Pa amb oli i sucre, un berenar de luxe!

  • La inflació dels aliments continua marcant el límit alt de l'IPC, amb un creixement del 10,5% anual, gairebé 8 punts per damunt de l'índex general (2,6%) · L'oli d'oliva i el sucre són els capdavanters i pugen en un any d’un 52% i un 42% respectivament

Jordi Goula
12.09.2023 - 19:40
Actualització: 12.09.2023 - 20:54
VilaWeb
Ampolles d'oli amb collars antirobatori, aquesta setmana en un supermercat de Barcelona.
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Fa uns quants anys, abans que els productes alimentaris industrials s’apoderessin del mercat, recordo que la cosa més habitual a casa a l’hora de berenar era menjar pa amb xocolata, i els dies més afortunats, pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre. Parlo d’una família modesta, com érem una bona majoria en aquella època. Però vet ací que, avui, una llesca de pa amb un bon raig oli d’oliva verge extra i sucre ja no és a l’abast de tothom. I això que, de llavors ençà, segons l’INE, el PIB ha crescut una barbaritat i, en termes estatístics –mitjanes– tots hauríem de ser més rics.

No vull entrar en aquest debat del PIB. Però, senzillament, per a mi encara és un misteri que l’oli d’oliva, en el principal país productor del món, hagi pujat gairebé d’un 9% a l’agost i un 52% anual. Per descomptat, entenc el problema de la sequera, que ja dura massa temps, però malgrat això, que sembla ens acompanyarà d’ara endavant, em sembla una barbaritat. I també puc entendre que els costos de producció hagin augmentat, com en tants sectors, però, així i tot, em costa de comprendre.

I no sóc l’únic que hi veu un misteri. Precisament, l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) va presentar divendres una anàlisi comparativa dels preus de l’oli d’oliva en uns quants països d’Europa. Avui, amb internet, és relativament fàcil. Van fer un estudi de preus de vint cadenes de supermercats en línia de l’estat espanyol, el francès, l’italià i Portugal, països consumidors habituals d’oli d’oliva. I van comprovar que, mentre que el preu del litre d’oli d’oliva verge extra de marca blanca a l’estat espanyol s’acosta aquests dies als 9 euros (8,72 euros de mitjana), a Portugal aquest mateix oli costa gairebé dos euros menys (6,86 euros). També a França i Itàlia és més barat que no a l’estat espanyol: 7,95 euros i 8,21 euros de mitjana. És més car a Espanya que no pas a Itàlia, Portugal o França!

En resum, constaten que el preu mitjà de l’oli d’oliva verge extra espanyol és un 27% més car que no el que es ven a Portugal, un 16% més que no a França i un 6% més car que no l’italià. I es demanen què pot explicar aquestes diferències. Potser és pel tipus d’oli, o pel seu origen? No, perquè simplement han comparat preus de marques de distribuïdor, amb oli d’origen europeu. Per les males collites? Recorden que l’oli que es ven ara es va pagar a preus normals al trull: l’oli de l’última collita, més escassa i, per tant, més cara, no sortirà a la venda fins al novembre. Potser pels imposts? A l’estat espanyol ara l’IVA de l’oli d’oliva és al 5%. A França és al 5,5%, a Itàlia al 4%, i a Portugal s’ha rebaixat del tipus normal (6%) al 0%.

Com que no troben cap explicació raonable al que passa, demanen al Ministeri d’Agricultura espanyol que adopti les mesures necessàries per a controlar la cadena de producció, de manera que garanteixi que no es cometen abusos i investigui possibles especulacions, tan perjudicials per al conjunt del sector (agricultors, distribuïdors…) com per als consumidors. Jo, que estic penjat com l’OCU, també espero alguna explicació raonable a l’augment descontrolat del preu de l’oli.

Quant al sucre, que fa uns deu mesos que té el preu pels núvols, el problema sembla més complex. Potser una de les causes principals és l’actual ambivalència, alimentària i energètica, del producte. El Brasil, per exemple, és un focus de conflicte ara mateix per als preus del mercat mundial del sucre. N’és el productor mundial més gran, amb molta diferència. Però, a més, també és l’exportador internacional més important d’etanol, un biocombustible que té el sucre fermentat com a ingredient clau. Amb la pujada dels costs dels preus energètics i del petroli, la demanda d’aquest carburant s’ha enfilat, cosa que repercuteix directament en el preu del sucre.

Evidentment, les sequeres en unes altres zones productores i l’increment de la demanda de la Xina i l’Índia després de la pandèmia també hi tenen a veure. Igual que l’increment dels costs de producció, sobretot els energètics. I tampoc no es pot descartar que hi hagi influït la reconversió de la Unió Europea per a la reforma del seu mercat el 2006. Aquesta reforma va incloure primes i retallades de preus per a fomentar la reconversió i l’abandonament dels remolatxers menys competitius. Alemanya i França en continuen essent els principals productors. A Portugal, per exemple, van ser els més radicals i en van suprimir tota la producció.

Més enllà dels dos casos esmentats, el gran culpable de la pujada del mes ha estat la benzina. L’augment mensual ha estat gairebé del 7%, després de tres mesos seguits de baixada. El gasoli, en canvi, ha continuat avall per sisè mes consecutiu. El de la benzina també és un dels punts misteriosos dels preus. Ens hem acostumat que, quan puja el petroli, paguem la benzina més cara l’endemà mateix. I aquí cal recordar dues coses. Que la benzina que avui ens costa més cara a la benzinera, ja hi era ahir, i que des que puja el preu del petroli passa tot el temps que ha d’anar cap a la refineria, fer la transformació i distribuir-se la benzina. Però aquest “misteri” ja és més comentat que el de l’oli.

A Catalunya, en termes interanuals, la diferència amb tot l’estat és mínima, atès que puja una dècima menys (2,5%). Però sí que hi ha algunes diferències en els epígrafs. Per exemple, els aliments pugen un punt menys (9,5%), igual que els hotels, cafès i restaurants (5,4%) i l’ensenyament (0,6%); en canvi, el lleure i la cultura s’enfilen gairebé un punt (7,9%), igual que la medicina (2,9%) i el transport (2,1%).

La cosa més probable és que l’IPC es torni a enfilar al setembre. I no ens hauríem d’estranyar gaire si el tornem a veure a la vora del 4%. La raó és ben simple. L’efecte esglaó, és a dir, el càlcul sobre el setembre de l’any passat, aquesta vegada jugarà en contra d’una baixada, perquè l’any passat ho va fer d’un -0,7%. Això vol dir que si els preus mensuals d’aquest mes pugessin com l’agost, d’un 0,5%, l’IPC de setembre acabaria essent del 3,8%. En canvi, la subjacent va pujar l’any passat d’un 0,4% mensual, la qual cosa fa pensar que si pugés com a l’agost, d’un 0,3%, es reduiria al setembre una dècima fins al 6%. Això és molt poca cosa, vistes les necessitats urgents que tenim tots nosaltres, com a consumidors, i també el BCE.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any