupament normatiu de la llei permetia de fer una norma que regulàs aquesta situació. Tenint en compte les característiques del personal sanitari, així ho vam fer. El Suprem no ha entrat en el contingut del decret. Ens ha dit que li sembla proporcional, just, però que no es pot regular amb un decret, que ha de ser una llei.

Ho teniu previst? Us heu proposat de canviar la llei per rebaixar-ne l’exigència lingüística?
—En aquests moments tenim oberts molts processos d’oposició. Ens vam comprometre a traure 5.000 places, i aquests concursos són pràcticament tots convocats. Ens queda alguna categoria mèdica de molt poques places, i els tècnics superiors de l’administració central. Per a aquests, el decret demanava un nivell superior. Tenien un C1 i ara els exigirem un B2. Si hi ha personal a les borses, el català és una exigència. Quan no n’hi ha, és quan es pot fer l’excepció. És a dir, si hem de contractar un cirurgià cardíac i ha de venir d’una altra comunitat autònoma, la llei preveu que tengui un termini de dos anys per a acreditar el coneixement del català.

Us preguntava si us he proposat de canviar la llei de normalització actual per facilitar l’arribada a les Illes de professionals que no coneguin la llengua.
—Ara ho estudiam. La sentència és recent. Valoram si és necessari. D’ençà de la publicació de la llei de normalització lingüística, la gent hi ha mostrat interès. Ara tenim més professionals amb coneixements de català. Ho valoram amb recursos humans, amb funció pública. Si podem mantenir la llei actual amb els professionals que tenim, es mantindrà, si s’hagués de canviar o modificar la llei…

''Els mallorquins canviam de llengua amb facilitat i si veus que algú xerra en castellà tu ja no ho fas en català''

Per demanar un coneixement més baix?
—El contingut del decret anava en aquesta direcció. Volíem que a alguns professionals els poguérem demanar un coneixement molt bàsic.

És possible que algun dels professionals que han demanat als pacients que els parlessin en castellà, tingui la certificació requerida, però es negui a parlar català. Teniu cap estudi sobre l’ús de la llengua entre els sanitaris?
—Tenim uns quants projectes. Per una banda, amb la Universitat de Barcelona cercam eines informàtiques que en facilitin l’ús, com ara poder cercar una paraula en un moment donat. Ens fa una il·lusió especial una jornada que farem el febrer amb professionals sanitaris canadencs perquè ens expliquin el seu model amb les dues llengües oficials. Tot sempre de manera més positiva que impositiva. M’agradaria que aquells que encara tenen dificultats amb la llengua omplissin el saló d’actes de Son Espases. 

Us preguntava sobre l’ús de la llengua per part dels professionals.
—Quan és molt fàcil llançar-s’hi, i ho dic per experiència pròpia, és quan et relaciones amb pacients, perquè no hi tens més remei, o perquè creus que és la solució més correcta. En aquest cas, tant te fan les faltes que puguis cometre, allò que importa és que aquella persona reconegui l’esforç que fas. També he de dir que els mallorquins, en general, canviam de llengua amb facilitat i quan veus que una persona té un accent andalús o llatinoamericà, ja no continues xerrant en català. A mi m’ha passat que se m’han adreçat en castellà pel meu aspecte, em diuen que sembl alemanya.

La llei ni tan sols demana que el metge s’adreci al pacient en català. Senzillament diu que el pacient ha de poder adreçar-se en català al metge. Les queixes vénen dels casos en què això no passa.
—Hi proposem alternatives. Ara treballam en un petit manual per a facilitar la comprensió en situacions clíniques. S’estudia el català, però en mallorquí a vegades hi ha paraules o expressions que no s’entenen. Jo diria, sincerament, que l’idioma no és un problema al món sanitari.


—No em vull justificar, però tenim vint mil professionals, dels quals únicament la meitat són de les Illes. La resta són de fora i fan autèntics esforços. La gent ho intenta de totes les maneres. També és cert que a vegades entre aquests vint mil n’hi ha que no són massa considerats, o que a l’hora de donar una explicació clínica ens agradaria que s’entretenguessin més, o que ho fessin d’una altra manera. I no ho fan. Normalment és un conjunt de coses que definesc com a desatenció. No únicament és l’idioma. És una suma de situacions. Fem milions d’interaccions sanitàries diàriament i és normal que tinguem queixes per una mala atenció. Amb les qüestions que són de llei, que són drets fonamentals, hem de ser molt curosos. Tenim projectes. Ara revisam cartelleria. Els papers, les notes que es posen a les portes, per exemple. Si un professional sanitari ve de fora, li és més fàcil d’escriure “Vuelvo en cinco minutos” i penjar-ho. I això no pot ser. Ara farem unes plantilles pels motius més freqüents de tots els papers que s’han trobat als centres sanitaris perquè el professional les pugui imprimir, sense faltes d’ortografia. “Tornaré d’ací a cinc minuts”, i ho podrà penjar a la porta.

''És cert que hi ha gent que fa molts anys que és ací i no entén el català per manca de voluntat''

És cert que es fan moltes interaccions al dia, però quan algú denuncia i l’administració no sempre li dóna la resposta adequada, se sent indefens.
—Passa que els fets s’han de conèixer. S’han d’escoltar totes dues parts. Quan t’ho expliquen les parts i coneixes els professionals, que són estimats, atents, que tracten molt bé els pacients i els pacients estan encantats amb ells, a vegades és una manca d’entesa. En la meva opinió hi ha situacions que no són correctes, però crec que fer-ho molt públic tampoc no és positiu. Evidentment s’ha de lluitar perquè aquestes coses no succeeixin i el pacient tengui la llibertat d’expressar-se en el seu idioma.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Potser facilitaria les coses que els professionals sanitaris que vénen de fora de l’àmbit lingüístic no tinguessin aquest privilegi, tot aquest temps per a adaptar-se que no té, per exemple, un funcionari de l’administració general del GOIB.
—No podem impedir la lliure circulació de professionals perquè el sistema estatal de salut ho marca així.

Però podeu demanar el requisit lingüístic perquè la llei de normalització us empara.
—Sí. Passa que és contraproduent perquè aquí no tenim prou professionals. Quan els tenim, és fantàstic! Tant de bo els tinguéssim. Però, per exemple, et pots trobar que demà tres perfusionistes de Son Espases es posen malalts. És una feina molt complicada que no sap fer tothom. Si n’has de contractar a Madrid, ha de ser de manera immediata. Però tenim marge de millora. Per exemple, el manual d’acollida abans es donava en castellà. Ara hem decidit de donar-lo en català perquè facin l’esforç i perquè entenguin que han d’aprendre la llengua. Tenen voluntat. No en conec cap que no en tengui. Bé, algú sí que és reticent, aquells que ja fa molt de temps que són ací i no han volgut xerrar-lo mai. 

I no hi podeu fer res?
—[Esbufega] És gent que fa molts anys que és aquí i li costa.

Amb més motiu, si fa anys que treballen a les Illes.
—Clar que sí! És una falta de voluntat. Em conform que no li diguin al pacient: “No te entiendo.”

Un metge mallorquí o eivissenc podria entrar dins el sistema estatal de salut i anar a fer feina a Salamanca o a Cadis sense saber castellà?
—No. Perquè s’exigeix el coneixement de la llengua d’allà. Tot té un temps. Crec en el coneixement positiu. Donar facilitats. Tornarem a fer cursos presencials als centres de feina. Els donarem totes les facilitats del món. El fet que sigui un requisit estimula la gent al coneixement, però després hi ha el bot de començar a emprar la llengua.

Jaume Far, l’ex-director de l’Oficina Anticorrupció que va dimitir la setmana passada, va investigar les presumptes irregularitats de la compra de material sanitari a la Xina les primeres setmanes de la pandèmia i vostès li van botar peus damunt. Es van fer bé les coses?
—Es van fer com es va poder. Vam ser la segona comunitat autònoma, abans que ho fes el ministeri, que vam dur material de la Xina. Teníem la central de compres i el personal de compres de l’IBSalut treballant al vespre per compensar la diferència horària. Necessitàvem molt de suport. No coneixíem ni el mercat xinès ni la seva normativa. Crec que vam tenir la sort de poder dur el material. Fins i tot en un moment en què es van tancar les fronteres de la Xina i els avions no hi volaven. Alguns empresaris d’ací tenen contactes allà. Vam sofrir moltíssim durant dues setmanes perquè vèiem que el material s’anava esgotant. Es va fer amb les eines que teníem en aquell moment.

El senyor Far també va investigar la vaccinació de dinou alts càrrecs quan no els tocava. Va ser correcta la decisió?
—Crec que sí. Per una raó: o es llançaven les vacunes o s’aprofitaven. És cert que, ara que ha passat el temps, dius: “Potser s’hauria pogut telefonar a un centre de salut i vacunar el personal.” De tota manera, no són alts càrrecs. Fan feina a peu de llit. No ens en vam amagar. És personal sanitari que ha tingut un paper determinant a la pandèmia i que han estat a primera línia.

Aquesta mateixa setmana, a les Illes s’ha arribat al miler de morts. Com a responsable de Salut, quina és la sensació que teniu?
—Als estudis d’excés de mortalitat som la comunitat autònoma amb menys excés i a més, la taxa de mortalitat és la més baixa de tot l’estat espanyol. Al principi t’adones de la crueltat de la malaltia i de com posa fi a la vida. En aquests moments, sents impotència quan es tracta de persones no vacunades. Sabem que necessitam arribar a més persones sense vacunar, que no ens podem conformar amb el 82%. Hem de captar-los.

Aquest 82% és la xifra més baixa de tot l’estat espanyol. A què ho atribuïu?
—Per una banda, hi ha els petits empresaris, sobretot autònoms, que han fet moltíssima feina amb el turisme, i encara continuen fent-la, i ajornen la vacunació per la por de tenir una reacció adversa, de tenir un poc de febre, i no poder obrir el negoci. Això podria ser una part d’aquests que tenen entre vint anys i quaranta i que són els que menys tenim vacunats. També tenim uns 14.000 empadronats aquí, però que no són residents. Gent de la península que ha estat aquí o que té segones residències i que viuen en una altra comunitat autònoma. Però continuam treballant-hi. La meitat dels no vacunats no ens contesten al telèfon perquè potser tenen telèfons fixos molt antics i no hi ha manera de trobar-los.  

Quines mancances del sistema ha deixat al descobert la pandèmia?
—Acabam d’aprovar el pressupost al Consell de Govern. D’ençà del 2015, quan vam arribar al govern, el pressupost de Sanitat ha pujat un 53%. Hem pogut recuperar drets per als ciutadans i per als professionals. No m’imagín la pandèmia amb la situació del 2015. Estic molt orgullosa de la feina dels professionals. Hem apostat moltíssim per l’atenció primària. Han estat un autèntic mur de contenció que va permetre que a la primera onada no s’omplissin els hospitals ni les UCI. Mancances en tenim en algunes especialitats. Hem tingut dèficit d’infermeres. Les borses són buides. Ara hi ha menys gent que ve de la península.  

Acabeu de presentar un nou projecte de llei de salut pública. Què aportarà?
—La llei actual de salut pública no preveia què fer en cas d’una pandèmia, i hem hagut de prendre moltes decisions. Primer estaven avalades per l’estat d’alarma o per normativa estatal, i també teníem la necessitat de regular permanentment les normes per a adaptar-les a la situació de la pandèmia, però no teníem una norma que les emparàs. Ara hem fet un marc normatiu que en cas de qualsevol pandèmia ens permeti de fer confinaments de municipis, per exemple. Defensam la creació de l’agència de salut pública. L’administració pública és molt lenta en la contractació. Nosaltres hem hagut de fer controls de ports i aeroports, suport als hotels per a turistes i per a qui no podia mantenir el confinament. L’eina que ens ha anat més bé és una empresa pública que vam crear per internalitzar el transport urgent: Gestió Sanitària de les Illes Balears (GESAIB), un ens autònom. Aquesta empresa ens ha permès de contractar d’una manera àgil molts tècnics en emergències sanitàries per ser a ports i aeroports, però també unes altres categories professionals. És tot molt més fàcil. Amb la creació de l’agència pretenem una nova visió de la salut pública a les Illes.

Sou partidària del passaport covid per al lleure nocturn?
—Del tot! Sóc partidària del passaport covid pràcticament per a tot. Els tècnics de la conselleria també ho veuen com una mesura més de seguretat. En un moment determinat els tribunals superiors de justícia no han acompanyat per fer-lo extensiu a molts àmbits. Ara el tenim a les discoteques. Els pubs i més locals de lleure nocturn encara tenen limitacions de cabuda i no s’hi pot ballar. Però ara veiem que, encara que és una mesura més de seguretat, hi ha països del nostre entorn que també l’han imposat i ara tenen repunts de casos. S’haurà d’avaluar amb un marge de temps.

''A pesar de la vacunació, hi haurà un augment de casos ara que deixarem de fer tanta vida a l'aire lliure''

Aquests repunts que veiem a Europa fan preveure que aquí també arribarà una nova onada?
—Probablement. Però aquests països del nostre entorn no tenen el percentatge de vacunació que tenim aquí. Haver assolit els nostres índexs de vacunació protegeix els ciutadans, però també el sistema sanitari. Sabem que els vacunats no desenvolupen la malaltia de manera greu, però hem de ser conscients que cap vacuna no té una eficàcia del 100% i que hi ha un 10% de persones que no queden immunitzades. Crec que serà interessant de comparar fins on arribam aquí en aquesta pujada i fins on arriba Europa.

Ara vénen les festes d’hivern. Nadal, Sant Antoni, Sant Sebastià…
—Hi haurà contagis, segur. El perill és als interiors. Fins ara hem tingut molt bon temps i hem pogut fer vida a l’exterior. Quan comencem a entrar als locals i a les cases i ens ajuntem moltes persones, el virus, que és tan transmissible, farà que augmenten les xifres de casos. I haurem de veure l’impacte al sistema sanitari, però també l’impacte econòmic. Qui ha de fer aïllament deixa d’anar a treballar, per exemple, i això no ajuda a reactivar l’economia.

Quin ha estat el moment més complicat que heu viscut com a consellera d’ençà del març del 2020?
—En diria tres. A la primera onada vivíem en un continu canvi de criteris. Nosaltres havíem de transmetre unes instruccions als professionals i poc després, els les canviàvem. Això va generar molta incertesa. Un altre moment va ser tot allò que tenia relació amb l’escassetat de material els primers dies. I un tercer moment molt dur va ser el gener d’enguany a Eivissa. A Vila, per exemple, la incidència es va disparar a més de dos mil casos a catorze dies. Vèiem com s’anava omplint l’hospital i que l’única possibilitat que teníem era derivar malalts cap a la privada, però aquest també era un recurs limitat. Després els havíem de traslladar. Aquest moment va ser molt preocupant. Afortunadament, aquell va ser el pic màxim i va començar a baixar. L’agost, amb aquesta cinquena onada, també ha estat dur perquè teníem molts visitants i havíem d’obrir molts llits de cures intensives i teníem molts professionals de vacances.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies