El partit cal jugar-lo amb xarxa

  • La violència originària no és patrimoni de ningú i la política no consisteix a reproduir l’acrimònia d’una guerra fundacional, sinó a substituir la força del braç per la força de la paraula o de la imatge

Joan Ramon Resina
23.06.2024 - 20:40
Actualització: 23.06.2024 - 20:42
VilaWeb
Fotografia: John Fornander / Unsplash.

Un dels intel·lectuals de més magnitud d’aquest país, Vicenç Altaió, acaba de publicar un llibre que, com totes les obres serioses, difícilment serà cap èxit de vendes. D’El radar americà se n’hauria de parlar amb deteniment, però avui sols m’interessa citar l’esplèndida metàfora que es troba a l’entrada. El llibre comença amb la descripció d’una fotografia de Lanfranco Bombelli, el personatge que fa de fil conductor del relat. És un retrat del jove Bombelli jugant a tennis, a qui l’autor presenta amb aquests mots rutilants: “És conscient que, amb un equilibri mental rigorós i una disciplina corporal, podrà col·locar la pilota en un lloc precís del camp contrari, el lloc de la història.”

La història vista com un partit de tennis, sotmesa a regles estrictes i pendent de l’esmaixada amb què l’enllestirà el jugador més disciplinat. Quina magnífica al·legoria del “procés”! D’ençà del 2012, el plet català amb Espanya no ha estat res més que l’intent d’enviar la pilota al punt on el contrari no podrà recollir-la. Tot aquest temps l’independentisme, amb un equilibri precari i disciplina inconstant, ha maldat per col·locar la pilota a la zona, perfectament delimitada, per on Catalunya tornaria a ingressar a la història, que ha estat i és el precinte dels països amb estat propi. El fet que encara hi hagi partit és significatiu; no són pas gaires els pobles que accedeixen a la pista i el titular fa mans i mànigues per eliminar l’aspirant. Al pretendent, per contra, no li convé expulsar el rival de la pista sinó fatigar-lo i fer-lo espernegar per tal que hi hagi joc. Com diu sàviament Altaió: “Sense l’altre i els altres no hi ha partida, ni campionat.”

Aquesta imatge té una limitació en el fet que la història no compta amb arbitratge i la victòria sovint ha consistit a exterminar el rival. Quan la partida és especialment violenta es juga amb la intenció que sigui definitiva. D’aquí ve que la guerra, malgrat allò que diu Von Clausewitz, no sigui la continuació de la política per uns altres mitjans sinó la suspensió de la política, que és una contesa que es disputa amb la xarxa de normes constitucionals i de dret internacional. Hi hagué un temps que la violència s’encabia en una pista anomenada teatre de la guerra i es practicava d’acord amb convencions, però aquella marcialitat de saló s’acabà amb l’arribada de la guerra total, que Von Clausewitz fou dels primers a concebre. Una vegada es posà en pràctica la guerra absoluta, ja no hi hagué límits a la violència ni distinció entre combatents i no combatents, car tots, tant si es troben al front com a la rereguarda, es consideren efectius de l’enemic. D’aquí ve que, extremant un poc el concepte, les guerres contemporànies puguin qualificar-se de genocidis, car la guerra total no s’atura en l’objectiu de destruir l’exèrcit contrari i s’estén a la societat de la qual l’exèrcit expressa la voluntat.

Si ens guiem no pel nombre i proporció de les víctimes sinó per l’estratègia dels bel·ligerants, veurem que la noció de genocidi s’ajusta més al terrorisme que no pas als exèrcits professionals. Si aquests, per la desmesura inherent a les armes actuals, provoquen carnatges en la població civil, els terroristes eludeixen el combat i s’abraonen metòdicament sobre els civils, sense importar la banda de la pista en què es troben. L’escenari del terror és el món i l’opinió el lloc on cerca de col·locar la pilota.

Al magnífic assaig sobre la Ilíada –escrit després de la caiguda de França i publicat tot just acabada la Segona Guerra Mundial a Europa–, Simone Weil diu que el vertader heroi i centre del poema és la força. En lloc de “força” podria haver escrit “violència”, que en aquest poema fundacional de la cultura europea recorre la plana de Troia com un corrent elèctric activant les passions dels combatents, que alhora són actors i víctimes d’aquesta força impersonal. L’expressió èpica de la violència pot haver inspirat combats històrics –i a la inversa–, però en si era i resta simbòlica, a diferència de la violència representada, que és ben real. No pas perquè Troia hagi estat destruïda històricament –de fet, diverses vegades– sinó perquè Weil veia reproduir-se contemporàniament aquella virulència davant els seus ulls.

És per respecte a aquesta màrtir de la sensibilitat que cal respectar la diferència entre símbol i realitat, impuls i sublimació. La política, particularment la democràtica, és la palestra on la violència real queda desplaçada per la violència simbòlica. Que serà més elegant o més grollera, conforme al grau de civilització dels contrincants, però benigna en tant que desplaça la violència originària, sempre al caire de revenir quan es malda per destruir l’adversari. Car la política, com l’esport, és una competició sotmesa a regles que cal aplicar per igual a totes dues bandes de la pista. Si, per a posar un exemple, hom considera legítim de cremar l’efígie del monarca o la bandera nacional, perquè amb aquests actes no s’infligeix cap dany anatòmic a ningú, encara que es pugui ferir la sensibilitat d’algú, també cal acceptar el sentit figurat d’un acte equivalent a les files contràries. Car la violència originària no és patrimoni de ningú i la política no consisteix a reproduir l’acrimònia d’una guerra fundacional, sinó a substituir la força del braç per la força de la paraula o de la imatge. Més ben dit: consisteix a emprar la força del braç simbòlicament per col·locar la pilota en el lloc precís on el rival ja no és capaç de tornar-la; el lloc on el set s’acaba i la història recomença en un matx diferent.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor