En qualsevol moment, el raper Pablo Hasél pot rebre una ordre d’ingrés a la presó. El mes de març, l’Audiència espanyola el va condemnar a dos anys de presó i una multa de 24.300 euros pels delictes d’enaltiment del terrorisme i d’injúries a la corona i a les forces de seguretat de l’estat espanyol, pena que s’afegeix a una condemna similar del 2015. Tot plegat, quatre anys de presó als quals s’afegiria un any i mig més si no paga la multa. Tot, per les lletres d’unes cançons i uns missatges a Twitter.

Hasél no està sol, en diversos sentits. D’una banda, perquè la voràgine de l’Audiència espanyola també ha condemnat a presó Valtònyc i els dotze membres del grup La Insurgencia. D’una altra, perquè són milers els ciutadans que han posat el crit al cel per l’acarnissament judicial contra la llibertat d’expressió. Tanmateix, Hasél denuncia que amb això no n’hi ha prou i demana de portar ‘la solidaritat als fets’. La queixa no és suficient, cal actuar. I no únicament enfront la repressió contra la llibertat d’expressió, sinó també per materialitzar la República i liquidar el capitalisme.

—Heu dit més d’un cop que no us exiliareu i que entrareu a presó. Això quan pot passar?
—Tant pot passar d’aquí a uns dies com d’aquí a uns mesos. No hi ha cap data fixada, però pot passar en qualsevol moment perquè ja vam presentar el recurs al Tribunal Suprem i qualsevol dia sortirà la sentència ferma. A partir d’aquí, com que hi ha antecedents, entraria a presó, no sé si de manera imminent o si deixarien passar uns dies. Imaginem que el procés serà força ràpid.

—Quin serà el següent pas?
—Vindrà el recurs al Constitucional i després al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Els tràmits són lents i es farien des de dins de la presó. Potser, quan Estrasburg es pronunciï, ja hauré complert gran part de la condemna o fins i tot podria ser al carrer. De totes maneres, ho farem per totes les persones que desgraciadament patiran igual.

—Des de l’exili, Valtònyc ha fet molt visible la persecució contra artistes. Per què elegiu anar a presó?
—Si ell ja és a l’exili, ja compleix la funció. Crec que la principal batalla és a l’estat espanyol. Per sobre de visibilitzar, que també és necessari, sobretot hem de posar fi al règim feixista espanyol. Per això necessitem organització revolucionària a l’estat. Si Valtònyc hagués estat empresonat, hauria despertat més consciència i lluita que a l’exili. Ho he vist clar amb el seu cas: com que hi ha gent que el veu a l’exili no es preocupa de portar la solidaritat als fets. Crec que hi haurà més lluita si em quedo aquí i entro a la presó que no si marxo.

—Demanaríeu l’indult?
—No el demanaré. Si comporta reconèixer que he fet alguna cosa malament i m’he de comprometre a no reincidir en el delicte, no el demanaré. Penso continuar fent com fins ara, i si això em porta a la presó o a l’exili, n’assumiré les conseqüències. No estic disposat a reconèixer que he fet alguna cosa malament, perquè no és cert.

—Teniu contacte amb els rapers de La Insurgencia?
—Amb alguns, sí. Ara mateix estan com jo, esperant la sentència ferma del Suprem. També hauran d’entrar a la presó si es ratifica la pena de presó de dos anys i un dia.

—Fa anys que patiu la repressió. Us han demanat cap consell sobre com afrontar-la?
—Hi ha un suport pel que fa a la transmissió de forces. Alguns represaliats m’han preguntat com portar el judici, però tampoc no és que pugui donar gaires consells. Si un té clares les seves idees i considera que són justes, no pot sinó anar endavant, malgrat les dificultats. A mi també m’han donat molts consells de cara a la presó. La qüestió més rellevant és que jo tinc clares les meves idees i sé que he fet bé. A la cel·la estaré sol, només et queda la teva consciència.

—Emocionalment, com es porta aquest procés?
—És difícil. Encara que tinguis les coses molt clares, desgasta bastant. El fet de no saber quin dia seràs empresonat, quant de temps, a quina distància dels éssers estimats… Es viu amb certa angoixa, però també amb orgull, molta força i ràbia. Això també ajuda a superar la part dolenta. Miro de quedar-me amb la cosa positiva: m’escriuen moltes persones dient que arran d’haver conegut el meu cas i d’altres s’han adonat de què és l’estat espanyol.

—Al nou tema Libertad de expresióncritiqueu els ‘artistes que silencien injustícies, complicitat fastigoses’. Heu trobat a faltar suports?
—Moltíssims. També ho hem vist a Catalunya, són els típics artistes que han tingut un silenci còmplice fastigós amb la brutalitat de l’1 d’octubre o amb els empresonaments, però que s’atreveixen a donar lliçons a Veneçuela. Aquí hi ha una brutalitat policíaca molt més bèstia o artistes empresonats i no diuen res. Es mouen per interessos individualistes. Si critiquen això, poden posar-se en contra una part dels qui els fan rics.

—No heu dit cap nom…
—És que n’hi ha tants… Però bé, puc posar com a exemple artistes com Alejandro Sanz o Pablo Alboran, que en el cas de Veneçuela donaven suport a l’oposició feixista i a un cop d’estat, i ara callen. També, a Catalunya, constantment es victimitzen Serrat o Isabel Coixet. Van plorant perquè els han criticat, i quan ens empresonen a nosaltres fan silenci. Fins i tot, alguns com Loquillo hi donen suport. Els importa una merda que ens tanquin a la presó. Són els artistes progres que quan els interessava i anaven amb el PSOE van fer la campanya contra la guerra de l’Irac, però que amb altres guerres han mantingut silenci total. Es mouen pels seus interessos. Si donar suport a una causa els pot aportar un interès individualista, hi donaran suport; si, a la inversa, es poden posar gent en contra, no diran res. També han faltat molts suports a l’escena del rap, perquè és molt individualista. Si no els afecta a ells, no hi donen suport.

—I si parlem dels suports que sí que heu rebut, quin us ha sorprès més gratament?
—El de la gent del carrer. Tot té a veure amb el canvi de xip que hi ha hagut a Catalunya, fa uns anys no era així. Ja m’havien condemnat a presó per cançons, però després de l’1 d’octubre he notat un canvi molt gran. Em para moltíssima gent pel carrer per donar-me suport, i és això que més m’ha sorprès i que valoro més positivament. També és cert que hi ha molta simpatia, però de solidaritat portada als fets, poca. I això és l’única cosa que tant a mi com a altres represaliats ens pot alliberar.

—Què voleu dir?
—Per exemple, si hi ha una manifestació, anar-hi. M’atura molta gent per donar-me suport, però es fa una manifestació i només hi van cent persones. Tothom pot ajudar a un nivell o un altre. Amb els represaliats independentistes, hem vist com econòmicament tenen molt de suport. Però amb d’altres no és així. Calen més accions. Donar ànims sempre ajuda, però no és suficient.

—Tornant als suports que han faltat, és destacable el silenci de partits com Podem.
—Des d’un principi jo ja vaig denunciar Podem com allò que veia que eren: un partit més del règim que havia servit per a desmobilitzar moltes lluites sorgides del 15-M. Els mitjans de l’estat espanyol els van fer la campanya, per això no m’ha sorprès que Podem o, fins i tot Pablo Iglesias, que va encarregar la cançó contra el rei emèrit a Valtònyc, no se solidaritzessin i que tinguessin aquesta posició amb tan pocs escrúpols.

—No us han donat suport ni tan sols en privat?
—Podem, no. Potser algun votant puntual, però de polític cap. Tot el contrari, ho hem vist a Catalunya: justifiquen la repressió i donen suport als qui ens reprimeixen. En comptes de donar-nos suport, enforteixen els repressors.

—N’espereu res, dels grans partits d’esquerres espanyols?
—Ni espero res ni considero que realment siguin d’esquerres. Podem és una versió del PSOE, és el que necessitava el règim perquè el PSOE estava molt desgastat i començaven a estar molt nerviosos pel 15-M i les lluites posteriors. Podem va servir per a canalitzar tota la ràbia que començava a sortir als carrers. Igual a Catalunya, on Podem ha intentat aturar tot allò que pot fer perillar el règim.

—I dels catalans?
—De la CUP, he rebut la solidaritat d’alguns militants. També és cert que la CUP és una formació força important i tampoc no n’he rebuda gaire, de solidaritat, les coses com són. Sí que hi ha alguns militants que han portat la solidaritat als fets, com l’acte solidari amb en Valtònyc i amb mi que es va fer a Vic. A l’esquerra independentista hi ha certa solidaritat, però per la força que tenen, deixen una mica a desitjar. D’Esquerra Republicana no he vist que hi hagi solidaritat portada als fets, més enllà d’algun piulet. La solidaritat és molt més que això.

—Com veieu les crítiques que ha rebut Valtònyc per relacionar-se amb Carles Puigdemont i la resta de membres del govern exiliats?
—S’ha de veure d’on vénen aquestes crítiques: o de fatxes o de l’entorn de Podem, que resumeix tot el que passa a Catalunya com si es tractés només de l’antiga Convergència. De sectors comunistes o que donen suport al dret de l’autodeterminació, sí que he vist crítiques més ben argumentades. El problema no és que Valtònyc faci actes denunciant la repressió amb altres represaliats com Carles Puigdemont, sinó que crec que potser no ha explicat prou bé les diferències en l’àmbit social entre les polítiques impulsades per Puigdemont i les que defensa ell. Si no ho deixa clar, pot ser que sembli un suport absolutament a tot allò que han fet. Si estem en contra de la repressió de les lluites democràtiques, tampoc no podem oblidar tota la repressió a la qual aquests partits independentistes han donat suport en el passat. Si volem una República catalana més justa, no podem passar per alt moltes de les injustícies que els partits independentistes han impulsat durant anys.

—També sobre partits, vau criticar la reacció que va tenir ERC per l’acció de protesta dels CDR.
—Em sembla una vergonya que es pretengui que els CDR siguin la crossa dels partits. Han de ser tot el contrari, la part més crítica per a fer efectiva la República. Els partits, per cobrar sous públics, han d’estar preparats a rebre crítiques fortes. A més, no poden fugir d’una profunda autocrítica perquè van prometre una sèrie de coses que han incomplert del tot. Quan els interessen els CDR per sortir als carrers contra la repressió, llavors els CDR són bons. Però quan exerceixen una crítica totalment legítima, llavors no són tan bons.

—Els CDR van néixer per a defensar les escoles durant el referèndum i després han hagut de reformular-se. Quina ha de ser la seva funció?
—Crec que encara haurien de ser més independents dels partits. Hi ha molta gent cremada amb els partits que no participa en els CDR perquè no veu que siguin cap alternativa. L’agenda política, la marquen els partits. Ara mateix els interessa la calma i no enfrontar-se amb l’estat espanyol, i els CDR donen calma. Quan els presos polítics siguin condemnats, els interessarà una resposta forta als partits, i allà hi haurà els CDR. Quan Puigdemont va ser empresonat, hi va haver una resposta important dels CDR, però quan la Tamara o l’Adri han patit la repressió, gairebé no hi ha hagut resposta. No dic que quan empresonen Puigdemont no n’hi hagi d’haver, però no pot ser que després hi hagi una resposta molt tova a la forta repressió patida per persones del CDR. A la vegada, ho diu el mateix nom: ‘Defensa de la República.’ Necessitem materialitzar la República i cal assenyalar qui ens n’allunyi amb polítiques autonomistes. És evident que des de la submissió no hi haurà república.

—Han perdut força, els CDR?
—Sí, però no pel que fa a suports. Ara que cada vegada hi ha més gent farta dels partits, seria un bon moment perquè els CDR tinguessin més suports. Hi ha certa desmoralització i, sobretot, molta confusió. S’havien pintat les coses molt fàcils, la gent ja donava per fet que tindríem una república. Ara mateix cap partit, ni tan sols la CUP, per molt que parli de desobediència, no té un pla per a fer efectiva la República. Quan tu tens un pla, tens un objectiu clar i saps com arribar-hi. Pots avançar lentament, però avances. El problema és que no hi ha cap pla. Això fa que molta gent es quedi a casa i no tingui ganes de lluitar. Conec molta gent independentista de tota la vida que ja no vol implicar-se perquè estan farts de mentides. Com que la gent no sap ben bé què fer, es genera un derrotisme que fa que costi que la gent s’involucri en els CDR.

—Ahir vau penjar una cançó que dieu que heu descartat de la maqueta. Per què?
—Jo escric molt i enregistro bastant. Tinc aquests dilemes de quines cançons entren i quines no, però igualment m’agrada compartir-les. Sempre hi haurà algú que en podrà traure profit i li agradarà més que a mi.

—Com serà aquesta maqueta?
—El títol ho diu tot: La voz no puede encerrarse. Parla de totes les coses que he viscut aquests últims mesos i de l’empresonament que vindrà. Són cançons inspirades en aquesta barreja d’emocions que he descrit: l’angoixa, la ràbia, la impotència… És una maqueta bastant personal, per això no tindrà col·laboracions.

—Quan sortirà?
—D’aquí a una setmana o dues. Continuo descartant cançons i afegint-ne de noves.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb