Pasolini íntim, necessari

El director teatral Àlex Rigola adapta un poema autobiogràfic inacabat de Pier Paolo Pasolini, cineasta i poeta, un dels pensadors més destacats del segle XX, segons Rigola

VilaWeb
Montserrat Serra
29.11.2016 - 01:01

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Un espai tancat. Un contenidor per a transportar obres d’art. Una bombeta encesa a terra. Trenta espectadors i un actor, ben a prop d’ells, a tocar, dient el poema de Pier Paolo Pasolini ‘Poeta de les cendres’. Aquesta és la nova proposta teatral d’Àlex Rigola, que s’estrenarà al Festival Temporada Alta de Girona el divendres, dissabte i diumenge vinents (dues sessions cada dia). L’espectacle porta per títol Who is me. Pasolini  –Poeta de las cenizas– i  és una coproducció de Temporada Alta 2016, Hearthbrek Hotel, Titus Andronicus S.L., Teatros del Canal i Trànsit Projectes. Rigola s’ha envoltat d’un equip petit però de gran nivell que inclou l’actor argentí Gonzalo Cunill, i en l’equip tècnic Carlota Subirós (dramaturgista), Max Glaenzel (espai escènic), Sílvia Delagnoeau (vestuari), Alba Pujol (ajudant de direcció) i Jordi Puig Kai (producció executiva). L’espectacle és en llengua castellana.

Poeta delle Ceneri (Poeta de les cendres, editat en català l’any passat per Edicions Poncianes, amb traducció de Gerard Cisneros i pròleg de Pere Gimferrer) és un poema punyent, insòlit, colpidor i que Pasolini va deixar inacabat el 1967, uns vuit anys abans de morir assassinat a la platja d’Ostia el 1975. És un poema autobiogràfic que no es va publicar en vida de Pasolini i que, un cop mort, es va trobar a casa seva. ‘Una brutal confessió pòstuma trobada en un calaix’, diu Rigola.

Àlex Rigola es va entrebancar amb aquest poema per casualitat: ‘Quan era a Venècia, un dia vaig entrar en una llibreria i vaig descobrir-lo. Buscava alguna peça de Pasolini per poder-la portar allà als escenaris. Em va impactar el poema. Fa un repàs de la seva vida, fabula que li explica en una entrevista a un crític americà. El va escriure quan tenia quaranta-quatre o quaranta-cinc anys i això em toca de prop (jo en tinc quaranta-set). Doncs a aquesta edat Pasolini passa comptes amb ell mateix, tot fent un repàs de la seva vida, la seva obra i el seu pensament. Són un relat i unes reflexions en forma de poema, que d’una manera més planera podem trobar en moltes de les entrevistes que li van fer cap al final de la seva vida. Amb tot, em va impactar com parlava del moment d’ara des del seu moment, a mitjan anys seixanta. És crític contra el capitalisme, el consumisme, que aliena la gent, i que és el nucli del problema, perquè manipula la societat. Acaba fins i tot reivindicant la violència. És el primer punk de la història.’

Continua Rigola: ‘El poema conté la seva visió política, però també la seva evolució com a artista i com a persona. Són aquests tres elements que es van unint i separant, com afluents d’un riu, que és Pasolini. Escrit en vers lliure, la nostra feina ha estat intentar transmetre aquests pensaments d’una manera molt directa al públic. Per això necessitàvem un actor directe, que també pogués abraçar tot aquest pensament. I per això vam proposar el monòleg a Gonzalo Cunill. I per aconseguir la intimitat i la proximitat que requereix el poema, vam apostar per un espai reduït, que acostés molt l’actor a l’espectador. Era difícil aconseguir això en un escenari teatral. Per això vam idear una caixa, que és la que conté aquestes paraules. Hem tingut por de treure els versos de la caixa, com si, pel fet de treure’ls-en, correguessin el risc d’evaporar-se, de perdre’s. És un espectacle de cambra, molt petit.’

