Ja no sé on ho devia llegir, o qui m’ho devia explicar, i espero que l’anècdota sigui certa perquè és preciosa i, en dies com avui, encaixa com l’anell al dit: diu que, quan la gent d’Al Tall encara no eren Al Tall però ho volien ser, quan pensaven a formar un grup de música tradicional i amb cançons del moment i amb arrel i amb perspectiva però no s’hi acabaven de decidir, o no sabien com, van fer una cosa que molta gent feia, aleshores, quan encara ho podien fer: anar-se’n a Sueca i visitar Joan Fuster.

Per a la memòria mítica d’aquest país, el gest potser ha quedat com la reverencial visita a l’oracle dels temps antics, i de segur que era prou més prosaic que no ho pensem. El cas és que hi van fer cap, i que quan van arribar al número deu del carrer de Sant Josep, devien prendre seient, i potser un got de licor, i xerrar d’això i d’allò fins que trobessin el moment d’exposar la pregunta clau: que volien fer el grup de música i que no sabien com es comença, això, ni per on, ni res.

I diu que aleshores Fuster els ho va respondre, amb la veu fonda, potser alçant les celles característiques d’accent circumflex, concís i, sí, oracular: ‘Es comença començant.’

I és això, sovint. Tan senzill i tan complicat com això i que serveix també per a aquests temps que vivim, per a aquest nostre ara mateix d’incerteses i d’esperes i de mira què diu aquest partit o l’altre. Mira què diu o mira què calla o mira què interpreto que pretén. Mira què fa o deixa de fer. Mira, només. Mira i enfada’t, segurament. Desespera’t. Mira i oblida que si hem arribat fins aquí (que no som on volíem, encara, però que som aquí) ha estat no pas pel que deia aquell partit o l’altre, pel que callava o pel que interpretàvem que pretenia o pel que feia o deixava de fer: si som aquí, més lluny que no érem, refent-nos, sí, després d’aquest primer gran embat, és per la mobilització, per la denúncia constant de l’espoliació, de la injustícia que ens significa romandre tancats dins d’Espanya (que ens roba, no sé per quins set sous ara sembla que això no es pugui dir: ens roba), per la feina de denúncia internacional de la nostra situació, de la repressió i l’ofensa, de l’ofec en què ens manté aquest estat retorçat d’autoritarisme, per la reclamació també constant del dret de decidir, de bastir una societat més oberta, democràtica i digna, per l’esperança clara, i positiva, d’assolir col·lectivament allò que tota persona adulta anhela amb naturalitat: la independència.

Així doncs, si no ha estat pas a iniciativa dels partits, que la causa catalana s’ha posat tan clarament a sobre la taula, no sé què fem, tots plegats, ara, tan pendents d’ells, dels partits, esperant que diguin, que indiquin, que facin. I posant-nos, ai, a favor de l’un, en contra de l’altre, de tots els altres.

En fi: i si en comptes de parlar tant d’ells comencem a parlar una mica més de nosaltres? De l’Assemblea, vull dir, d’Òmnium i els CDR, de les persones organitzades o sense organitzar, amb sigla o sense sigla. Si aquesta grandiosa onada independentista va començar i va prendre embranzida precisament per la mobilització popular (que són manifestacions cada vegada més multitudinàries, sí, i que també són debats i concerts i plantades i un bellíssim etcètera de creativitat), potser, tot assumint que ara tampoc no hi haurà vareta màgica que ens resolgui el pas, hauríem de deixar d’esperar que els partits facin allò que no han fet fins ara (mentre esperàvem, precisament), hauríem de superar la perplexitat davant la fita no culminada (perquè l’estat que ens engabia va tenir més força, perquè els responsables polítics no van tirar endavant, perquè vam comprar la retòrica, per etcètera i en combinació), davant la incertesa del què passarà, atendre aquell consell de l’oracle de Sueca i començar a recomençar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb