La tertúlia proscrita

Paola Galbany: “Les infermeres vivim en una precarietat absoluta”

  • Entrevista a Paola Galbany, presidenta del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Barcelona

VilaWeb
Txell Partal Albert Salamé
17.02.2022 - 10:34
Actualització: 17.02.2022 - 11:34

El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona denuncia que fa massa anys que no són una prioritat per al Departament de Salut. Falten infermeres. Calculen que en necessitarien entre 24.000 i 18.000 més. El problema no és que no n’hi hagi. Se’n formen prou, però se n’acaben anant. Cerquen una oportunitat laboral millor. “Nosaltres formem moltes infermeres. Però no aconsegueixen feina, o en troben de molt precària, i llavors se’n van. Les infermeres vivim en una precarietat absoluta”, ens explica Paola Galbany, presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona. Diu que això no és nou, que no és culpa de la pandèmia, sinó que del 1995 ençà les infermeres ho paeixen. I assegura que això acaba implicant que un gruix de professionals acabin deixant la feina, tipes i cansades de la situació: “Quan mires el gruix de professionals, veus que n’hem perdut. N’hi ha que acaben abandonant. Normalment, és gent de quaranta a quaranta-cinc anys.”

Falten infermeres. El conseller Argimon deia fa poques setmanes que en faltaven entre 8.000 o 10.000. Però al Col·legi d’Infermeres dieu que són moltes més.
—Creiem que ens hauríem d’acostar a les dades dels països on les infermeres són ben reconegudes i la societat se sent satisfeta amb les cures que rep. Per equiparar-nos, per exemple, a Noruega, Suïssa o Luxemburg, necessitaríem unes 24.000 infermeres més. Ara, si volem ser una mica més realistes, i no comparar-nos amb països de l’OCDE o d’Europa, sinó amb la resta de l’estat espanyol, hauríem de voler tenir un model com el de Navarra, que té unes 18.000 infermeres més que Catalunya.

Aquest augment d’infermeres seria per a igualar el nombre d’infermeres per habitant d’alguns altres països? Això evitaria que anessin sobrecarregades, com denuncieu?
—No ens agrada parlar d’infermeres per habitant. Creiem que s’hauria d’ajustar el nombre d’infermeres a les necessitats de les persones. Això varia molt segons la població que tens. No és igual la població d’un barri de Barcelona, com el Raval, o un altre com Pedralbes. Tampoc no és igual Barcelona que l’Hospitalet o la Vall d’Aran. S’hauria d’ajustar molt a les necessitats dels qui viuen en un territori determinat. Les necessitats varien si hi ha molta població infantil o adulta. I si hi ha gent gran, les necessitats creixen.

La gent cada vegada es mor més gran. Per tant, cada vegada caldran més infermeres?
—Si, l’estat espanyol és el segon país amb la població més envellida de l’OCDE (l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), després del Japó. La gent viu molts anys. En canvi, si mirem les ràtios d’infermeres de l’OCDE, som en una posició molt per sota de la mitjana. Això vol dir que hi ha un desajust important.

El doctor Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges, en una entrevista que li vam fer la setmana passada deia que faltaven metges. Segons ell, cal “fabricar” metges, perquè la majoria s’han d’exportar. No és el cas de les infermeres no? Formeu moltes infermeres, però se n’acaben anant?
—Nosaltres formem moltes infermeres. Però no troben feina, o en troben de molt precària, i llavors se’n van a països on cobren més. Penseu que en alguns països, malgrat que quan se’n van comencen a treballar des del graó de més avall, cobren el doble que aquí. A més, allà saben que poden anar progressant laboralment. Aquí això no passa. En canvi, de metges no se n’exporten tants; hi ha moltes importacions. Nosaltres no podem importar infermeres, perquè treballar aquí no és atractiu.

És a dir, que no es pot resoldre el problema ni important infermeres, com fan els metges.
—Exacte, nosaltres només podem robar infermeres al sud. Han de venir del Marroc, on hi ha problemes pel que fa a la convalidació de titulacions, Andalusia, Múrcia o Portugal. Si no, no hi ha possibilitat d’aconseguir infermeres. Tots els països del nord tenen condicions millors, i llavors no volen venir. Andorra, França, Bèlgica, Itàlia, tot és millor.

Dèieu que fins i tot les infermeres se n’anirien al País Valencià, per exemple?
—És clar, aquí hi ha una immigració externa que decideix anar-se’n a un altre país. Però també n’hi ha d’interna. És una immigració d’especialistes. Nosaltres tenim set especialitats, com ara les infermeres pediàtriques, les d’atenció primària o quirúrgica. Són infermeres que han estudiat més anys, però que no troben un lloc de feina que les reconegui per la seva especialitat. Aquí, no se’ls augmenta el sou pel fet de ser especialistes. Què passa amb aquestes infermeres? Que migren a uns altres territoris de l’estat espanyol, com ara al País Valencià o l’Aragó. Allà els reconeixen aquestes especialistes. Però no s’acaba aquí. Fins i tot diria que hi ha la immigració entre centres assistencials. Això s’ha vist durant la pandèmia: gent que feia molts anys que treballava a quiròfans o a l’UCI, infermeres esgotades, que decideixen d’anar-se’n a treballar a la primària.

Per què se’n van a la primària?
—Les condicions milloren a l’àrea de serveis especials a la primària. Per exemple, hi millora l’horari, perquè no treballen de nits ni els caps de setmana. Per a elles això acostuma a ser una cosa molt positiva. Perquè els horaris que tenen moltes infermeres maten.

Dieu que no es reconeix aquesta especialitat. És exclusivament pel sou?
—No. Perquè et puguin apujar el sou, cal que reconeguin aquest lloc de treball. Cal especificar que per a aquell lloc de treball es requereix una especialista. I una vegada contractes aquesta infermera, li has de pagar més. Què passa? Que actualment quan hi ha una oferta de feina només diuen: es requereix infermera. No es reconeix l’especialitat. A pediatria, hi pot anar una infermera generalista o una que ha estudiat l’especialitat de pediatria. Totes dues poden optar al mateix lloc de feina, tant si tenen especialització com no.

Però les especialitats són importants. Durant la pandèmia hi va haver moltes queixes perquè no hi havia prou infermeres formades per a estar a l’UCI. S’haurien de valorar més aquestes especialistes?
—Durant la pandèmia moltes de les infermeres d’UCI, que eren molt ben formades, se n’han anat a la primària. Estaven esgotades. Treballar a l’UCI és molt dur. Imagineu-vos entrar cada dia en una sala amb una vintena de pacients que tenen la vida penjant d’un fil. Cada infermera porta un parell de pacients, i en situacions de sobrecàrrega, com hem tingut, això augmentava. Cada pacient és inconscient i intubat. Porten cinquanta mil aparells que van xiulant tota l’estona. La infermera ha de controlar tots els aparells i la medicació. Has de fer tot allò que necessita la persona, perquè està inconscient. Són situacions de molt d’estrès. I així, matí, tarda i nit.

Dieu que hi ha gent que se’n va de les UCI a la primària, però hi ha gent que plega, que deixa la professió?
—Sabem que hi ha gent que ha plegat. Però ho sabem pel boca a orella, no n’hi ha xifres. És molt difícil, perquè als col·legis oficials ens costa que la gent ens digui que ha abandonat la professió. A més, a les infermeres ens costa abandonar. El pensament, el tenim o l’hem tingut totes. Estic convençuda que si preguntessis, moltes infermeres et dirien que quan van començar van ser a punt de deixar-ho. O que quan van fer quaranta anys hi van pensar. Però la majoria no ho va acabar fent. Sempre tenen aquella necessitat de treballar per les persones i amb les persones. És una professió vocacional. Costa molt deixar-ho. Però sí que hi ha professionals que acaben abandonant. Perquè quan mires el gruix de professionals, veus que n’hem perdut. Normalment, és gent que té entre quaranta i quaranta-cinc anys. En aquesta franja d’edat hi ha moltes infermeres que pleguen. La nostra professió i els horaris fan molt difícil de combinar la vida professional i personal. El 80% d’infermeres són dones. I la maternitat té un efecte clar. S’ajunten diversos factors: molts anys de precarietat laboral, nens petits, dificultats per a conciliar la vida personal i professional. I al final decideixen de dedicar-se a una altra cosa. Les infermeres estudiem molt. Estem molt formades, si ens compares amb infermeres franceses. No tenim feina, i ens formem esperant que, si tenim més coneixements, hi haurà més possibilitats de tenir un lloc de feina més bo.

I que hauria de canviar per millorar aquesta situació? Què reclameu?
—El principal problema és la precarietat. Això ens mata. Diria que és més important fins i tot que el sou, perquè si tens una feina estable, no és tan important no tenir un sou tan alt. Encara que en el cas de les infermeres, com que tenen uns horaris tan complexos, això s’ha de veure reflectit en el sou. Ara la precarietat mata. Vivim en un sistema que constantment ens diuen: “Avui vine a treballar, però demà no. Estigues pendent del telèfon que et puc trucar en qualsevol moment perquè et necessito.” No saps a on treballaràs. Arribes i avui has d’anar a l’UCI, demà a trauma i l’altra a pediatria. Això és precarietat absoluta. I genera molta ansietat.

Això acaba complicant la conciliació?
—Sí. Una altra qüestió molt important és la conciliació de les famílies. Avui vine al matí, demà a la tarda, i demà passat no cal que vinguis. Això causa desordre a la vida de les infermeres, però també a l’organització dels centres. Hi posen persones com si fossin comodins de cartes. Passa tant a hospitals grans com a petits. És un hàbit que hauria de canviar. No afavoreix la vida personal de la infermera. Però no sols ens afecta a nosaltres, tampoc no és bo pels pacients. Aquesta precarietat afecta la carrera professional. Des de ben jove veus que no tens opcions de millorar. Les infermeres també tenen aspiracions. Nosaltres també volem coordinar grups de treball o ser directives. I això és limitat a un nombre molt petit d’infermeres. I no sempre recau en nosaltres, de vegades ho acaba fent un professional amb una altra titulació.

—Els professionals es troben amb precarietat quan acaben la carrera o s’allarga anys?
—S’allarga molt. Ho ha frenat una mica la pandèmia. Però una infermera pot estar deu anys, o quinze, amb contractes precaris. Moltes vegades tenen contractes d’un dia, o d’hores. És com una roda. Et contracten tres mesos a l’estiu. Quan acaba, al carrer. Després et tornen a trucar al desembre quan arriba la grip i augmenten els problemes respiratoris. Tornes a estar sense feina al febrer. Si tens sort i han de cobrir vacants et tornen a trucar per Setmana Santa. Al carrer una altra vegada. I tornen les substitucions de l’estiu. I així, durant anys. Les infermeres no tenen vacances, viuen al revés. I se’n cansen. Però el problema és que si vols canviar de lloc de feina has de començar de zero. L’experiència prèvia no compta.

Per tant, no és que es trobin obligades a cercar nova ocupació, sinó que són quinze anys treballant al mateix hospital?
—En realitat pots fer com vulguis. Hi ha infermeres que volen guanyar més diners i llavors treballen a dos o tres centres. Però això implica un desgast físic i mental molt important. Ho poden fer un temps curt de la seva vida. Ara, hem de ser conscient que no ho fan perquè els agradi, sinó perquè miren si en un altre lloc tenen més oportunitats, però sense deixar aquell lloc on ja han entrat en una roda.

Per tant, la precarietat no és una cosa nova de la pandèmia, no?
—Feia anys que ens queixàvem, però ningú no ens escoltava. Ningú no hi donava importància. Moltes infermeres plegaven, perquè en realitat això tampoc és nou. Ningú no se’n preocupava. Moltíssimes se n’han anat a l’estranger. Pensa que la nostra professió ha exportat el doble o triple de persones que algunes altres professions. Som les professionals de la salut que més han emigrat. Les infermeres som precàries des del 1995, no és nou.

Fa poques setmanes que vau lliurar un document al conseller Argimon amb unes quantes propostes. Què us va respondre? Creieu que hi farà res?
—L’administració et diu que no hi ha diners. Ara, per a algunes altres coses sí que en tenen. Cal prioritzar. Les infermeres no hem estat mai prioritàries. Però algun dia això canviarà. Ara creiem que és important de fer-ho públic. Ens comencem a sentir escoltades pels mitjans de comunicació. Nosaltres no podem continuar així. La pandèmia ha fet palès que hi ha una crisi molt important. Volem dialogar. Però si no hi ha una solució, el diàleg es trencarà i haurem de prendre mesures.

Durant la pandèmia, els sanitaris us vau convertir en els grans herois. Ara, en canvi, sembla que hi ha tensió i que acabeu rebent vosaltres. Com hi hem passat, d’una situació a una altra?
—Nosaltres som professionals, no som ni heroïnes ni àngels. Fem la nostra feina, que és cuidar la gent. Agraïm els aplaudiments i la visibilitat que ens van donar. La pandèmia ens ha fet molt visibles, perquè hem estat bàsics. Érem els que teníem contacte directe amb la gent. Si no ens tenien a nosaltres, els pacients estaven sols. Al final qui entrava l’habitació, qui donava el got d’aigua, qui posava la pantalla perquè pogués veure la família érem les infermeres. Sense infermeres què fan els malalts? Imagineu-vos que decidim fer una vaga. El sistema es pot col·lapsar. Però entenc que ara han passat dos anys i la població està esgotada. Nosaltres també, no deixem de ser persones. Les infermeres estem esgotades, frustrades, disgustades i enfadades! Veiem que hi ha un agraïment, però ens falten fets. Volem que ens diguin què faran. Cal trobar solucions. Hi ha moltes coses a fer. Només que comencéssim per una, ja seria una bona notícia.

Quina seria aquesta mesura?
—La més accessible. La que pugui donar un impuls a les infermeres. Però fem alguna cosa. Al conseller, li hem donat moltes possibilitats. Però com que entenem que hi ha un problema econòmic a darrere no sabem quina és més factible. Demanem de parlar-ne, negociar per mirar quina és la millor opció. Es poden fer moltes coses. La primera podria ser deixar de contractar precàriament. Feu contractes estables. Res de fer contractes d’any en any. Per què els fas contractes curts, si d’aquí a tres o quatre anys continuaràs necessitant gent?

Falten infermers a llocs concrets? Hi ha una problemàtica diferent segons la comarca?
—Sí, a Catalunya sempre ha estat més atractiu treballar a les ciutats. Hi ha sous millors i més projecció. La ciutat que més atreu és Barcelona, però després tenim Girona, Lleida i Tarragona. La gent dels pobles se’n van a fer feina a la ciutat, on li ofereixen més bones condicions. Sí que és veritat que quan es fan més gran, hi ha gent que torna. Però en general no hi ha gaire interès per la infermeria rural. S’ha de dir que ha estat una especialització molt poc treballada. A la universitat no surt enlloc. Segurament també és un error nostre, que no ho expliquem. Però no és atractiva, no és reconeguda. Hem de pensar què els podem oferir perquè a les infermeres els interessi la infermeria rural. Per exemple, les infermeres fora de les ciutats són molt més autònomes. Per tant, guanyarien autonomia. Però podem millorar-hi les condicions. Tampoc no en necessitem tantes. Actualment, les infermeries menys atractives són la rural i la geriàtrica. Cal oferir-los contractes bons. Per què les infermeres de geriatria no poden cobrar com les dels hospitals, per què han de cobrar el mínim? Les infermeres de geriatria són de les que menys cobren. Per què no poden cobrar igual que les seves companyes?

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any