Rigola defensa Pasolini i explica com són de necessàries encara les seves idees: ‘El que m’interessa més és el mateix Pasolini. Això no vol dir que no m’interessi el seu cinema o la seva poesia, però per damunt de tot m’impressiona la grandesa del personatge, que supera la pròpia obra. Darrerament he portat als escenaris alguns d’aquests personatges, en els quals, com Pasolini, es barreja vida i obra. He estat amb Federico García Lorca i també amb Andy Warhol. Són personatges que mouen un gran rebombori al seu voltant cada vegada que es manifesten i la seva personalitat es va creant conjuntament amb la seva obra.’

La figura de Pasolini ha influït molt en la generació que avui es troba en la seixantena. Després, als anys vuitanta i noranta es va anar desdibuixant i va anar caient en l’oblit. En aquest sentit, va ser importantíssima l’exposició Pasolini Roma al CCCB l’any 2013, perquè va difondre la figura compromesa i combativa que fou Pasolini, sempre des de l’extrema esquerra, a les generacions més joves. Rigola ha tingut de referència el catàleg de l’exposició i ha contrastat visions amb un dels comissaris d’aquella mostra, Jordi Balló.

D'esquerra a dreta: Salvador Sunyer, Àlex Rigola, Gonzalo Cunill i Carlota Subirós.
D’esquerra a dreta, Salvador Sunyer, Àlex Rigola, Gonzalo Cunill i Carlota Subirós.

Durant la presentació a la premsa de Who is me. Pasolini  –Poeta de las cenizas, el director del Festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, va defensar aquests formats reduïts, tot i ser un problema per a un festival. ‘Crec que ens hem d’arriscar’, va dir.

Per una altra banda, Carlota Subirós també va parlar del poema. Va dir que tenia un sentit visionari, lúcid, de vida-obra plena de sentit existencial. ‘Deu anys abans de la seva mort el poema ja prefigura com acabarà ell i com evolucionarà la societat. És impressionant com reverbera l’obra de Pasolini avui. Alhora, és entrar en la seva intimitat més profunda. I parla molt del sentit de la poesia, diu que la poesia està en les accions de la vida. És una experiència extraordinària. I, com ha dit Sunyer, aquesta peça és fer política cultural.’

Queda el dubte de pensar si a Pasolini li agradaria que tanquessin les seves paraules en un contenidor per a obres d’art. Si tan necessàries són les seves idees, per què no dir-les en una plaça pública? Rigola és taxatiu: ‘El text és un poema ple de sensibilitat, amb certes dificultats de transmissió oral, que requereixen unes condicions d’intimitat. La caixa protegeix aquesta intimitat.’ I continua: ‘A més, cap al final de la seva vida, Pasolini deia que volia fer cinema per a més poca gent. I ho deia en resposta a la televisió i contra la televisió, que ja començava a fomentar el populisme i l’alienació de la societat.’

Sobre el fet que Pasolini acabés a favor de la violència, Rigola comenta: ‘Sobre això, penso que en el món en què vivim ens demanen que prenguem partit per la no-violència i, tanmateix, hem deixat de veure quan ens violenten a nosaltres. Cada vegada serà més difícil de fer la revolució.’ L’actor Gonzalo Cunill afegeix: ‘Perquè tot va cap al pensament únic, cap a una uniformitat de la societat que fa que les classes proletàries s’aburgesin.’ I tanca Carlota Subirós: ‘D’això, avui en dia en diem globalització. En aquesta cultura postindustrial on ens hem instal·lat. I en el reclam de la diferència i parlant de les dimensions reduïdes de la proposta, potser precisament per a trencar l’homogeneïtzació toca fer-la a una escala més reduïda i des de la diferència. Pasolini acaba el poema dient: “Llançaré el meu cos a la batalla”‘. I Rigola rebla aquest vers així: ‘I la veritat és que ho va fer fins al final.’

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes