05.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 06.02.2025 - 13:34
La repressió de l’estat espanyol contra el moviment independentista català s’ha analitzat del dret i del revés aquests darrers anys, però hi ha un element que acostuma a restar en un segon pla, sovint eclipsat per les qüestions polítiques, jurídiques o policíaques: de quina manera afecta la repressió emocionalment i biogràficament sobre els individus i les famílies, i alhora quines conseqüències polítiques té aquest impacte. Ho desgrana en profunditat l’informe de l’Institut d’Estudis d’Autogovern “Oportunitats judicials i gestió policial: repressió política sobre el moviment independentista català”, elaborat pel sociòleg Ferran Giménez Azagra. Entre més elements relacionats amb la repressió, atén aquestes conseqüències personals, que també s’exposaran en un acte a l’Institut d’Estudis Catalans, avui a les 19.00.
Desactivació política dels militants
L’informe analitza els casos de quaranta-un represaliats i, en una submostra de vint, hi inclou també entrevistes a familiars, membres dels grups de suport i advocats. Una de les principals conclusions d’aquest apartat de l’estudi és que la repressió ha servit per a desactivar políticament els militants, o si més no per a traslladar l’atenció de la lluita principal a la lluita antirepressiva. Dels casos analitzats, un 55% s’han retirat de l’activisme polític –amb una implicació baixa en el seu grup de suport–, un 40% s’han centrat en la lluita antirepressiva i en el seu grup de suport –i no tant en la lluita política inicial, la d’abans que apareguessin les causes judicials– i un 5% han mantingut una participació política igualment activa.
En la majoria dels casos estudiats també s’han constatat les emocions considerades centrals i habituals en l’anomenada “estratègia repressiva suau”, que no empra una violència directa per part dels estats. Són les sensacions de por, incertesa i inseguretat, amb referències explícites vinculades a les experiències de detenció o judici, i també a la preocupació per uns canvis vitals que sovint resten condicionats per la causa judicial –possibilitat de continuar o no els estudis, projecte de criança, vida en parella…
La majoria dels enquestats també han parlat d’ansietat, patiment, angoixa o depressió, amb trastorns de son, tristesa, apatia o irascibilitat. La meitat també han parlat de ràbia, indignació i impotència, i una quarta part descriuen allò que han viscut com una experiència traumàtica, en què han sofert aïllament, soledat, desgast, cansament i sensacions d’estar sempre alerta o vigilants. “Quan vaig sortir de la presó estava totalment paranoica. Passava per qualsevol lloc i pensava que la policia vindria a casa a buscar-me. Tots els policies saben qui ets i et veuen”, explica un testimoni.
L’aparició de tots aquests sentiments té una relació directa amb l’abandonament dels moviments polítics. “La generació d’inseguretat, d’incertesa o el sentiment d’amenaça generen estats emocionals negatius que requereixen recursos cognitius addicionals destinats a la seua supressió o control, deixant d’estar disponibles per a funcions com ara la memòria, la presa de decisions, l’autocontrol i el funcionament social general”, diu l’informe.
Evidentment, la por de tornar a ser encausat o a empitjorar la situació judicial pel fet de continuar manifestant-se o militant també té a veure amb aquest abandonament. No anar a més manifestacions, si més no fins que la causa no es tanqui, és una reacció que apareix sovint. No s’han detectat, però, relats culpabilitzadors o que qüestionin la pròpia ideologia, sinó més aviat un rearmament ideològic, tot i que en molts casos no es tradueixi en un manteniment de la militància o l’activisme.
Segons l’estudi, la funció protectora de l’entorn militant també és essencial. En contextos com els grups antirepressius o de suport, la ràbia és una emoció que apareix més sovint, però, a diferència de les altres, és una emoció vitalitzant. Els grups de suport aporten estabilitat, contenció i la possibilitat de dissenyar una estratègia per al cas. A més, protegeixen de l’aïllament.
Conseqüències en l’àmbit laboral i personal
En el 60% dels casos, la repressió ha alterat significativament l’àmbit laboral, familiar, acadèmic o interpersonal, i que els afectats han requerit alguna mena de teràpia. Són especialment destacables els impactes laborals, amb baixes mèdiques, abandonaments no desitjats, canvis i renúncies de feina: “No volia anar a treballar per més bé que em trobés. Psicològicament vaig quedar molt tocat”, diu un altre testimoni. En molts casos, a més, s’oculta la condició d’encausat. “No volia que les famílies diguessin que era el mestre que havia colpejat un mosso”, afegeix un altre.
Una característica comuna és que aquestes causes judicials, que s’allarguen durant anys, a vegades amb estratègies dilatòries irregulars, impedeixen de fer plans a llarg termini, i fins i tot a mitjà termini. “No volia començar cap relació sentimental perquè em pensava que aviat aniria a la presó”, diu un altre testimoni.
Quant a les famílies, l’informe conclou que la reacció oscil·la “entre la somatització compartida i la resiliència”. El context laboral dels familiars també es troba afectat, amb abandonaments de feina, pre-jubilacions o baixes prolongades. En algun cas, els familiars fins i tot s’han trobat assenyalaments o hostilitat ideològica al lloc de feina, i s’han trobat forçats a marxar.
Desencís polític
Una altra característica destacable és el desencís, incomprensió i rebuig respecte de la política institucional, especialment representada pels partits independentistes principals. El fet que la Generalitat fes d’acusació particular en procediments contra activistes independentistes va potenciar aquests sentiments, però també algunes altres situacions en què les famílies o els encausats van percebre que la intervenció política era poc útil. Per exemple, l’informe recull el cas d’una família amb qui es posa en contacte un alt càrrec polític mentre la filla és hospitalitzada a l’UCI per les lesions d’un projectil de foam. “El tio que ha ‘matat’ la meva filla, si em donen el seu nom, entendré que vulgueu parlar amb mi. Però si no, què cony m’heu de dir?”
A més, alguns activistes han percebut un tracte diferencial entre els encausats que pertanyien a la política institucional i els que no, que sovint han tingut menys repercussió mediàtica i menys recursos.
Una “remasculinització” de l’estat
Una part de l’informe és l’àmbit psicològic, familiar i d’itinerari vital. És un apartat més ampli i analitza uns altres trets de la repressió viscuda aquests darrers anys. Parla d’una repressió que presenta una “continuïtat històrica, simbòlica i material amb l’exercida pel règim franquista i durant la transició”, però que alhora connecta amb les lògiques neoliberals dels estats nació actuals, que fan un ús expansiu de l’aparell penal. Segons l’estudi, és una estratègia que no solament criminalitza la protesta, sinó que també implica una “remasculinització” de l’estat, en què les funcions coercitives substitueixen les protectores.
L’estudi també explica que algunes reformes legislatives recents han restat garanties en moltes d’aquestes causes. És el cas de la reforma dels delictes considerats terroristes duta a terme el 2015 pel PP i el PSOE –que en flexibilitza la definició i, per tant, permet interpretacions esbiaixades com les dels casos dels CDR– i també l’aprovació de la llei mordassa. “Aquest marc legislatiu assenyala una mal·leabilitat del concepte d’ordre públic, seguretat pública i terrorisme que, junt amb la discrecionalitat atorgada als cossos policials, amplifica les possibilitats de sanció i de coerció, penal i administrativa, sobre la protesta i l’activisme polític. En el cas de terrorisme hi ha, a més, l’existència d’un tribunal i una legislació d’excepció“, assenyala l’estudi, en referència a l’Audiència espanyola.
En aquesta línia, també es destaquen les interlocutòries, els escrits d’acusació i les sentències –molt habituals en les protestes post-sentència– amb els quals, amb el pretext d’una suposada violència generalitzada o ambiental, han encausat o endurit les mesures contra persones a qui no s’atribuïen fets prou concrets ni individualitzats. “S’aplica el càstig sobre l’argument d’amenaça –genèrica– sobre la seguretat pública, assenyalant el context de protesta com a font del delicte”, conclou l’estudi.