L’escassetat de paracetamol a Catalunya Nord, un presagi per a la resta del país?

El paracetamol, un dels medicaments que més es consumeixen als Països Catalans, és de fa unes quantes setmanes un dels més difícils de trobar a les farmàcies de Catalunya Nord, a causa d’un episodi d’escassetat sense precedents que afecta el mercat de l’estat francès. Tanmateix, no és pas un cas anecdòtic, sinó un reflex d’un problema més profund i preocupant per a l’economia catalana: la incapacitat, després de gairebé tres anys de pandèmia, de garantir el proveïment de les substàncies de què depèn el nostre sistema sanitari.

Escassetat sense precedents

L’any passat a l’estat francès es van fabricar uns 424 milions de capses de paracetamol, un creixement d’un 49% respecte de l’any anterior i un rècord absolut d’ençà que se’n començà la distribució, l’any 1964. Malgrat això, el fàrmac, també comercialitzat amb el nom de Doliprane, continua escassejant a les farmàcies de Catalunya i de la resta de l’estat francès. El desproveïment és especialment greu en el paracetamol en xarop per a ús infantil, però també en càpsula i en sobre.

Obtenir aquest fàrmac, de fet, és tan difícil que el Ministeri de Sanitat francès s’ha trobat obligat a imposar restriccions d’urgència en la comercialització, que inclouen la prohibició de vendre’n més de dues capses sense recepta i la restricció del comerç en línia per a evitar que se n’acapari. També s’han restringit les exportacions de paracetamol a l’estranger. Alhora, s’ha instat els farmacèutics a prioritzar els clients amb recepta a l’hora de vendre paracetamol, a evitar d’oferir-ne llevat d’un cas de necessitat immediata i recomanar-ne tres dosis diàries en compte de les quatre habituals.

Un problema que ve de lluny

L’episodi –que es podria allargar dos mesos més, segons el ministre de Sanitat francès– s’ha accentuat considerablement aquestes darreres setmanes, però les primeres dificultats de proveïment es remunten a l’estiu. El detonant immediat ha estat la triple epidèmia de malalties respiratòries (bronquiolitis, grip i coronavirus) que les primeres setmanes d’hivern ha fet pujar sobtadament i exponencial la demanda de paracetamol a les farmàcies de l’estat francès. La causa de fons d’aquesta escassetat, tanmateix, no està pas en les fluctuacions esporàdiques de la demanda, sinó en un factor estructural i, per tant, molt més difícil d’adreçar a curt termini: l’oferta.

Aquestes darreres dècades, la producció dels medicaments a Europa s’ha traslladat progressivament a països del sud-est asiàtic, sobretot a l’Índia i la Xina, on els costs laborals són molt més baixos. El resultat d’aquest procés, com en tants altres àmbits, ha estat la pèrdua progressiva en la capacitat de producció de medicaments al continent, una tendència que la crisi financera del 2008 encara va accelerar.

L’arribada del coronavirus, tanmateix, ha posat aquest ordre de cap per avall. Per a plantar cara a l’emergència sanitària, els països productors han optat per redirigir els medicaments fabricats dins les seves fronteres cap al mercat intern, en compte d’exportar-los a l’exterior. Aquest tomb cap al proteccionisme ha evidenciat la feblesa de les cadenes de producció europees en el pitjor moment possible i ha deixat el continent sense determinats medicaments en diversos punts de la pandèmia.

El coronavirus a la Xina deixa sense paracetamol Catalunya Nord

L’esclat de casos de coronavirus a la Xina aquestes darreres setmanes ha fet reviscolar aquestes tensions comercials. L’augment de la demanda de paracetamol al país ha fet que Pequín en restringís sobtadament les exportacions a mercats molt dependents de la producció estrangera, com ara el francès. Aquest col·lapse de l’oferta, combinat amb el creixement sobtat de la demanda per l’augment de malalties respiratòries a l’estat francès, ha causat una tempesta perfecta que ha deixat Catalunya Nord sense paracetamol. Un factor afegit en aquest còctel ha estat la guerra d’Ucraïna, que ha fet disparar el preu de l’energia i ha dificultat el proveïment de matèries primeres clau per al sector, com ara l’alumini, que s’empra per als envasos i pel·lícules de nombroses medicines.

El paracetamol –o Doliprane– no és pas l’únic medicament que escasseja al mercat francès. L’Agència de Seguretat de Medicaments francesa ha alertat que tres-cents medicaments, entre els quals hi ha uns quants antibiòtics, es troben en “risc d’escassetat” i podrien faltar aviat a les farmàcies. El 2022 l’agència va registrar tres mil incidents d’exhauriment d’existències a les farmàcies franceses, gairebé mil més que no l’any anterior.

Un toc d’atenció per a la resta del país

A la resta dels Països Catalans, les dificultats de proveïment de paracetamol són –si més no ara– molt més aïllades. “Durant la pandèmia sí que costava trobar-ne algunes formes, però no diria que ara tinguem escassetat de paracetamol”, explica Antoni Torres, president de la Federació d’Associacions de Farmàcies de Catalunya (FEFAC).

La manca de paracetamol a Catalunya Nord pot tornar a fer evident un mal que com més va més afecta la resta del territori. El problema, diu Torres, no és tant l’escassetat esporàdica d’alguns fàrmacs –ara mateix falten xarops de la tos i xarops expectorants, per exemple– com la feblesa general de les cadenes de proveïment de medicaments, una realitat que, com en més països europeus, la pandèmia ha fet més que visible.

“Sempre hi ha moments en què tenim dificultats de subministrament, però durant la pandèmia aquests problemes van esclatar, i encara ara ens en ressentim: abans de la pandèmia solien faltar entre 500 i 600 formes farmacèutiques, ara en falten 3.500”, diu. Aquest hivern s’han registrat 621 casos de manca d’existències de fàrmacs. És, segons el darrer informe de l’Agència Espanyola de Medicaments, un desproveïment d’un 3,42%, una xifra que implica un augment d’un 31% respecte del trimestre anterior.

Això, matisa Torres, no implica necessàriament que els pacients s’hagin de quedar sense medicació: generalment, aquests fàrmacs es poden substituir per uns d’equivalents o bé trobar-ne en una altra farmàcia. “No hi ha pròpiament escassetat de medicaments, però sí que veiem que falten formes farmacèutiques o presentacions en concret.”

El problema és més constrenyedor en el cas dels medicaments no substituïbles, com ara la insulina o els anticoagulants. En aquests casos, tal com explica Torres, es recorre al sistema de comunicació intern entre farmàcies per a localitzar la unitat que el comprador té més a prop i, en cas que no n’hi hagi de disponibles enlloc, s’importa de l’estranger per mitjà de l’Agència Espanyola de Medicaments. “La gent no es queda mai sense medicació; una altra cosa és que aconsegueixin amb comoditat els medicaments que busquen”, diu Torres.

Reformes pendents

Tanmateix, aquest sistema no és ni de bon tros ideal. Un problema que la FECAC denuncia és que els farmacèutics tenen molt poc poder a l’hora de suggerir medicaments substituïbles. “Nosaltres demanem que el farmacèutic sigui habilitat per a fer allò que sap fer: receptar el medicament. S’haurien de flexibilitzar les condicions de substitució”, diu Torres. Recorda, per exemple, que un farmacèutic no pot vendre un medicament en càpsules de 250 grams a un client a qui hagin receptat una dosi de 500, tot i que prendre’n dues càpsules de 250 grams faria el mateix efecte que la dosi receptada. “L’única cosa que s’aconsegueix d’aquesta manera és disgustar el malalt, el metge i l’administració”, lamenta.

Una altra proposta de la FECAC és descentralitzar el mecanisme d’importació de medicaments de l’estranger, que actualment depèn del govern espanyol, bé transferint les competències a les farmàcies –com ja es fa en alguns països europeus–, bé a l’administració local. Això, segons que explica Torres, serviria per a agilitar molt els tràmits a l’hora de fer aquesta mena de peticions, i n’escurçaria la durada.

Torres, finalment, també és crític amb el sistema de fixació de preus dels medicaments a la Unió Europea. En alguns mercats, com ara el de l’estat espanyol, el govern intervé per mantenir els preus dels fàrmacs artificialment baixos amb l’objectiu de fer-los més assequibles als consumidors. Això, tanmateix, crea un incentiu pervers per a les empreses productores, perquè d’un punt de vista estrictament econòmic els és més rendible de vendre’ls a un preu més alt a uns altres estats membres on no hi hagi aquests controls. Això fa que en alguns mercats –com ara l’espanyol o el francès– el preu de les medecines sigui entre set vegades i deu més baix que no en uns altres, cosa que desincentiva la producció i fa que els excedents es redirigeixin a mercats externs.

El nivell de preus en comparació amb mercats veïns, de fet, ha estat assenyalat pels experts com un dels grans factors de l’escassetat sobtada de paracetamol a l’estat francès. I, de fet, el govern francès ja ha anunciat que revisaria el sistema de fixació de preus. En un context de pressió inflacionària, tanmateix, la proposta de Torres no és pas d’encarir per decret els medicaments, com han suggerit alguns economistes, sinó de reformar el mercat europeu per evitar aquesta mena de disparitats. “Cal que Europa fixi un preu dels medicaments semblant –ajustat al cost de la vida– en tots els estats membres. Si no, aquest desequilibri comercial continuarà: els països amb preus més baixos continuaran exportant als països amb preus més alts.”