07.03.2023 - 21:40
“No tornis a fer el que ja està fet.” (Ciceró, Ad Atticum, 9,6,7)
“El mateix gladiador que, ferit, jura que no tornarà a combatre, quan ha oblidat la ferida antiga torna a prendre les armes.” (Ovidi, Pòntiques, 1,5,37)
“No estranyar-se de res quan esdevé; i abans que esdevingui, no creure res impossible.” (Ciceró, Tusculanes, 3,14,30)
“Hi ha ocasions en què convé no dir res; n’hi ha d’altres en què convé dir alguna cosa; però no n’hi ha cap en què convingui dir-ho tot.” (Proverbi medieval)
“Ningú no retroba els seus progressos allí on els ha abandonat.” (Sèneca, A Lucili, 71,35)
“Si emprens alguna cosa, obra amb prudència i tingues present el fi.” (Esop, Faules, 22,5)
“Ningú no pot portar una màscara gaire temps.” (Sèneca, De Clementia, 1,1,6)
“No hi ha lleialtat entre els qui comparteixen el poder; l’autoritat no mai tolerarà companys.” (Lucà, 1, 92)
“Els humils pateixen quan els poderosos es barallen.” (Fedre, 1,30,1)
“Qui no pot apallissar l’ase, apallissa l’albarda.” (Petroni, 45, 8)
“No és pas fàcil volar sense ales.” (Plaute, Poenulus, 871)
“Quina fera, una vegada s’ha escapat, torna incauta a les cadenes que ha trencat?” (Horaci, Sàtires, 2,7,70)
“No hi ha esclavitud més vergonyosa que la voluntària.” (Sèneca, Epístoles, 47,17)
“Fes que un rem toqui l’aigua i l’altre la sorra.” (Properci, 2, 25, 38)
“Astúcia o valor, què importa contra l’enemic? (Virgili, Eneida, 2, 390)
“Sota la pau s’amaga una guerra més greu.” (Claudià, De VI Consulatu Honorii, 307)
“Només deixeu veure la guerra i tindreu la pau.” (Titus Livi, 6,18,7)
“En les discòrdies civils, on és més necessària l’acció que la deliberació, no hi ha res més segur que la rapidesa.” (Tàcit, Històries, 1,62,1)
“Allò que no és lícit per la llei, ho fa lícit la necessitat.” (Regulae Iuris)
“Dret extremat és injustícia extrema.” (Ciceró, De Officiis, 1,10,33)
“No us fieu del cavall, troians.” (Virgili, Eneida, 2,48)
“Mireu que mentre defenseu el cel, no perdeu la terra.” (Valeri Màxim, 7,2,13)
“Planta arbres que aprofitin a una altra generació.” (Cecili Estaci, 210).
“És molt gran la força dels sentiments humans; és molt poderosa la comunitat de sang.” (Ciceró, Pro Sex. Roscio, 22,63).
“Qualsevol problema recorre un cercle viciós, perquè tota la vida política és una cadena sense fi feta d’un nombre infinit de baules. Tota l’art d’un polític consisteix justament a trobar i aferrar-se amb nervi a la preciosa baula que menys li pugui ser arrabassada, que sigui la més important en un moment determinat, i que garanteixi millor a qui la subjecti la possessió de tota la cadena. Si tinguéssim un destacament de paletes experts que treballessin d’una manera tan acordada que, sense el cordill, poguessin col·locar les pedres precisament al lloc on els correspongués […]. Però la desgràcia és que encara ens manquen paletes experts que treballin tan ben concentrats, que sovint les pedres encara es col·loquen a l’atzar, sense guiar-se pel cordill comú”. (Lenin, Què fer?, V).
* * * * *
Sovint es diu que la història és complexa i imprevisible, però, d’aquesta afirmació, se’n poden treure conclusions ben diferents: n’hi haurà que defensin que ja es fa el que es pot i que Déu dirà, mentre que d’altres voldran intervenir sobre la realitat amb tots els ets i uts i la responsabilitat que se’n derivi. No cal dir que, en el primer cas, la diferència entre teoria i pràctica serà abismal: bones intencions genèriques (s’ha de fer això, caldria fer allò altre, que malament que va tot, si aquell no hagués fet allò…), però a l’hora de la veritat es mirarà cap a una altra banda lamentant certa mesura política, criticant els abusos de determinats poders, queixant-se del funcionament d’aquella institució… En una paraula, es vol que tot continuï igual sense perdre les maneres (més o menys) democràtiques. En el segon cas, en canvi, si es vol intervenir políticament sobre la realitat sense fer salts en el buit i a les fosques, és necessari ajustar els pressupostos teòrics als problemes nous –sovint heterogenis, caòtics, i contraris entre si. En el seu moment, n’hi va haver que feien molta brometa sobre la indefinició del “dret de decidir (o a decidir)”, però, amb una mica de bona voluntat, i com sigui que aquest lema anava lligat, en la manifestació de la Plataforma pel Dret de Decidir de febrer del 2006, a la consigna “Som una nació (i tenim el dret de decidir)”, bé se la podria haver assimilat a “Tenim el dret d’existir (perquè som una nació)”, el qual ningú hauria gosat titllar d’imprecís. Perquè la igualtat dret de decidir = dret d’existir (com a nació) és en la base de les mobilitzacions sorgides de la societat catalana com a accelerador poderós de la història la dècada anterior al Primer d’Octubre. (Recordem, a propòsit, aquell acudit de Podemos per a defensar vergonyantment la seva posició espanyola: “Dret a decidir-ho tot”.) I, sigui dit de passada, aquell dret d’existir treu el cap amb les agressions a la llengua per criatura ignorant interposada.
Contràriament al que pensen molts, quan començava el Procés, el govern del PP va partir d’una anàlisi política correcta per als interessos espanyols: en negar-se a reconèixer el subjecte polític fundat pel doble desafiament del carrer i de les institucions catalanes, va forçar-les a crear una realitat moralment sòlida, però políticament inestable, perquè no les van saber traduir en instàncies de contrapoder enfront de l’estat espanyol, sinó en formulacions juridicopolítiques –“full de ruta”, “de la llei a la llei”, “estructures d’estat”– que s’havien de consumar amb la forja d’un marc polític radicalment nou –l’estat independent. I aquesta situació transitòria va ser aprofitada pel govern de Rajoy per intentar afeblir les posicions sobiranistes: a) ofegant econòmicament la Generalitat amb la voluntat política indissimulada de presentar-la davant la població com a primera i única responsable dels problemes; b) acusant el president de la Generalitat de “deslleialtat” a fi de mantenir políticament sotmesa a la raó d’estat (bastió de la llibertat negativa: la norma constitucional) la meitat de la població catalana, que, bé sigui per pors, indiferència, conformisme, identificació amb Espanya, o per diverses raons a la vegada, no es va manifestar explícitament i ordenada respecte a les dinàmiques de canvi promogudes per la raó emancipadora (ariet de la llibertat positiva: voluntat d’autodeterminació), sinó que, contràriament, les va boicotejar, per mitjà dels seus representants al parlament, amb filibusterisme i traïdoria (per cert, una d’aquelles representants fa de cap de colla a la Ciutadella).
Això va donar protagonisme als intermediaris (portaveus de partits polítics i d’institucions, entitats fantasma sense base real, mitjans de comunicació esdevinguts autèntics “partits”, “especialistes” de diferents rams, declaracions de funcionaris, etc.), mai a cara descoberta, i dins una dinàmica sotmesa a un pacte desigual entre particulars –estat i Generalitat– sota l’ordre constitucional imposat. La població en general no es va poder educar en la nova dinàmica política creada per la successió d’esdeveniments adreçats –potser no amb harmonia, però sí amb efectes polítics reals sobre les consciències– a un horitzó constituent. Com sigui que la prova d’esforç sobiranista del 9-N de 2014 no es va traduir en una cristal·lització del poder emanat dels més de dos milions de participants, a causa de la negativa reiterada de l’estat a negociar cap alternativa i a la posició incòmoda del govern Mas; i com sigui que aquella part de la població que no va anar a votar el 9-N continuava tancada (“captiva”) en la lògica reactiva de la raó d’estat, la dinàmica social, que no s’atura mai, necessitava un espai on descarregar les tensions de poder dels últims anys. I aquest espai –compartit, legal, material, simbòlic– no podia ser creat sinó amb un referèndum. No cal dir que les trampes constitucionals per a evitar una sortida democràtica al conflicte i la conxorxa entre executiu i clavegueres de l’estat per a portar Convergència i el seu govern a un carreró sense sortida no comptava amb el protagonisme d’una gent conscient del seu poder potencial des del 9-N. Del pacte desigual entre particulars i de la prevalença de l’ordre constitucional, havíem passat a l’acte de sobirania del Primer d’Octubre (“el que no és lícit per la llei, ho fa lícit la necessitat”), a la repressió ferotge per part dels policies espanyols, a la vaga general democràtica i al discurs franquista de l’últim Borbó del tres d’octubre. No cal examinar aquí els esdeveniments polítics produïts en cadena els últims cinc anys, si no és per a subratllar que, avui com abans, el conflicte general (“la pau que encobreix una guerra més greu”) es pretén de desplaçar cap a unes eleccions municipals per allò de les “necessitats reals de la gent”, és a dir, del ciutadà-enquesta en lloc del ciutadà-polític, perquè a la cassola municipal hi caben molts ingredients per a dissimular, difuminar, desviar i negar, en última instància, l’antagonisme d’arrel (“quina fera, una vegada s’ha escapat, torna incauta a les cadenes que ha trencat?”) La tasca de l’independentisme hauria de consistir a fer de les municipals una baula local de la cadena nacional i refer la unitat de base (“els humils pateixen, quan els poderosos es barallen”) tenint present l’admonició de Sant Pau: “Quan algú és feble, jo també m’hi sento. Si fan caure algú, tot jo m’encenc. Però si m’he de gloriar, em gloriaré en les meves febleses.” (Corintis 2, 11, 29-30).
