L’Alex Nicolaev té vint-i-quatre anys i el desembre l’Audiència espanyola el va condemnar a una multa de 4.800 euros i a dos anys i un dia de presó. Per què, el dia extra? Perquè quan la pena supera els dos anys no es pot canviar per una multa i s’ha d’entrar tant sí com no a una cel·la. Com ja comença a ser tristament habitual, la jutgessa ha considerat que el contingut d’unes cançons que ha escrit sota el nom artístic d’Elgio constitueixen un delicte d’enaltiment del terrorisme. Un nou Valtònyc o Hasél. Però la diferència és que aquesta vegada no va ser un i prou, sinó que l’Audiència va condemnar dotze rapers de cop. Diferents cançons, mateixa pena. D’una volada, envia a la presó dotze dels tretze membres del col·lectiu musical La Insurgencia que viuen a l’estat espanyol (el qui fa tretze és menor d’edat i el seu procés judicial va a banda).

VilaWeb ha parlat amb Elgio perquè ens expliqui qui és i com ha viscut aquest procés judicial que li ha canviat la vida.

—Alex Nicolaev. D’on ve el cognom?
—El cognom és rus, vaig néixer a Moldàvia. Vaig venir aquí amb sis anys i he viscut gairebé tota la vida a Sabadell.

—A què us dediqueu?
—Tot just he acabat la carrera d’enginyeria mecànica. Fins ara treballava en una empresa vinculada a la universitat però, és clar, un cop acabada la carrera no podia continuar-hi. Ara busco feina com a enginyer.

—Com està el cas ara per ara?
—Ens van condemnar el desembre, però encara no és ferm. Hem fet un escrit d’apel·lació contra la sentència a una altra sala de l’Audiència, que ara el revisa. Un cop en sapiguem la resposta, que segurament serà condemnatòria, haurem de fer el recurs al Tribunal Suprem. A partir de llavors, la sentència serà ferma i es podrà executar la pena.

—Parleu en plural perquè van condemnar tots els integrants de l’estat espanyol de La Insurgencia, però què és ben bé aquest col·lectiu musical?
—Com dieu, és un col·lectiu musical que va néixer arran d’una proposta d’unes persones de Vigo, a Galícia, per a agrupar artistes de tot l’estat espanyol i fins i tot de Llatinoamèrica per fer cançons reivindicatives i amb caràcter polític. Ens van condemnar a dotze persones d’aquest col·lectiu, només les de l’estat espanyol. Ara ja no formo part de La Insurgencia, però en aquell moment hi era, i per això m’han condemnat a dos anys i un dia de presó, 4.800 euros de multa i vuit anys d’inhabilitació, que ha estat igual per a tots els membres.

—És un col·lectiu musical, però no un grup que actua junt?
—Ens organitzàvem per les xarxes socials. Ens unia el contingut de les cançons i ens repartíem les tasques que comportava gestionar el col·lectiu. A causa de la distància entre els uns i els altres, no fèiem cançons conjuntes, sinó que cadascú feia les seves cançons i les penjava a un canal de YouTube que teníem.

—Van condemnar-vos en bloc a dotze cantants, però per cançons diferents en què no tots dèieu les mateixes coses.
—Ens van condemnar a tots com si haguéssim fet la mateixa cançó. Compartíem la mateixa línia política, però cadascú feia les cançons que volia amb les lletres que volia, evidentment eren diferents. No tothom feia sempre les mateixes cançons, no totes eren de caràcter polític. La fiscalia agafa petits retalls de les nostres cançons en què parlem de lluita i mobilització política i entén que tots enaltim el terrorisme i mereixem la mateixa condemna. Per exemple, jo potser tinc deu cançons parlant de lluita i n’hi ha un altre que té mitja cançó, però ens condemnen amb la mateixa pena.

—Com argumentaven que us condemnessin amb la mateixa pena per fets diferents?
—No es dignaven ni a argumentar-ho. Tot el que deien és que formàvem part del mateix col·lectiu i que aquest col·lectiu es dedicava a ‘enaltir el terrorisme’, com ells diuen, de manera que totes les persones que en formàvem part mereixíem la mateixa condemna, independentment de què hagués escrit cadascú. Això és així tot i que als documents de la fiscalia hi ha apartats dedicats a cada persona i que al judici ens van fer declarar un per un.

—Continueu fent cançons?
—Abans de tot aquest merder amb l’Audiència ja en feia poques. Cada cert temps trec alguna cançó i vaig fent. I després de la sentència i amb tot el procés judicial, la meva activitat ha estat la mateixa o potser més. Fa poc, vaig penjar un nou videoclip, que es diu ‘Riesgo abstracto’, amb la mateixa línia política i reivindicant el meu dret d’expressar-me. No callarem, és una barbaritat que ens condemnin per unes cançons.

—Com ha rebut la família i l’entorn el procés judicial?
—Vinc d’un entorn militant de l’esquerra independentista i des del primer moment m’han fet costat. Es va crear un grup de suport a Sabadell i moltes persones han estat fent un munt de feina per a organitzar actes i concerts per a difondre el cas i fer una mica de calés. Pel que fa a la meva família, és cert que en un primer moment van tenir por i un cert rebuig. Amb el temps, això ha desaparegut i també han donat ple suport a la campanya i a les meves idees, tot i no compartir-les.

—Com va ser el judici a l’Audiència espanyola?
—Vam percebre una actitud de menyspreu, no volien escoltar els nostres arguments. En el moment que el nostre advocat exposava la defensa, la jutgessa, Ángela Murillo, semblava que s’adormia. Badallava i tancava els ulls. No m’estranya que els consellers diguessin que la seva jutgessa no els feia cas. Són judicis polítics on persegueixen les nostres idees, és una farsa. Ens porten allà sabent que ens condemnaran i que ens volen portar a la presó. La nostra defensa i les declaracions que puguem fer els són absolutament igual.

—Valtònyc és a l’exili, Hasél va dir que arribat el moment ell entraria a presó. Hi heu pensat?
—Evidentment, hi penses, hi ha moltes possibilitats. No n’acostumo a parlar perquè fins que no t’hi trobes no té sentit fer-ho. Quan sigui el moment, al costat dels companys i les companyes del grup de suport i la família, prendré una decisió. Però vaja, amb una condemna de dos anys i amb tota la lluita que es va fent, crec que la millor opció és plantar cara des d’aquí.

—L’exili de Valtònyc ha atret l’atenció internacional als casos de repressió a cantants. Heu notat cap canvi?
—El canvi mediàtic va començar abans del seu exili. Molts mitjans internacionals com Aljazeera, The Washington Post o The New York Times, s’han fet ressò del que ens passa a l’estat espanyol. Evidentment que en Valtònyc ho internacionalitza encara més, però encara no hi ha hagut el canvi que necessitem, que és l’absolució; tampoc amb el govern de Sánchez. Al final, crec que el canvi no vindrà d’allà sinó de la mateixa gent, quan s’adoni de les coses que passen, tant pel que fa als presos polítics catalans com els rapers, i comenci a mobilitzar-se.

Us ha arribat el suport d’altres punts de l’estat?
—Sí, però no amb el mateix grau de solidaritat i combativitat. Catalunya és un cas excepcional, hi ha moltíssima més gent organitzada. Però a l’estat espanyol també hi ha molta lluita, el cap de setmana passat vam ser a Cadis i Sevilla fent xerrades i concerts.

—A banda del grup de suport a Elgio que van fer a Sabadell, heu participat en la plataforma No Callarem i en la campanya ‘Demà pots ser tu’ d’Òmnium Cultural i altres entitats, com Irídia o FundiPau. Com us ajuden les campanyes de solidaritat?
—Sobretot amb la visibilització i la difusió del cas. A en Valtònyc i en Pablo Hasél no els ha costat tant de tenir suport mediàtic perquè el seu procés judicial fa més temps que dura i són persones individuals, no pas un col·lectiu com nosaltres. Per això, el suport econòmic de No Callarem i la presència mediàtica d’Òmnium, que ha fet que ens conegui molta més gent, són molt importants.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb