Òscar Guardingo: ‘El RUI és un nou invent del processisme’

  • És candidat a les primàries de Podem Catalunya amb la candidatura Podem per Guanyar Catalunya

VilaWeb
Meritxell Verdaguer
15.07.2016 - 22:00
Actualització: 19.07.2016 - 13:31

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Òscar Guardingo va ser el senador més votat de Catalunya a les eleccions del 20 de desembre de l’any passat i també a les d’aquest 26 de juny. Ara es presenta a les primàries de Podem al Principat, en la candidatura Podem per Guanyar Catalunya, però no és pas l’únic que l’encapçala. La seva proposta és una secretaria coral que comparteix amb Ana Aroca i Sandra Daza, regidores de Molins de Rei i del Prat de Llobregat, respectivament. Ha treballat a la SEAT durant dotze anys, on va ser-hi sindicalista de CCOO fins que van aprovar la jubilació a seixanta-set anys. Desil·lusionat d’Esquerra Unida, i també de CCOO, va entrar a Podem perquè, segons que diu, van entendre el moviment del 15-M més bé que no pas l’esquerra i els sindicats tradicionals. Actualment té una excedència a la feina: ‘Ja hi tornaré quan acabi això de la política.’

—Quan el secretari d’organització del Podem estatal, Pablo Echenique, va convocar les primàries de Catalunya ja sonaven els noms de Jèssica Albiach, Albano-Dante Fachin i Raimundo Viejo per encapçalar el partit. Quan arriba la vostra candidatura?
—Estàvem immersos en la campanya de les eleccions estatals, de manera que no vam decidir de presentar-nos-hi fins que no es van convocar, després de les eleccions. Molta gent que forma part de la nostra candidatura també formava part del manifest Impulsant el Canvi –promogut per Raimundo Viejo, i que proposava que Podem tingués personalitat jurídica pròpia al marge del Podem estatal–, però no era exactament una candidatura, sinó una manera d’obrir debat.

—Així, d’aquell manifest en surt més d’una candidatura. Què us diferencia de la candidatura Impulsant el Canvi de Raimundo Viejo? Nosaltres defensem el mateix manifest i vam assumir el debat. També volem un Podem català, de Catalunya. Això vol dir registrar-lo al registre de partits.Podem va néixer amb una estructura de ‘màquina electoral’. Els territoris no són sobirans i a Catalunya per fer política has de ser un partit català. Ara des de Madrid es negocien les confluències de Galícia i Catalunya, per exemple. Nosaltres ho volem decidir des d’aquí. També proposem un protocol de relació amb el Podem estatal que es resumeix en tres punts: compartir projecte polític, que les decisions sobre Catalunya es prenguin des de Catalunya i no des de Madrid i que els inscrits de Podem Catalunya puguin continuar participant en les consultes estatals, com la que es va fer per escollir el secretari general o la consulta sobre si donar suport al govern Rivera-Sánchez. A més, el nostre projecte polític és un catalanisme popular.

—Què hem d’entendre per ‘catalanisme popular’?
—El catalanisme popular té un bon fonament a Catalunya. L’ERC de Lluís Companys o la lluita antifranquista sumava diversos actors socials, des de la classe treballadora fins a les classes mitjanes, i tenien un projecte de país. Durant els últims anys el protagonisme l’ha tingut el nacionalisme conservador, però ara aquest protagonisme està en disputa. Hem de construir un espai molt més ampli que sumi més del 48%, que pugui aglutinar el 80% que era partidari del dret a decidir. Un percentatge molt elevat de població que no encaixa explícitament amb el projecte independentista però que dóna molta importància a les polítiques contra l’austeritat i les retallades.

—En un dels documents de la vostra candidatura, dieu que s’hauria d’abordar l’estancament del procés sobiranista. Com? I en quin sentit? La proposta d’un estat plurinacional, diferent del que proposen PSOE i PP, crec que pot arribar a sumar molta gent a Catalunya. En Comú Podem ha guanyat les dues últimes eleccions a Catalunya. Ha guanyat perquè és una proposta que comença a construir un catalanisme popular més del segle XXI. Dins En Comú Podem hi ha Podem, ICV, Barcelona en Comú, etc. Jo crec que, cadascú de la seva manera, interpel·la un sector de la societat catalana. Podem interpel·la les classes treballadores, ICV els sectors progressistes, Barcelona en Comú els joves urbans en situació precària. Tot això suma i podria arribar a disputar l’hegemonia al nacionalisme conservador.

—Però després del 26-J s’evidencia que no és possible el canvi que havia de portar el referèndum a Catalunya. Què proposeu?
—A Catalunya hi ha moltes veus que diuen que ha fracassat la idea de poder reformar Espanya. No hi estic d’acord. Això només és així si mirem el resultat de les últimes eleccions, en les quals Podem va perdre un milió de vots. Hem de fer una fotografia més àmplia. Per una banda, trobem la davallada del PSOE i el PP. El 2008 sumaven més de 22 milions de vots, ara en tenen només 11. Per una altra, les propostes unilaterals de Catalunya no avancen. Ni el 9-N va poder ser un referèndum unilateral ni les plebiscitàries del 27-S van ser un plebiscit. A més, l’acord d’investidura d’Artur Mas parlava d’un full de ruta de divuit mesos, però sembla que no es podrà acabar.

—Tampoc no donaríeu suport a un referèndum unilateral (RUI)?
—El RUI és només una manera de trobar noves fites dins el processisme. Com que van fer un acord de divuit mesos i veuen que no el podran portar a terme, han trobat un nou invent.


—Com que el referèndum no és possible, la proposta és oblidar-lo?
—Però què va canviar amb el 9-N? Res, sembla el dia de la marmota. És frustrant que Rajoy hagi guanyat les eleccions, però també entenc que les propostes unilaterals són cercles viciosos. No ens en sortim, amb això. Estem vivint una crisi política. A Madrid no es pot fer govern i a Catalunya hi ha un govern que no pot fer pràcticament res. És la novetat de la política espanyola i catalana. L’encallament o la ingovernabilitat.

—Sou dels qui pensen que a Catalunya hi ha més del 48% d’independentistes i que alguns són a les files de Podem?
—A mi em sembla que hi ha un independentisme conjuntural, de resposta a la crisi política. La qüestió de sobirania és important i surt a tot Europa. Cada país hi ha respost d’una manera diferent. A Grècia contra l’austeritat, a la Gran Bretanya, malauradament, amb el racisme i a Catalunya la sortida que té és la normal: es trasllada a un debat territorial. Hi ha molts independentistes que no ho eren, són els federalistes frustrats. Jo crec que el que s’ha de fer és un catalanisme popular i construir un projecte seductor amb Espanya.

—Sou un federalista frustrat?
—A mi no m’agrada la paraula ‘federalista’ perquè crec que el PSC la va maltractar molt. A mi m’agrada més parlar de plurinacionalitat i reconeixement de sobiranies, que dins Espanya hi ha diverses sobiranies i que els catalans poden decidir en un referèndum com ha de ser la seva relació amb Espanya. El 9-N vaig votar sí-no.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes