La setmana passada escrivia en termes generals sobre el desig com a motor de la reconstrucció històrica del passat. Dit així, és fàcil que algú en dedueixi que defenso el relativisme, la idea que el poeta i pseudo-filòsof asturià Ramón de Campoamor vulgaritzà a benefici de la petita burgesia amb uns versos que tothom ha sentit més d’una vegada: “Res no és veritat ni mentida, tot depèn del color del vidre amb què es mira.” No, la veritat és veritat i la mentida, mentida, però ni l’una ni l’altra ningú no l’ha captada mai en estat pur de cosa-en-si. Són idees mestres que es materialitzen en comportaments, aquests sí relatius a una munió d’antecedents i determinants. Com ho són tantes altres “realitats” imaginàries, que no pas fantasioses, com la generositat, la malícia o la justícia, que suposadament “imparteix” un tribunal, com si la tingués desada en un calaix i pogués repartir-la a gratcient, per bé que en realitat allò que fan els jutges és denominar justícia les decisions que imposen performativament, en virtut de l’autoritat del càrrec. La mateixa vigència social de referents imaginaris la trobem a l’àmbit de la política en el binarisme dreta-esquerra, una invenció moderna que els partits reifiquen per tal de derivar-ne una identitat i imputar als altres la contrària. I això necessàriament, perquè el nucli de la política és la rivalitat.

Quan algú diu que negar la realitat d’aquestes entelèquies és la prova que existeixen fa com els psicoanalistes quan un pacient els diu que no reconeix el complex que li atribueixen i li responen, amb l’aplom de qui es treu un as de la màniga: “Ho veieu?” La prova que no hi ha dreta ni esquerra objectives és molt senzilla. Sols cal girar cent vuitanta graus sobre els propis talons perquè allò que abans era l’esquerra passi a ser la dreta, com féu el PSOE amb el 155 o els comuns mostrant la papereta a les càmeres a la votació del 27 d’octubre. La qüestió si la repressió és de dreta o d’esquerra no té sentit. Els principis no existeixen com a elements del paisatge; és el subjecte qui, fent bascular la realitat al seu voltant, decideix l’organització cardinal del món. Ara, el món no és pas el producte de la subjectivitat humana, com tampoc no ho és allò que passà en el temps. Jaume I entrà a la ciutat de València el 9 d’octubre de 1238; a França hi hagué un règim de terror el 1793; els Estats Units van llançar dues bombes atòmiques al Japó el 1945, Saddam Hussein no amagava armes de destrucció massiva i a partir del segle II de l’era cristiana les tribus germàniques del nord del Danubi envaïren l’imperi romà d’Occident. Però ni cap d’aquests esdeveniments queda definit o explicat, ni rep cap plus de significat, per més que li enganxem l’etiqueta de dreta o d’esquerra.

Per entendre què s’ha esdevingut a Catalunya d’ençà del 2012, el vidre de Campoamor no és gaire útil. De res no serveix discutir si el procés fou un moviment de dreta o d’esquerra o si aquesta divisió primitiva, i en realitat infantil, de la totalitat d’aspiracions i conductes socials permet d’atribuir-ne la liquidació a una divergència ideològica en el si d’un moviment general de les voluntats.

Allò que permet d’entendre el moviment i la frenada de l’independentisme realment existent és la quantitat d’energia social esmerçada en l’una cosa i en l’altra. El procés fou la manifestació d’un desig de llibertat que inflamà la societat i li donà un coratge insospitat, manifest el Primer d’Octubre, però que no era prou intens per a enllestir la feina sense vacil·lar ni per a afrontar la repressió que es manifestà tot seguit i que continua rabejant-se sense importar-li el color del vidre amb què cerca l’excusa.

Tanmateix, el desig d’uns i altres sí que ha acolorit la interpretació que s’ha fet del procés i ha transformat la voluntat del Primer d’Octubre en la del 14 de febrer d’enguany, amb un resultat d’implicacions indefugibles. Oficialment, si més no, s’ha obert una etapa de resignació i acatament. Per força major, diran molts, i no ho discuteixo. Simplement assenyalo que, així com la posició determina què compta com a dreta i què compta com a esquerra, el desig, que és sempre personal encara que s’encomani o es trianguli, com creia René Girard, talla el patró ideològic a mida. El pragmatisme, la gestió, l’ampliació de la base, la taula de diàleg, els vint anys de coll que es dóna ERC per tornar al punt de partida reenvien la lluita, inevitable en un país que entén la política com un perenne “duelo a garrotazos”, a un temps en què una bona part de la generació del Primer d’Octubre haurà desaparegut i l’espanyolització –lingüística, sentimental, cultural, demogràfica– potser serà irreversible. Compte, però! Totes aquestes virtualitats estratègiques són abstraccions per a vestir el desig nu. Un desig l’absència del qual o la negativitat del qual no deixa de ser-ne un aspecte determinant.

La pregunta no és tant què ho fa que el catalans votin preferentment el partitiu “d’esquerra” o el partitiu “de dreta” com què ho fa que, des de fa segles, la reivindicació dels drets i les llibertats sigui intermitent i es dissolgui gairebé sempre en l’àcid de la voluntat espanyola. De res no serveix, o de ben poc, l’explicació del tarannà pactista dels catalans. Aquesta “explicació” no és sinó una manera de fer de la necessitat virtut, un eufemisme per la deliqüescència de la voluntat catalana, rampelluda però inconsistent.

Comentant el dietari de mossèn Joan Porcar, un eclesiàstic del segle XVII, Joan Fuster diagnosticà la progressiva dissolució de la voluntat col·lectiva a València. Fuster ho descriu amb aquesta frase tremenda: “S’havia perdut la dignitat fins a l’extrem que el poble no l’esperava ja en els seus representants. I no sols la dignitat: també havien perdut els Jurats [ço és, els representants] l’astúcia que sempre usaren en les seves relacions amb el Virrei.” És difícil de passar per alt que Fuster identifica aquella situació amb la contemporània de quan ell escriu. I ho fa no pas amb la intenció de traçar un paral·lelisme estricte, car a l’època en què redactà el seu assaig la representació política havia estat abolida, sinó en el sentit d’una diagnosi del present recolzada en una consideració etiològica de la història. Del seu present, és clar. Però el diagnòstic sembla prou vàlid en l’actualitat, no sols pel que fa a València –on la dignitat col·lectiva fa dècades que constitueix i legitima governs autonòmics d’obediència espanyola–, sinó també pel que fa al Principat ara mateix, si hi traslladem l’observació de Porcar sobre la desesperança del poble en els seus representants. Quan Porcar es refereix als funcionaris com a “caparres” que una vegada “aferrats [al càrrec] no hi ha remei que els ne traga”, fa pensar en les celebritats dels partits, plantades com pastanagues a la cosa pública i nodrint-se’n. No cal escriure’n els noms, car es repeteixen any rere any, legislatura rere legislatura, en qualsevol que sigui la funció que els obsequien, car són polivalents, pluriexperimentats i imprescindibles.

Fuster assenyala una aparent paradoxa. El segle XVII fou a València “el moment de màxima castellanització espontània […] i al mateix temps, un dels períodes de major fòbia anticastellanista”. La paradoxa és sols aparent, perquè aquella fòbia era la reacció al sentiment de la pròpia feblesa, a la humiliació interior de saber-se conquerit de manera indigna, sense oferir resistència, per convicció espontània, com deia Fuster. La paradoxa es repeteix en la circumstància que el procés independentista català coincidís amb un període de màxima castellanització lingüística del Principat, no sols per imposició estatal, sinó per la convicció, fins i tot doctrinal i praxeològica, d’un sector important de l’independentisme.

“El campi qui pugui era total, i cadascú hi anava a la seva”, escriu Fuster. La frase té un to excessiu, d’abast desmesurat, amplificador de la crisi política, que es presenta arrossegant la societat a una franca descomposició i a l’individualisme més extrem. Per això l’expressió “campi qui pugui” no serveix (encara) per a comparar aquell període valencià amb l’actual insolidaritat de l’independentisme amb si mateix ni amb les fractures d’una Catalunya que hi té la mà trencada. Tanmateix, la frase de Fuster serveix d’advertiment d’on duu l’edificant anar a la seva amb què els partits han anat desconstruint la força independentista d’ençà del 2017.

Porcar registra un fenomen que després ha esdevingut gairebé natural. D’uns representants que el Consell valencià envià a la Cort per negociar amb el rei i que tornaren dient que “portaven bon recapte per al pobre”, és a dir, un bon peix al cove, diu que sols portaren recapte per a ells mateixos. El doble llenguatge aquí i allà, la ràpida transformació dels diputats immergits en l’ambient de Madrid per la proximitat del poder i la vanitat de fer-se amb els figurants de la capital, tot això opera en els diputats catalans, valencians i balears com el miracle dels pans i dels peixos. Del no-res en fan un servei al poble, que s’atipa amb paraules, car elecció rere elecció hi envia els mateixos apòstols o uns altres d’iguals. Allà hi aprenen la dicció de la Cort i s’hi troben en la pròpia salsa, com en un santuari on s’arriba al final d’un llarg pelegrinatge. S’hi estan tant de temps com poden, aferrats a l’escó si no hi ha “remei que els ne traga”, tolerats i de vegades honorats no pas per cap actuació positiva constatable sinó perquè sostenen la ficció d’una defensa i una dignitat col·lectives que sols s’aguanten pel fil primíssim però sofert del desig.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.