Ens veiem amb Josep Miquel Arenas, més conegut com a Valtònyc, en un bar de Brussel·les. Hi viu del mes de maig, quan va decidir que volia continuar tenint veu i es va exiliar a Bèlgica seguint els passos del president Puigdemont i els seus consellers. Assegura que en cap cas no hi ha vingut a amargar-se, sinó a continuar lluitant per una condemna justa. Afirma que de l’única cosa que fuig és de la injustícia espanyola. Una justícia que el persegueix d’ençà que té divuit anys, per divuit cançons. Divuit cançons que li han comportat tres anys de condemna. Però Valtònyc ho té clar. Ell no s’ha exiliat només per continuar lluitant pel seu cas, sinó també pel dels divuit rapers espanyols condemnats com ell per les lletres de les cançons. A la vegada vol fer visibles totes les injustícies que es viuen a l’estat espanyol.

Valtònyc somia cada nit en Mallorca, la seva terra. I somia de recuperar algun dia tot el temps perdut i poder viatjar l’Amèrica del sud, on sempre ha volgut viure, on mai no ha pogut viatjar. Confessa que no mira vers el futur, però es mostra esperançat amb la justícia belga. ‘No he fet res…’ diu, convençut que a Bèlgica sabran entendre les seves cançons com el que són i que veuran que no hi ha enaltiment al terrorisme.

Sempre dèieu que estàveu conscienciat d’entrar a la presó… Quan comenceu a pensar en l’opció de l’exili?
—Quan una familiar d’un pres em diu que l’han posat en aïllament una setmana per haver fet una entrevista. Aquí és quan m’ho pens tot. Fins aquell moment, em pensava que de dins de la presó podria fer més mal a s’estat espanyol. Pensava que podria continuar denunciant la meva situació i fer coses. Però del moment que veus que per una entrevista aïllen qualcú, t’ho planteges tot. També quan vaig descobrir que em posaven en règim de dispersió, a cinc-cents quilòmetres de ca meva. D’això se xerra molt poc, però m’allunyaven de ma família perquè m’havien jutjat per terrorisme.

Trieu l’exili no tant per evitar la presó com per continuar tenint veu?
—Exacte. Per continuar denunciant, per internacionalitzar el meu cas. A més, des d’aquí crec que arribarem amb més urgència al Tribunal Europeu de Drets Humans. Quan s’hi creï un precedent, els altres devuit rapers de s’estat espanyol condemnats a ingressar a la presó per haver escrit cançons, veuran com també els eliminen la condemna. No sóc aquí només per jo, també hi sóc pels altres. De fet, xerro molt poc de jo, intent xerrar molt sobre els altres casos i de què passa a l’estat espanyol.

Entenc que no em podeu explicar com vau arribar aquí, però us va sorprendre que estant vigilat per la policia poguéssiu arribar-hi?
—Són així d’inútils. La gent m’havia donat més de trenta vols per ajudar-me a despistar-los, i entre ells n’hi havia un cap a Brussel·les, que és el que vaig triar. La majoria sortien de Castelló, es veu que és barat volar fins allà…

Hi ha un dia que se sap que heu partit de l’estat espanyol, però llavors hi ha uns mesos de silenci abans de la conferència de premsa…
—Això és culpa de l’estat espanyol. Nosaltres ens vam presentar ja del començament a la policia i la justícia belga, però no em podien detenir per uns quants motius. El primer perquè Espanya els havia lliurat l’euroordre en castellà. Després els la van demanar en flamenc. La van enviar, però no em van voler incloure en el sistema Schengen. Si no ho feien, no em podien detenir. Jo anava a la policia i em deien: ‘És que no podem fer res, Espanya no et vol detenir.’ El que volien era tenir-me aquí com a basura especial, però nosaltres vam moure fitxa i vam treure la cançó de ‘Bella Ciao’. Llavors sí que em van incloure en el sistema de Schengen i em van poder detenir.

Per tant, creieu que feien els erros expressament? Creieu que pensaven que si us n’anàveu i no fèieu soroll ja els anava bé?
—Clar, és que esser la basura especial és la pitjor cosa que hi ha. No podíem fer la conferència de premsa, no podíem fer res… Era estar silenciat. Jo no vaig venir aquí amagar-me, vaig venir a lluitar contra la condemna. També era molt dur veure que s’anaven fent actes de suport a diferents punts de l’estat espanyol i jo no hi podia sortir.

Per què Brussel·les?
—Per començar, era un dels llocs que hi havia en els trenta bitllets [d’avió]. I després aquí hi ha els exiliats. I com és evident això fa que hi hagi una xarxa que ja funcioni. A més, la justícia belga ha demostrat esser una justícia independent i no polititzada. Hi ha separació de poders, cosa que a Espanya no passa. I, per què no?, perquè els espanyols també tenen molta ràbia a Bèlgica, oi?

Quan arribeu a Brussel·les, què feu?
—Entregar-me a la justícia. I després cercar una feina, un pis, una targeta de mòbil belga… Fer tots els passos necessaris perquè la policia sàpiga que jo no vinc aquí a amargar-me. Jo no vinc fugint de la justícia sinó que vinc fugint de la injustícia i cercant justícia.

En el moment que us n’aneu, us acomiadeu d’alguna persona?
—No, només de ma germana, que és qui em va acompanyar a s’aeroport. Però per seguretat no em vaig poder acomiadar de ningú més.

Què és la cosa més complicada de l’exili? Anar-vos-en i no saber quan tornareu?
—És molt heavy. Jo dins el meu cap pens que estic a Palma. Ara mateix no tinc la sensació d’estar a Brussel·les. El teu cap no pot desconnectar, i més quan amb totes les traves de l’estat espanyol no podia parlar lliurament, no podia reescriure la vida. De fet, encara cada dia somiï que sóc a Mallorca. És molt heavy. Però supòs que hi haurà un moment que canviarà.

A l’euroordre us reclamen per terrorisme…
—Mira si sóc xerec cantant…

És fort, oi?
—No vàrem entendre si era una estratègia bona o dolenta… Dolenta perquè banalitzen la paraula ‘terrorista’ i ningú no m’extradirà perquè hagi cantat ni ho etiquetarà com a terrorisme. El jutge es va xapar el cul. Però el tema és que aquí injuriar la corona no és delicte, però estan sensibilitzats amb el terrorisme. A Bèlgica, l’apologia i l’enaltiment del terrorisme no és delicte, però la incitació sí. Per això, malgrat haver-me jutjat a Espanya per apologia i enaltiment des terrorisme, ara a l’euroordre ho varen traduir com si fos incitació al terrorisme. Per això han marcat aquesta casella. És una fórmula per a intentar l’extradició, perquè, si no, d’una altra manera és impossible. Però a la vegada la caguen…

Els advocats us en donen cap pronòstic? Es mostren confiats?
—És que no he fet res…

Hi ha un moment que us diuen que sou lliure mentre estudien l’extradició. És un descans?
—És una petita victòria. Jo ja he anat tres vegades a l’Audiència espanyola i el tracte és molt dolent, juguen molt amb la por. Aquí va esser molt diferent. Són més humans. Vaig estar content de veure aquest canvi en la justícia.

Quines mesures cautelars us han imposat?
—Quasi no me n’han posades. Les úniques mesures són mantenir la feina i no sortir de Bèlgica.

Aquí també hi són Puigdemont i els consellers exiliats. L’exili uneix?
—Sí, sobretot amb en Lluís Puig. S’ha preocupat molt per jo. És una persona molt humana, pròxima, i estic content d’haver trobat gent com ell. Així com més amics que he fet aquí. De cares conegudes, diria que Lluís Puig és de les millors persones que hi ha.

Us ha sorprès algun suport en especial?
—M’ha sorprès el suport rebut a escala internacional, amb noms de rapers com Public Enemy, Chuck D o Rage Against The Machine. Noms que veus que et donen suport i penses: ‘Tio, sí que has arribat enfora.’

I allò que més us ha emocionat?
—Segurament Kase O, de Violadores del verso. Va organitzar una manifestació a Saragossa. A més, quan va venir a cantar a Mallorca i em va telefonar per si volia pujar a cantar amb ell a l’escenari… Crec que això és la cosa que més em va marcar.

I la contrària, un suport que no hagi arribat?
—M’han sorprès que no diguessin res qualcuns cantautors espanyols que de joves feien cançó protesta com ara Serrat, Sabina. O fins i tot Loquillo. Del que sí que me n’adon és que ara que estic a Bèlgica exiliat i que per motius naturals m’he hagut d’acostar als consellers i al president, he perdut suport de s’esquerra espanyola. I això m’ha sorprès. Si ells pensen que ho farien més bé que jo… que venguin ells a l’exili i jo me’n torn a Espanya a fer com fan ells. Segur que ho farien millor.

I Pablo Iglesias… una de les cançons per la qual us han condemnat us la va encarregar ell per al seu programa….
—És que és això. Em retreuen que estic amb la burgesia catalana, que diuen ells, però, exactament, què volen que faci? Que me’n vagi amb en Pablo Iglesias, que no ha fet ni un miserable tweet per jo? Aquí hi ha la diferència. Uns s’han solidaritzat i uns altres no han fet res.

Qui sí que va fer un piulet en el seu moment era Pedro Sánchez… D’ençà que és president del govern espanyol, us ha dit res?
—No ha dit res. Com tantes més coses. Els programes electorals mai no s’acompleixen.

Com dèieu, heu rebut crítiques per haver-vos acostat al govern legítim de Catalunya… També crítiques per haver parlat la setmana passada a Waterlooo. Què els diríeu, a aquesta gent?
—Cony, tio, que s’escoltin el discurs… Que vaig fer visibles moltes lluites, fins i tot la dels taxistes. Si no ho hagués fet jo, qui ho haguera fet? Ningú. Han de mirar aquestes coses. Dissabte era un dia important aquí a Bèlgica a l’hora de denunciar la repressió de l’estat espanyol. No podia perdre aquesta oportunitat, calia fer veure aquestes lluites. La gent és beneita. Està molt avorrida. Se posen amb tot….

No éreu independentista… Quan hi ha un canvi de mentalitat envers aquest tema?
—Jo vull que pugueu tenir la República catalana, però…És que no sé com explicar-ho…

Hi teniu simpatia?
—Més que això. Jo vull que hi hagi la independència, però més que per un sentiment, com té molta gent, és per una estratègia per a afeblir s’estat i la burgesia espanyola. Sempre he pensat que si votar servís de qualque cosa, estaria prohibit. I, efectivament, el primer d’octubre estava prohibit. La ruptura amb Catalunya, a l’estat espanyol li farà molt de mal, però moltíssim. A més, el dret d’autodeterminació és un dret innegable. Catalunya compleix les característiques per a esser una nació, a diferència que Mallorca.

Mallorca no?
—Allà no hi ha la psicologia per a ésser una nació. Però Catalunya sí que la té. Si la gent vol esser independent, ho hauria d’esser. Però jo no tinc aquest sentiment… Si jo digués que sóc independentista, crec que insultaria molta gent que sent la independència de veres, en el cor.

Coneixem molt el Valtònyc músic, però qui és Josep Miquel Arenas? D’on veniu?
—Sóc un jove a qui sempre ha agradat la informàtica, així com la poesia i les glosses. Sempre m’havia agradat el rap però mai no m’havia plantejat fer-ne. Quan anava a 2n d’ESO vaig començar a fer les batalles de glosses i em vaig començar a interessar per aquest món, després em vaig passar al rap i m’ha portat fins aquí.

I el fet que les vostres lletres siguin tan polititzades?
—Això ja va venir de més gran. Va esser quan tenia desset anys que vaig llegir el llibre Les venas abiertas de Americana Latina de Galeano. Aquí em va començar a interessar la política. Encara que de petit no entenia coses com per què existeix la fam en el món o les desigualtats socials… Després vaig començar a llegir llibres de Marx i de més autors més polítics, i em vaig convertir en un marxista-leninista.

I per aquestes lletres més polítiques després arriben les condemnes a tres anys i mig de presó… Quan les escrivíeu podríeu arribar a pensar mai què vindria després?
—Sí, m’ho pensava. El 2011 ja van detenir Pablo Hasél i tots vàrem veure que ens podia passar qualque cosa semblant. És normal que, en un estat feixista, els antifeixistes patesquin la repressió.

I saber alguna vegada què us podia passar ha fet que us autocensuréssiu?
—No, era molt jove i no tenia responsabilitats. Quan em van detenir jo era un estudiant. A mi, me la pelava tot. Ara era diferent, ja tenia una feina, una casa, el meu gos… Tenia responsabilitats que he hagut de deixar. Ara potser sí que m’ho hauria pensat més. També tinc una maduresa que abans no tenia. Pensa que les lletres per les quals em varen condemnar són de quan tenia devuit anys, era molt burro. Si m’hagués passat ara, potser m’haurien condemnat per unes altres lletres, però no haurien estat tan immadures.

En canviaríeu cap?
—Canviaria les lletres masclistes, en les quals he atacat les dones per la seva condició de dona i no per la qüestió ideològica. Per exemple la que li vaig dir puta a Esperanza Aguirre. També canviaria les lletres homòfobes. En aquell moment el rap ho era molt.

Enteneu que hi hagi gent que us retregui el vocabulari violent?
—No, no ho entenc. El rap sempre ha estat així. Qualsevol persona que ha escoltat rap ho sap. I pareix mentida que això vengui de s’estat espanyol, on tenim una cultura des vuitanta i noranta amb un punk que és molt heavy. Llavors es cantava amb un vocabulari molt explícit. I no solament els grups de música punk, també passava en temes més comercials, com per exemple el de Loquillo. Hem anat enrere amb tot.

Enteneu qui us defensa, però assegureu que no comparteix les vostres lletres?
—No ho entenc. És com si digués que defens els drets dels homosexuals però que m’agraden les dones. Per solidaritzar-te no cal que facis judicis morals o que posis una barrera per diferenciar-te. Jo m’he solidaritzat amb els polítics catalans, però en cap moment els he dit: ‘Jo em solidaritzo amb vosaltres, però sé que vàreu esser els qui vau aprovar els desallotjaments exprés o els qui ens vau atonyinar amb els mossos quan governàveu.’ T’hi solidaritzes i ja està. Els judicis morals i les crítiques vénen en un altre moment.

No és contradictori? Amb tot plegat us donen més veu.
—No és contradictori, et donen més veu perquè també els interessa intensificar aquest senyal. Volen que arribi a més gent que si comparteixes el meu missatge, inquietuds o característiques, és a dir, que si ets jove, treballador i t’interessa la política, no critiquis la monarquia, l’estat, no facis cançons…. Els interessa que això s’ampliï. M’utilitzen com emissari per a aplicar l’autocensura als altres. És com una condemna exemplar.

I ara què? Quin futur hi veieu?
—Doncs no ho sé. Soc una persona que intenta no pensar gaire en el futur i viure el present. També com a mètode de supervivència. Sempre ho he fet servir i m’ha funcionat. En el sentit que no pens en les conseqüències ni en el futur. Visc el futur i pens endavant.

Hi veieu cap final, a tot això?
—És que és molt xungo. Des devuit anys quan veig un col·lega em demana: ‘Què lo de les cançons? Quan entres a la presó?’ És súperpresent a la meva vida des que tinc devuit anys. Déu vulgui que s’acabi. Malgrat que si s’acaba, sempre em recordaran per això: ‘Es tio que la va liar amb unes cançons.’

I us heu imaginat què fareu quan tingueu la llibertat plena?
—Me n’aniré a l’Amèrica del sud.

Per cap motiu?
—Quan tenia devuit anys em varen llevar el passaport i des de llavors no he pogut viatjar. L’Amèrica del sud sempre m’ha agradat molt. M’agrada com és la gent. Aquí a Europa són més freds. A Flandes no els mola que els toquis i no són pròxims a la penya. Jo sóc el contrari. Sóc molt proper, faig bromes molt pesades… M’assemblo més a la gent que hi ha a l’Amèrica del sud. Vull veure Veneçuela, Cuba… No ho sé, em veig més vivint allà i tenint-hi una família, que no aquí.

Última pregunta. Hi ha molta gent que se la fa. I si no us la faig, no em deixaran tornar a la redacció. Hi ha cap motiu pels polos Lacoste?
—[Riu] El tema de les samarretes Lacoste… [s’ho pensa]… és perquè em patrocinen.

[Ric] De debò?
—[Riu] …

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb