07.05.2024 - 21:40
The Washington Post · Anthony Faiola i Stefano Pitrelli
Ciutat del Vaticà. Les gavines sobrevolaven la plaça de Sant Pere mentre Laura Esquivel, entaforada en uns pantalons de cuir ajustats, enfilava cap als alts murs de la Santa Seu. “Que no és excessiu, tot aquest maquillatge que porto?”, es preguntà. “Tant me fa què pensi la gent –afegí–, però és que és el papa”.
La Laura s’afanyà a entrar a la sala d’audiències Pau VI del Vaticà, on fou guiada directament a la primera fila. Davant seu, una escultura de bronze de Jesús de set metres d’alçada la contemplava. Darrere, els fidels li llançaven mirades curioses.
Era la tercera trobada papal de la Laura, una descarada treballadora sexual d’origen paraguaià que es descriu a si mateixa com “una transvestida”. Explica que viu d’acord amb un codi: les noies dures no ploren. Tanmateix, la primera vegada que el papa Francesc la va beneir no es va poder estar de plorar. Aquell dia el papa va interessar-se pel seu estat de salut. A més del VIH que tenia de feia temps, a la Laura feia poc que li havien diagnosticat un càncer. Durant el tractament, l’Església li va proporcionar una habitació d’hotel a l’ombra del Coliseu, a més de menjar, diners i medicaments.
És una de les facetes menys convencionals d’un pontífex que es troba a l’etapa més radical del seu papat. L’any 2013, quan feia poc que havia estat proclamat papa, va declarar: “Qui sóc jo per a jutjar?” Francesc ha instat l’Església Catòlica a acollir tots aquells qui hi acudeixen, incloent-hi els qui viuen en conflicte amb les doctrines eclesiàstiques. Ara, la seva política d’obertura sense precedents a la comunitat LGBTQ+ ha esdevingut la qüestió més explosiva del seu mandat, i ha nodrit una amarga controvèrsia amb alts clergues conservadors.
Aquests darrers mesos, Francesc ha obert la porta a la possibilitat que les persones trans puguin exercir com a padrins, i ha beneït les parelles del mateix sexe. També ha defensat les unions civils laiques, titllades pel seu predecessor de “contràries al bé comú”. A voltes, els seus pronunciaments han semblat contradictoris o en tensió: un dia autoritza els bateigs de persones transsexuals; un altre dia adverteix dels riscs morals de les operacions de reassignació de gènere. Francesc també ha dit que ser homosexual no és un delicte, però no ha ordenat de modificar l’ensenyament de l’Església que els actes homosexuals són “intrínsecament desviats”.
No obstant això, la visió global del pontífex, de vuitanta-set anys, s’ha anat aclarint a mesura que ha avançat en la consolidació del seu llegat. N’és el millor exemple la seva decisió d’acollir, aquests darrers dos anys, gairebé cent dones trans –moltes de les quals treballadores sexuals– als espais sagrats del Vaticà. Són persones que havien viscut en pròpia pell el rebuig, el vici i la violència i que, sovint, han perdut la fe. És, precisament, el cas de la Laura.
La Laura ha treballat al carrer, d’ençà que tenia quinze anys, en dos continents. Ha complert condemna en una presó italiana per haver agredit una altra dona trans en una baralla. “Sóc feta de ferro”, es repeteix. Diu que no demanarà perdó a ningú per la seva vida, ni tan sols al papa.
Però, després d’unes quantes trobades amb el summe pontífex de 1.400 milions de catòlics, com també el suport d’un sacerdot i una monja italians, la Laura sembla que s’ha començat a estovar. Diu que ha començat a resar per primera vegada en anys. Si supera el càncer, sap que haurà de prendre una decisió: tornar a la prostitució o bé canviar de vida.
A la primera fila, en l’última audiència papal abans de Pasqua, la Laura mirava fit a fit el papa mentre ell s’acostava, amb la seva cadira de rodes.
“Papa Francesc!”, diu, allargant-li la mà.
“Laura!”, somriu el papa.
La relació de Laura amb el papa Francesc va començar una tarda freda de març, al començament de la pandèmia, quan un home menut de veu aguda va aparcar el seu Fiat Colla de color vermellós davant un edifici ruïnós d’apartaments al municipi costaner de Torvaianica.
Escriure al papa Francesc va ser, precisament, el suggeriment de Don Andrea. Part del menjar que havia distribuït entre les dones trans de Torvaianica procedia de l’Oficina de Caritats Papals del Vaticà. Si hi escrivien, digué, podrien donar-li les gràcies i fer-li arribar les seves necessitats.
De manera que una nit, Marcela Sánchez es va posar el pijama, va apagar els llums i va començar a redactar una nota per al papa en el seu mòbil Samsung.
La Marcela era una treballadora sexual d’uns quaranta anys que, com el papa, procedia de l’Argentina. Explicà al pontífex que, al seu país, un grup de policies l’havia retinguda, agredida i finalment violada. Li explicà que feia la compra de nit per por de ser vista i agredida.
A la una de la matinada va enviar el missatge a Don Andrea, que el va remetre al papa Francesc. Poc després el papa va respondre.
En una carta manuscrita, s’hi adreçà en espanyol utilitzant el gènere femení: “Benvolguda Marcela, moltes gràcies pel teu correu electrònic. […] Et respecto i t’acompanyo en les meves pregàries. Si hi ha res en què pugui ajudar-te, si us plau, fes-m’ho saber.”
Poc després, l’oficina de caritat del papa va començar a enviar diners a Torvaianica, a banda els fons que ja hi enviava per a comprar menjar. No eren grans sumes: cent euros avui, dos-cents demà. Però, en plena pandèmia, els fons van ser rebuts com mannà del cel.
Quan van arribar els vaccins, molta gent del grup es van trobar que no podien vaccinar-se pel servei de salut italià perquè no tenien papers de residència. Així doncs, el contingent de Torvaianica va ser conduït a la immensitat de l’aula Pau VI per a vaccinar-se als magatzems del Vaticà.
“Ens van salvar la vida”, afirma Laura.
Les trobades entre el papa i el grup havien començat dos mesos abans, l’abril del 2022. La germana Geneviève Jeanningros, una monja francesa gran que exercia el ministeri fora de Roma i coneixia el papa, s’havia interessat pel grup de Torvaianica. Va escriure a la casa pontifícia preguntant si podia dur-ne quatre integrants a una de les audiències del dimecres. No va respondre ningú. Va presentar una sol·licitud d’entrada estàndard i, juntament amb Don Andrea, les va dur sense avisar.
Les visites aviat van esdevenir habituals. “Sempre vénen grups de transsexuals”, va dir Francesc als seus companys jesuïtes a Lisboa l’agost passat. “La primera vegada que van venir, ploraven. Els vaig demanar per què. Un em va dir: ‘No em pensava pas que el papa em rebria!’. Després d’aquesta primera sorpresa, es van acostumar a venir. Alguns m’escriuen, i jo els responc per correu electrònic. Tots hi són convidats! Em vaig adonar que aquestes persones se senten rebutjades”, assegurà.
Els sectors més tradicionalistes de l’Església, mentrestant, treuen foc pels queixals. En un històric sínode sobre el futur de l’Església fet a l’octubre a la mateixa sala vaticana on la Laura tornà a reunir-se amb el papa abans de Setmana Santa, un grup de bisbes conservadors –provinents de Polònia, Hongria, Nigèria, Etiòpia i Austràlia– va arremetre contra les benediccions i va titllar l’homosexualitat de “repugnant” i “antinatural”.
El vídeo del viatge a la Santa Seu del grup de Torvaianica va afegir llenya al foc per als crítics del papa. La Laura, que apareix al vídeo, explica que va rebre un missatge a Facebook en què li preguntaven per què s’havia de permetre que una dona trans compartís un àpat amb un papa.
En un article d’opinió publicat poc després, Héctor Aguer, bisbe emèrit de la Plata, va denunciar l’Església per sucumbir a la “mania inclusiva” i va acusar Francesc de promoure una “mala teologia”.
El papa va dir que no volia beneir-ne el comportament sinó beneir-les com a individus. Un document del Vaticà a l’abril repetí la crítica anterior del papa a la teoria de gènere, però també la crida a “reconèixer la dignitat fonamental inherent a tota persona.” En un comentari a una monja nord-americana que treballava en el ministeri LGBTQ +, el papa va reiterar que la seva crítica a la teoria de gènere no s’ha de llegir com a contradictòria amb la seva creença bàsica que “les persones transgènere han de ser acceptades i integrades en la societat”.
Un matí de març a Torvaianica, un grup feligresos de tota la vida neteja l’església.
“Algunes persones d’aquí en desconfien [de les dones trans], sobretot els ancians”, explica Maria Concetta Tranchina, de seixanta-cinc anys. “Se’n queixen. No les critiquen, però sí que les miren malament”, assegura.
Giuseppina Cerqua, de seixanta-cinc anys, hi coincideix. “Crec que la majoria són així. Diuen coses com: ‘Don Andrea no hauria de fer això’ o bé ‘Les dones trans haurien de romandre lluny de l’església’.”
Un home d’uns vuitanta anys, amb bastó, que no vol donar el seu nom, murmura: “Don Andrea ha fet coses bones i coses que no ho són tant. A un sacerdot se li hauria d’exigir més. Només dic això.”
Don Andrea diu: “Alguns dels meus feligresos em pregunten si ser homosexual és pecat, si les noies a qui hem ajudat resen, si vénen a confessar-se o vénen a missa. Molts em demanen si pretenen canviar de vida. Els responc que, efectivament, algunes m’han dit que tenen intenció de fer-ho. Però no totes.” I afegeix: “Perquè aquesta és l’única vida que han conegut.”
Quan la Laura fou diagnosticada de càncer de còlon, al juny, Don Andrea va trobar un advocat que li va permetre de legalitzar la seva residència a Itàlia, on havia viscut indocumentada del 1993 ençà, i la va ajudar a registrar-se al servei de salut. Una clínica mèdica gestionada per l’Oficina de Caritat Papal li oferí proves i medicaments, com també un hotel de tres estrelles on la direcció estava disposada a deixar-la quedar de franc, durant les sis setmanes de quimioteràpia. Més tard, la monja francesa li va assegurar una habitació privada en un refugi de Roma no gaire lluny del Vaticà i l’oficina de caritat papal va continuar proporcionant diners en efectiu.
El papa va demanar a Don Andrea sobre la salut de Laura unes quantes vegades. “És gairebé com si la Laura s’hagués fet amiga del papa”, va dir el sacerdot.
La Laura va agrair al papa la seva preocupació portant-li empanades casolanes a la casa papal. Quan els guàrdies la van deixar entrar, es va adreçar a Don Andrea. “Em sento com si fos algú”, va dir. “Laura, tu ets algú”, va respondre-li.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
