Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets

Des que ens sona l’alarma del mòbil al matí fins que ens fiquem de nou al llit i fem un cop d’ull al Twitter vivim hiperconnectats. Tot el dia. Parlem amb els amics per WhatsApp, enviem desenes de correus electrònics, telefonem, actualitzem el Facebook, obrim pestanyes del navegador i comprem per internet. I tot això deixa un rastre del qual perdem el control. Dades que surten dels telèfons i els ordinadors, viatgen a velocitat supersònica a tot el món i deixen fitxats tots els nostres moviments.

En alguna banda hi ha emmagatzemades dades que ho diuen tot de nosaltres. En algun indret hi ha empreses i governs que, si volen, poden saber-ho tot de nosaltres. A quina hora ens llevem, amb qui parlem i quan, quina marca de llet comprem, quants diners gastem i en què, totes les vegades que fem passar la targeta de dèbit, les converses que tenim per webcam, les fotos que ens enviem, què llegim, què cerquem a Google, què ens agrada a Facebook, què comprem a Amazon. Milers de dades que dibuixen un perfil de cadascú molt més acurat del que podríem fer-nos nosaltres mateixos. Que permeten de saber quants anys tenim, si vivim sols o en família, si ens agraden els iogurts naturals o descremats, a quines entitats paguem quota, on volem viatjar, per quin partit tenim preferència, quantes copes fem quan sortim. I tot plegat encara creix i creixerà amb l’internet de les coses, que ja el tenim aquí per a fer-nos la vida més fàcil i còmoda.

Edward Snowden va fer saltar l’alarma quan va revelar que els governs nord-americà i britànic feien servir programes informàtics per a vigilar-nos a tots. (Sobre Snowden, un llibre: ‘No place to hide‘ de Glenn Greenwald; i un documentari: ‘Citizenfour‘ de Laura Poitras.) Ja no cal ser sospitós de res, ho som per defecte. Ja no calen espies infiltrats enlloc, l’espionatge d’avui és una vigilància massiva a cop de clic. Ja no calen càmeres minúscules ni bolígrafs-micròfon, n’hi ha prou d’encendre el mòbil o obrir el Chrome. Sense sospites, presumpció d’innocència ni ordre judicial.

Sembla que és el preu a pagar i que ja ens està bé. Renunciem a la privacitat en canvi de poder estar hiperconnectats sense desembutxacar més que la tarifa de la companyia telefònica. Que tenim alternativa, potser? Apaguem el router, desendollem l’ordinador, llencem el mòbil a les escombraries i anem a viure a les muntanyes? Per què? No ens fa res que ens espiïn, tampoc no tenim res a amagar, oi? Total, només són uns drets fonamentals de res passats pel clatell. Hem acceptat les condicions d’ús i totes les ‘cookies’.

Però no, no es tracta de si tenim res a amagar, sinó que la nostra vida privada no hauria de ser en venda ni subjecta a cap mena d’espionatge. I menys privacitat és també menys llibertat d’expressió. O és que t’atreveixes a dir tot allò que diries si sabessis que no et vigilaven? Potser és normal que en una reunió d’un gabinet de crisi deixin els mòbils a fora o en treguin la bateria, però no crec que ho sigui que la gent normal i corrent hagi d’estar pendent de si li intervenen qualsevol conversa privada que hauria de ser intransferible. I de passada, amb totes aquestes dades, amb cada clic, amb cada enllaç, amb cada vídeo, amb cada correu, les empreses fan el negoci del segle i ens limiten i controlen la intimitat. Ens assalten tothora amb anuncis personalitzats i ens encotillen la visió de les coses i el ventall d’opcions.

01No, l’alternativa no pot ser, ni ha de ser, anar a viure a una cova, només faltaria. Voldria que hi hagués una mica menys de resignació i més enuig. Que no calgui ser cap expert en noves tecnologies ni aprendre criptografia per a esquivar un espionatge massiu que ens assetja una vida privada de la qual ningú no n’ha de fotre res. I ara, si em dispenseu, vaig a esborrar l’historial de navegació que he fet servir per a escriure aquest article.