Pacte d’ombres

Un camí: una branca d’ametler que es romp. Un camí: un solc d’ungla damunt la pell. Un camí: el raig de sol que l’horabaixa vincla. Un camí: el relat d’una desaparició. Un camí: la silueta d’un cos absent dins les ninetes. Un camí: el perquè d’una olor furtiva. Un camí: el sentiment que travessa el món. Un camí: la veu que modula el seu transcurs. Un camí: el fil trencat d’una lectura viva. Un camí: l’apnea del cervell en el buit del pensament.

Llegesc Pascal i em deixa estabornit: ‘Joie, joie, joie, pleurs de joie.’ La brevetat del dies em fa mal. Els somnis m’ataquen d’abandonaments. La saba adormida em desespera. Tot muda i tot roman. No don passada a res del que faig: lleugers inicis d’una convalescència que serà llarga i difícil, lluites, ardors, fracassos, bufetades, embarbussaments.

Visc entre el voler i el doldre. Visc entre la fluïdesa i la virtuositat. Visc entre la il·luminació interna i la transfiguració externa. Puc diferenciar el moment orgasmàtic del plaer de l’espasme migranyós del dolor? I la flamarada espiritual que capgira de cop el camp d’allò que pensava? I aquestes partions rítmiques que a poc a poc giravolten sobre si mateixes en un cant? I el saber immediat d’un altre cos amb l’atracció absoluta després del llamp amorós? I el calfred que corr a les totes davall la pell quan la música del mot s’encén? I la cal·ligrafia de llums que espiregen dins el capaltard hemorràgic? I el brollador de llàgrimes que fa eixir una veu que em toca? Experiències que tenen alguna cosa en comú: la metamorfosi és involuntària i el temps impredictible. I el cos resta fora de si: en trànsit, en vol, en eco, en rebot, en emoció…

Deix bufar l’alè, el vent, l’aire, l’empenta, la transparència, els meteors. Els deix entrar i sortir per la finestra oberta d’ampit en ample. I qued tremolant com una fulla davant l’abisme que ignor i que s’enfonsa cap a mi mateix.

Escriure pensa.