El vice-president de la Generalitat i president d’ERC, Oriol Junqueras, es fa un fart de parlar de política, economia, hisenda pròpia, referèndum, pressupost… Ho fa a tota hora i a tot arreu. Aquesta vegada ens rep al despatx del Departament d’Economia, a la Rambla de Catalunya, per parlar d’altres coses. També conversem una mica de l’actualitat i dels mesos complicats que vindran. Però ens interessa de conèixer un Junqueras més personal, més íntim. Per això, fem un repàs des dels seus anys de formació, el desvetllament de la consciència social, l’experiència de la paternitat, l’educació dels fills, l’abraçada de la fe cristiana, els referents intel·lectuals, els personatges favorits de la història, la vida atzarosa, l’ascens fulgurant al poder, el treball de la terra, l’hort, el ‘junquerisme’, i un futur ‘a la recerca de l’amor’.

Un historiador fent història. Com veu la història des de dins un historiador?
—De fet, les meves vocacions han estat sempre l’economia i la història. M’agradava molt explicar-les. La meva vida com a professor universitari, com a col·laborador de mitjans i escrivint llibres era molt més tranquil·la que l’actual. Visc amb la idea que el paper de cadascú és molt irrellevant comparat amb el conjunt del procés. Observo la història que
ara escrivim mirant d’ajudar tant com puc. I amb la voluntat que tot plegat culmini amb un gran èxit que pugui ser estudiat pels historiadors d’aquí a uns anys.

Oriol Junqueras, al seu despatx del Departament d’Economia (fotografia d’Albert Salamé).

Sou capaç de fer una mirada llarga d’això que passa? Sou capaç de sortir del dia a dia i pensar en aquest moment en clau històrica?
—A vegades, ho intento de
manera un pèl inconscient. Però és evident que la meva responsabilitat política actual, la d’un historiador o la d’un periodista són diferents. Inevitablement, cadascú s’aproxima a la realitat de manera molt diferent. En el cas de la política, tots els discursos de caràcter hipotètic són sempre molt contraproduents. Perquè, quan els fas, sembla que t’allunyes de la realitat. Per tant, visc molt afermat a la realitat concreta del dia a dia. En canvi, l’historiador es pot preguntar ‘Què passaria si…?’ És una pregunta legítima de l’historiador. I en el cas del periodista, encara més. Cadascú, en funció de la responsabilitat de cada moment, adequa la manera que té d’aproximar-se a la realitat i el discurs que en fa.

Un dels llibres que més us agrada és el dels Moments estel·lars de la humanitat de Stefan Zweig. Quin moment serà recordat com l’estel·lar d’això que passa a Catalunya?
—Segur que n’hi haurà molts. Especialment, el moment del referèndum. I el moment de la independència. I el moment quan celebrem el primer aniversari i el segon… i el desè. Però tan importants com els moments estel·lars són tots els moments que permeten que el moment estel·lar es produeixi. En això la història ens dóna un gran mestratge i ens ensenya que aquests moments més brillants són possibles perquè hi ha una cadena de petits moments que
són, tots, decisius. Quan Zweig explica alguns d’aquests moments, allò que ens ensenya és també l’esforç col·lectiu i quotidià de molta gent. Les victòries de Napoleó —un dels moments estel·lars és la Batalla de Waterloo— o les seves derrotes s’expliquen per la capacitat de cada moment de llurs exèrcits de fer marxes forçades durant moltes hores… més d’un dia o dos de manera consecutiva. Hi ha molts elements de la quotidianitat que determinen que acabin produint-se els moments estel·lars. Per exemple, els mecànics i els calderers van ser més decisius en la revolució industrial que no els enginyers. Sovint la quotidianitat acaba sent decisiva; també en la independència de Catalunya.

Quan es produeix la primera presa de consciència d’Oriol Junqueras?
—Per influència familiar, per l’entorn, pel poble on visc, per l’escola… pels volts de l’any 77 o 78. Amb les primeres eleccions postfranquistes i l’elaboració de la constitució espanyola. Recordo que aleshores ERC votava en contra de la constitució. I jo n’era molt conscient. Entre més, perquè a l’escola els alumnes havíem de comprar cada dia dos diaris, els que volguéssim, i portar-los. Cada dia ho havia de fer un nen diferent. Amb el mestre
llegíem els dos diaris del dia. Comparàvem les portades. El mestre ens preguntava per què crèiem que un diari parlava de tal cosa o de tal altra. O per què crèiem que parlant de la mateixa cosa hi havia dos enfocaments diferents… Amb aquest exercici, quan tenia 8 anys i feia terza elementare, se’ns ajudava a desenvolupar l’esperit crític. I des de seconda elementare fèiem un diari a classe cada mes. Fins a cinquè. Es deia Il lumicino (la llumeta). Hi explicàvem què fèiem a classe i els debats i discussions que teníem. Aquell moment va ser el de la presa de consciència de la societat que ens envoltava.

La vostra és una trajectòria vital ideològica constant en el temps? Heu anat madurant una mateixa manera de veure el món, Catalunya i les coses o heu canviat, heu dubtat i heu viscut contradictòriament?
—Respecte de Catalunya, sempre he mantingut la mateixa mirada. Des que tinc consciència, sóc un independentista convençut. Un republicà convençut. En aquest sentit, és una trajectòria de molta continuïtat que s’explica per aquest entorn que ara comentava. Pot ser que en altres qüestions ideològiques o de lectura de com funciona el món sí que hi ha
gi hagut evolucions i matisos més pronunciats.

Oriol Junqueras, a la finestra del seu despatx (fotografia d’Albert Salamé).

Quines són les vostres influències intel·lectuals més destacades?
—Hauríem de dir molts noms. En l’àmbit de la historiografia, Pierre Vilar, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Rovira i Vigili, perquè són els fonaments de la historiografia catalana de bona part del segle XX. En l’àmbit més filosòfic i literari, personatges com Zweig, per exemple, o Giovanni Papini amb el seu
Judici universal, o tants altres. El realisme rus, que per alguna estranya raó sempre l’he viscut molt proper. Les meves influències són molt variades. A la universitat hi ha noms com Antoni Simon, que va ser el meu catedràtic d’Història Moderna, l’Ernest Lluch, de qui vaig ser alumne, primer, i company d’àrea de coneixement, després –Història del Pensament Econòmic–… I tot aquest ampli ventall.

D’on surt la vostra fe religiosa?
—Aquí sí que hi ha hagut una evolució des d’una posició molt ateí
stica cap a una de més sensible i propera a l’experiència i el sentiment religiós cristià. És una evolució influïda per moltes raons. D’entrada, vaig fer una aproximació molt intel·lectual al pensament religiós a través de l’European Society For The Study Of Science And Theology. Vaig tenir l’ocasió de col·laborar una mica amb Manuel García Doncel, catedràtic i jesuïta que en formava part. Primer hi vaig treballar des d’una posició molt escèptica, però amb molt d’interès per la seva tasca i la seva producció acadèmica. És una institució formada per professors universitaris que són alhora ministres de les seves respectives esglésies i, per tant, pastors luterans, calvinistes, sacerdots catòlics… Una experiència molt interessant amb debats sobre el principi d’antropometria de l’univers. Tot molt discutible i molt apassionant a la vegada.

Què més us va apropar a la fe religiosa?
—També tenia un interès cultural sobre el fenomen religiós i l’experiència religiosa, per la seva influència en la història del món, per la rellevància del concepte d’ànima, individual i eterna, que és un concepte molt cristià. És un concepte que ha estat molt rellevant a l’hora de crear la noció de llibertat típica del món occidental. Hi ha autors que consideren que sense aquest concepte d’ànima la idea de llibertat no seria com és ara. Aquesta era una segona aproximació com a historiador.

I una tercera encara?
—Sí. Una aproximació més personal. Fruit d’experiències personals i familiars, com la mort de persones molt properes, que han contribuït en la formació d’aquesta actitud creient cristiana. Durant molts anys de la meva vida no l’havia tingut, aquesta actitud.

A la universitat vau començar estudiant Economia, però ho vau deixar per passar a fer Història…
—Vaig començar primer a la UB i després
vaig anar a la UAB. Finalment, vaig tornar a la UB, a la meva facultat d’origen, amb un programa interuniversitari de màster entre les dues universitats. És on vaig coincidir amb l’Ernest Lluch i el Lluís Argemí, en l’àmbit de la Història del Pensament Econòmic. Aquesta via, combinada amb el màster d’Història Moderna i Contemporània i la tesina d’Història Moderna, va desembocar en un punt de trobada i síntesi en la tesi doctoral sobre Pensament Econòmic, que és una passa rellevant en la vida de qualsevol persona.

Comptàveu que la vostra seria una carrera acadèmica i tot va canviar fa uns anys?
—La vida sempre té un punt d’atzarosa. Vaig començar a fer classes al departament d’Economia i Història Econòmica de la Universitat Autònoma. I allò tampoc no era el més previsible. Hi vaig estar molt còmode durant uns anys. Després vaig començar a fer classes simultàniament al Departament d’Història Moderna i Contemporània. I després en temes d’Àsia Oriental. I molts d’aquests girs van tenir un punt inesperat. Es produïen perquè estaves allà treballant, escrivint i investigant.

I la transició a la política, també fou atzarosa?
—També, també. Va començar per una experiència molt de caràcter municipal com a regidor independent
del meu poble. Després va venir això d’anar al Parlament Europeu i finalment, a partir de final del 2011, incorporant-me a Esquerra Republicana com a president del partit. Tot va ser un procés molt ràpid i certament inesperat.

Oriol Junqueras, al seu despatx del Departament d’Economia (fotografia d’Albert Salamé).

Una carrera fulgurant…
—Esquerra és un partit que té aquesta tendència de molta generositat i obertura cap a la societat. De fet, de nou diputats al congrés espanyol, sis són independents. És un partit que mira d’assemblar-se a la societat que vol representar. Per això hi trobem gent molt variada. Alguns nascuts fora del país i del continent. Una diputada uruguaiana, un senador indi…

Ja estàveu preparat per assumir tanta responsabilitat de cop? Hi ha gent que es prepara molts anys per arribar fins aquí…
—Com tantes altres coses, aquesta situació és mèrit de l’equip i del meu entorn, que fa una feina extraordinària. Jo només puc expressar agraïment i admiració. Gent com Josep Maria Jové, Pere Aragonès o Lluís Salvadó, si parlem de la Conselleria, o Marta Rovira, que coordina i organitza el partit i la tasca parlamentària, són un equip que fan que la meva feina sigui molt més fàcil i que tot sembli més senzill.

I enmig d’aquest sarau heu tingut dos fills. Com ho porteu?
—La conciliació és molt complexa. I és un dels preus més cars de pagar. No tan sols per mi, sinó per molta gent. Tothom que ha tingut la sort
de ser pare és conscient de l’enorme transcendència d’aquest fet. I en aquest cas, l’expressió no és gens sobrera perquè tenir fills és una de les experiències més transcendents –potser la que ho és més– de la vida. És la que més t’aproxima a una certa idea de continuïtat i eternitat. Amb ningú no experimentes un sentiment de lliurament, d’entrega, de generositat, de buidar-te i donar-ho tot com amb els teus fills. És l’experiència més extraordinària que es pot viure.

Quina educació voleu per als vostres fills? El sistema públic els la pot oferir? Vós vàreu anar al Liceu italià de Barcelona…
—De fet, l’escola italiana era una escola pública d’estat que depèn del
Ministero dell’Istruzione. El nostre país té una llarga trajectòria de combinar models de titularitat i de gestió pública, concertada i privada. Ho conec molt bé en el cas de Sant Vicenç dels Horts. Es fa una feina extraordinària. El meu pare va ser professor d’institut tota la vida. Els instituts, les escoles i les universitats d’aquest país han fet una transformació gegantina aquestes últimes dècades. Són un dels factors que més poden ajudar a entendre les transformacions que ha viscut i viu el nostre país des d’un punt de vista econòmic i social. I això, al nostre país, es combina amb titularitats i models de gestió privada, concertada i pública. El més important és que el conjunt del sistema sigui un model de servei públic. Que hi hagi una garantia de la qualitat educativa.

Les mans d’Oriol Junqueras (fotografia d’Albert Salamé).

Aquests fills són petits encara. Però aviat començareu a transmetre’ls el vincle amb la terra que teniu. Treballar l’hort, les oliveres i els ametllers que també vau cultivar de jove…
—Ara ho puc fer molt poc. Però sí. Això es produeix d’una manera molt natural. Per l’entorn on vivim i per l’experiència familiar. Els nens distingeixen un arbre d’un altre. A vegades els nens molt urbanites no distingeixen un pi d’una alzina, o una olivera d’un llorer. En canvi, en un món que també és urbà però amb un entorn natural els nens fan aquestes distincions amb molta facilitat. Distingeixen un taronger d’un llimoner, una perera d’una pomera i una alzina d’un roure.

Molta gent us va descobrir mediàticament amb aquell programa de Toni Soler, ‘El favorit’. Quins són els vostres personatges favorits?
—És una pregunta complexa de contestar. N’hi ha molts que mereixen atenció i admiració. Però un personatge que no és prou conegut i que va tenir una importància cabdal per raons diverses és Pere el Gran, el fill de Jaume I. És un personatge extraordinari. La història del nostre país és difícil d’entendre també sense una figura com l’Abat Oliva. Però tampoc no es pot entendre sense l’enorme i antiga tradició de caràcter sindical. El primer sindicat del món —amb aquest nom— és el gran Sindicat Remença del segle XV. Reuneix desenes de milers de pagesos de tot Catalunya. També és impossible d’entendre la nostra història sense aquesta inesgotable voluntat d’innovació i d’emprenedoria. Des de la farga catalana i els teixits del segle XII i XIII fins a l’exportació de la indústria d’alt valor afegit de principi del segle XXI. Aquesta constant presència als mercats mundials. Aquesta visió de comerç internacional.

Potser vinculat amb aquesta visió de comerç internacional, els catalans van fer la guerra pel món. Vau escriure un llibre que es titula Guerres dels catalans. Així, no érem un poble pactista i fenici?
—Ui! Aquest és un debat molt llarg. Segurament el noucentisme va intentar resoldre aquest debat en una direcció determinada, però simultàniament una figura com Ferran Soldevila el va resoldre en el sentit contrari,
amb el text ‘Els catalans i l’esperit bel·licós’. És un debat llarg que ha tingut respostes molt diverses en cada moment. Però ho deixarem per a la reflexió dels historiadors.

Tan sols nou dels quaranta-un membres de l’executiva d’ERC són dones. Dels sis membres del govern proposats per Esquerra, únicament dues són dones. I tan sols hi ha quaranta-nou batllesses de dos-cents seixanta-sis batlles que teniu. Tenim un problema?
—Segur. Volem assemblar-nos a la societat i el nostre objectiu ha de ser que les dones representin el
50% dels nostres càrrecs de responsabilitat. En alguns casos, això sí que passa. ERC va proposar dues persones per a la mesa del Parlament i totes dues són dones, no? Certament, ens queda un camí per a recórrer i el recorrerem amb sentit de la responsabilitat i amb entusiasme. Per això tenim un pla d’igualtat en el partit per a aconseguir aquest objectiu.

Demà comença el judici del 9-N. Us fa estrany que no hi hagi ningú d’ERC encausat en aquests judicis contra l’independentisme? Si no són del PDECat, són regidors o batlles de la CUP…
—Segur que l’estat tindrà el mateix entusiasme quan sigui el moment d’atacar-nos a nosaltres. En qualsevol cas, és evident que el nostre partit té una trajectòria llarguíssima –la més llarga dels partits polítics de Catalunya– i, per exemple, afortunadament no ha tingut tampoc cap cas de corrupció. A veure, segur que a l’estat no li falten ganes de portar-nos a judici. I el senyor Fernández Díaz ja ho va demostrar en les seves converses. El cas és que cadascú de nosaltres assumirà la responsabilitat que li pertoqui, sens dubte.

Oriol Junqueras, al seu despatx del Departament d’Economia (fotografia d’Albert Salamé).

D’ací a un any podeu estar inhabilitat. O a la presó. Us preocupa? Ho teniu assumit i parlat amb la família?
—No em preocupa gens, per moltes raons. D’entrada, perquè estic convençut que guanyarem i, per tant, les inhabilitacions o les condemnes no s’aplicaran. A més, si s’apliqués una inhabilitació, com que el meu paper és irrellevant comparat amb el conjunt de feina que fa aquest país, segur que ningú no em trobarà a faltar i els qu
i vindran darrere meu ho faran millor que jo. Si qui posa veu a les decisions que prenem col·lectivament és en Lluís Salvadó, en Pere Aragonès o en Josep Maria Jové a l’àmbit d’Economia, ningú no em trobarà a faltar. És molt important que sapiguem que en comparació amb el conjunt del país, cadascú de nosaltres som molt poc rellevants.

Us preocupa un excés de zel repressiu de l’estat aquests mesos vinents?
—Faran
allò que creguin més oportú. És el que fan sempre. No crec que en cap cas s’hagin estat de fer allò que han pensat que era millor pels seus interessos. Ja som conscients que no ens ho posaran fàcil. No ens posen res fàcil. Tampoc ens posen fàcil de poder ajudar la gent que està en una situació d’emergència energètica, ni d’emergència habitacional, ni quan volem garantir una igualtat efectiva d’homes i dones. En canvi, demostrem cada dia que el nostre país, la nostra societat, se’n surt, i també ho demostrarem en aquest àmbit d’exercici de la democràcia.

Fa temps parlàveu que arribaria el moment dels escenaris gandhians. Ara que diuen que precintaran els col·legis electorals, deu ser aquest moment?
—Jo crec que no cal entrar a especular sobre coses que insinuen o que són globus sonda. Ni tan sols sobre les declaracions que facin. Nosaltres hem de fer la nostra feina tan ben feta com puguem. Preparar l’Agència Tributària com estem fent, de manera molt clara i transparent. Com tantes altres coses que fem. I no cal especular sobre totes aquestes insinuacions. Hem vingut a fer que les coses passin. No hem vingut
a explicar allò que ens agradaria, sinó a fer que les coses passin.

I estarà tot a punt perquè les coses passin? Encara que calgui avançar la data del referèndum?
—Tots sabem que el calendari és el que hem anat explicant. Per tant, el govern ha dibuixat els seus compromisos d’acord amb aquest calendari. Per exemple, l’Agència Tributària cobrarà el primer impost de cens –no de caràcter puntual– a partir de l’1 de juliol. I el desplegament de les oficines estarà a punt l’1 de setembre. Sempre hem explicat això i complirem aquest mandat per donar resposta a les necessitats de la ciutadania de la manera més eficient possible. No cal especular. Cal complir els compromisos prevists.

I confieu que la ciutadania respondrà i no s’espantarà davant de les amenaces i els moments més durs?
—Tenim la confiança que tots plegats i, evidentment, la majoria de la nostra societat respondrem de manera clara, pacífica i democràtica la nostra posició.

Us fan partir els casos de corrupció de Convergència? Aviat hi haurà el judici del cas Palau que arriba en un moment delicat i amb vosaltres al govern…
—Nosaltres tenim la responsabilitat de combatre la corrupció en tots els àmbits. Evidentment, des de la presumpció d’innocència de tothom. Qualsevol que combati la corrupció tindrà en nosaltres un aliat ferm. Serem els primers quan es tracti de combatre la corrupció. El país que hem de construir ha de ser un país net. La nostra trajectòria ens avala. Després de vuitanta-sis anys d’història no tenim cap cas de corrupció. Esperem que això sigui així per sempre i, en tot cas, que sapiguem prendre les decisions necessàries per corregir qualsevol cosa que es produeixi.

Quan es produeixen operacions com la de dijous, instruïdes pel fiscal pocs dies abans del judici del 9-N, què en penseu? No hi veieu intencionalitat?
—Més enllà de les legítimes opinions que cadascú pugui tenir sobre això que preguntes, el més important és que tots fem el màxim possible perquè aquestes coses no passin. Segur que tots treballarem en aquesta direcció. El més important és que, si ens busquen una feblesa, no la trobin perquè no existeix. Confio que tothom treballa amb aquesta voluntat.

Què vol dir ‘junquerisme és amor’?
—És molt senzill. Que ERC estima tothom, acull tothom. La prova és que no critiquem mai ningú. Jo no critico mai ningú en públic. Una manera de fer-ho és no comentant les opinions de ningú. Per tant, dedicar-se a explicar allò que volem fer nosaltres de la manera més clara, pedagògica i transparent possible. I estar disposat a sumar amb tothom que comparteixi els grans objectius de país.

Oriol Junqueras, al seu despatx del Departament d’Economia (fotografia d’Albert Salamé).

El futur d’Oriol Junqueras un cop aconseguits aquests grans objectius del país…
—És un futur de recerca de l’amor. De la vida familiar.

Però des d’on?
—Des d’una vida familiar plena. Intel·lectualment satisfactòria i emocionalment carregada de bons sentiments. Suposo que com tothom. Amb una vellesa acompanyat dels que estimes i t’estimen. I deixar la millor herència possible a aquells que continuaran la tasca. Com deia Pompeu Fabra, hi ha dues coses que no hem de perdre mai. Són la fe i la tasca. La fe en la nostra societat, la nostra gent, i el compromís amb la tasca de construir una societat cada vegada millor. Hi estem absolutament i eternament compromesos.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb