Per què no parlem de política a les aules?

  • Fa temps que vaig predicant la idea que caldria incloure en el programari educatiu dels instituts, però també de les escoles, alguna assignatura de societat i política

Estel Solé
03.04.2024 - 21:40
VilaWeb

Poques vegades parlem a les criatures de temes polítics. Sovint els diàlegs que establim amb la canalla sobre aquest àmbit són propiciats per preguntes que ens fan quan s’acosten unes eleccions i veuen els pobles i ciutats com s’omplen de cartellets amb cares de gent que no coneixen. Tal vegada la conversa sorgeix un diumenge, quan ens acompanyen al col·legi electoral per a anar a votar o mentre mirem a la televisió els resultats de la jornada. Nosaltres, els adults, solem trobar-nos amb certes dificultats a l’hora de fer-los entendre què és la política i fins a quin punt estructura la nostra vida. És curiós que muntem les meses electorals envaint-los les aules, les biblioteques, les escoles i, en canvi, a dins les aules, en rares ocasions es parli de política, ni tan sols l’endemà d’unes eleccions. De fet, quan alguns mestres han entès que la política és quelcom que impregna les nostres vides i han tingut el valor de parlar-ne a classe, han acabat acusats per partits de dretes d’adoctrinar la canalla i denunciats a la fiscalia per delictes d’odi. Justament el fet que als neofeixistes els posi tan nerviosos el debat polític a les aules, especialment a les aules catalanes, ens hauria de fer concloure que és absolutament necessari que la pedagogia i la facilitació de coneixements sòcio-polítics comenci a les classes.

Ara per ara, tot el que saben de política els arriba gairebé accidentalment, potser quan escolten una conversa de sobretaula en un dinar on el més tanoca dels familiars deixa anar consignes d’extrema dreta o bé quan algú deixa anar la cantarella de: “Jo no votaré. Total, són tots iguals, els uns i els altres.” Com passa en tants altres assumptes –l’accés precoç dels joves a la pornografia, per exemple–, és determinant que la pedagogia arribi als infants i adolescents abans que els continguts i les informacions esbiaixades, tendencioses. Fa temps que vaig predicant la idea que caldria incloure en el programari educatiu dels instituts, però també de les escoles, alguna assignatura de societat i política; un espai on es pogués comentar, per exemple, que ara fa uns dies un home de Sabadell es va suïcidar per la pressió de la violència en l’habitatge, perquè no podia pagar el lloguer. Que, justament abans d’aquest terrible fet, una veïna de Barcelona va ser foragitada del seu pis, on havia residit durant mig segle, perquè tenia un deute de 88 euros. Un espai de conversa on es pogués recalcar que aquests són només els casos visibles, la petita punta d’un ocult iceberg demolidor. Un espai on se’ls demani: què us sembla el fet que hi hagi una legislació que dictamini que fins el 31 de desembre de 2024 queden suspesos els procediments de desnonaments amb la finalitat de protegir els més vulnerables (víctimes de violència de gènere o que tenen persones dependents o menors a càrrec seu) i no se’ls pot fer fora de casa seva, però malgrat aquesta llei la gent continuï essent desnonada?

Si existís aquesta assignatura que imagino, avui la classe podria començar amb la lectura d’aquells versos de Brossa: “La gent no s’adona del poder que té: amb una vaga general d’una setmana n’hi hauria prou per ensorrar l’economia.” Per continuar, se’ls podria fer cercar a Google quina és la mitjana del preu del lloguer a Catalunya, quin és el salari mínim interprofessional i qui són els grans tenidors. En acabar, en una lliçó d’història, se’ls podria recordar que l’Exposició Universal de 1929 va atreure a Barcelona molts obrers d’arreu d’Espanya, però que no es va preveure ni es va executar cap pla d’habitatge per a tota aquella gent. La demanda de pisos va disparar el preu dels lloguers i deixà molta gent sense llar. Després de la Primera Guerra Mundial, a Europa es va fer un projecte d’habitatge social, però a Barcelona la burgesia va aconseguir que no s’apliqués. En conseqüència, l’any 1931 el sindicat de la construcció de la CNT va liderar una vaga de llogaters a la qual se’n van adherir uns 90.000. Aquella vaga va provocar desnonaments i va ser reprimida durament, però els insubmisos van aconseguir part de les seves reivindicacions. Si existís aquesta assignatura que imagino, es podria explicar als alumnes que l’IDRA, l’Institut de Recerca Urbana, acaba de llançar una proposta que apel·la al poder de la classe treballadora i que ens remet a l’apoderament reivindicatiu dels obrers del 1931. Després de constatar que quan l’arrendatari no té tractes amb un particular, sinó amb una immobiliària, és més probable que ens apugin el preu del lloguer, l’IDRA demana ara el nostre suport per tirar endavant Reviu (@reviu_casa) un portal que dóna la força als llogaters i que ens permetrà de compartir ressenyes i deixar comentaris de pisos i immobiliàries de Barcelona, talment com ho fem amb els hotels o els restaurants. Una eina que ens permetrà de trencar l’opacitat del mercat i saber de primera mà l’opinió que un llogater té del propietari d’aquell pis o bé quin preu pagava l’inquilí anterior. En definitiva, un canvi de les regles del joc per tornar la força a qui li pertoca.

Si existís aquesta assignatura que imagino potser els alumnes entendrien que, malgrat no sospitar-ho, gairebé tot és polític i tal vegada s’interessarien per formar part de col·lectius i associacions que lluiten pels drets socials. Tal vegada podrien combatre el desencís polític dels seus pares, podrien rebatre els arguments populistes i banals que sentirien arreu i iniciarien una onada de revolta que, a la llarga, podria canviar el curs de la política, de la història. Si existís aquesta assignatura que imagino potser seria la canalla, els joves qui ens recordarien el poder que tenim i que hem decidit de no exercir.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any