Article de Marta Rojals

Faith Ringgold, l’art revoltat. Un tribut

  • “La bandera sagna”, “Gent nord-americana. Mor”, obres mestres d’un llegat no reconegut fins fa quatre dies, inventiu i creador

Mercè Ibarz
27.04.2024 - 21:40
Actualització: 28.04.2024 - 09:00
VilaWeb

A noranta-tres anys ens ha deixat, aquest dia 13, una dels millors artistes d’aquest món de mones de la història de l’art i les seves exclusions, l’afroamericana Faith Ringgold. Una artista exemplar per tots cantons: per l’abundància i la invenció de l’obra, per la resistència davant tots els obstacles que li va oposar el blanc món de l’art per ser negra i per ser dona, els temes primordials del seu art.

No és pas que hàgim vist gaire el seu treball per aquí, però sí que ha estat en alguna exposició col·lectiva, cap d’individual. Recordo l’impacte de la seva gran tela de la sèrie American people. Die [“Gent nord-americana. Mor”], en una expo al Picasso sobre l’empremta del Guernica en l’art contemporani. Una de les respostes va ser la de Ringgold, que sense dir-ho en el títol, emparentava el llenç picassià amb la violència als carrers dels Estats Units aquells anys. Encara em recordo plantada davant seu absorbint amb els ulls la violenta escena de negres i blancs armats i ensangonats. Un pop satíric, cap complaença. La tela proclamava fúria, impotència, voluntat política i una decidida invenció artística. I la punyent subtilesa de negres i blancs tots sagnants, no hi hauria pau ni per als uns ni per als altres mentre aquelles barbaritats als carrers contra els negres es repetissin. I no n’hi ha encara a l’imperi de les desigualtats democràtiques.

Quadre de la sèrie 'American People', 1967, de Faith Rainggold (MoMA).

Era a mitjans dels seixanta. Els mèdia –blancs, per si cal dir-ho– silenciaven la guerra dels carrers. “Hi havia un munt de disturbis espontanis, enfrontaments, assassinats de gent afroamericana que no es documentaven i un racisme enorme. Tothom en parlava però no hi sortia res a la tele, res de res. En tant que artista afroamericana, dona artista, què podia fer per documentar-ho? Volia mostrar-ho amb una mena d’abstracció, tot tenia a veure amb la classe i la raça, i no se’n salvava ningú”, explicaria Ringgold a propòsit de la gran tela. A partir d’aquests anys es va submergir en l’activisme antiracista i feminista, fent visibles les bestieses socials en la seva obra i clamant per la presència d’artistes negres en els museus nord-americans.

Li va costar. Avui, aquell quadre és al costat, al MoMA (Museu d’Art Modern, per les sigles angleses) de Nova York, del picassià Les senyoretes del carrer d’Avinyó, des del 2019. Només fa quatre dies! La Ringgold s’ho va haver de suar, entre més artistes però ella potser la que més. Quan es va renovar el museu Whitney novaiorquès per ocupar-se més de l’art contemporani i de les tendències, a primers dels setanta, es va haver de sentir en essència això: “El museu s’obrirà als artistes afroamericans, però tu no hi seràs, ets una dona.”

I així durant anys, ni que una coneguda galeria novaiorquesa l’hagués acollit el 1967. Filla de camioner i de modista, la seva mare, Willi Posey, crearia la seva pròpia marca de roba. Faith va començar a treballar llavors a partir d’això mateix, la costura.

Sempre ha treballat per sèries, un conjunt d’obres que conformen una narrativa, una poètica, una polèmica sobre el tema en qüestió. La primera sèrie feta sobre i amb teixits impresos va ser Feminist. Una de les teles es diu, sarcàstica, Men of Eminence [“Homes eminents”]; una altra, Slave Rape [“Violació d’esclava/esclau”], amb el temps donaria lloc a una sèrie. Muntatges de teixits brodats amb elegància de flors i de fullatges que emmarquen escenes successives de la tragèdia: la por, la fugida, la necessitat d’armar-se per defendre’s. Després vindrien els kilts [del verb to kilt, cosir], de teixits impresos i teles de cotó pintats a l’acrílic. Amb el color, Ringgold desafia la història.

Explica i fa parlar els seus personatges. Escriptora i il·lustradora de llibres infantils, entre els quals una història de Rosa Parks, treu els temes de la vida quotidiana novaiorquesa. També de la història de l’art: del Renaixement de Harlem als anys trenta, quan ella va nàixer, i del relat canònic de l’art modern, en dues admirables sèries, en què revisa i recorda l’empremta de l’art negre en les teles de Monet, dels artistes de Montmartre i de Montparnasse i ben en particular dels tallers de Picasso i de Matisse.

Potser la seva obra mestra és The Flag Is Bleeding [“La bandera sagna”], tant en la sèrie dels anys seixanta com la de trenta anys després, cruel com els fets i al·legories que evoca la prèvia. Pocs canvis en tres dècades, a la fi del segle XX.

'The Flag Is Bleeding', de Faith Rainggold.

No li van comprar fins el 2021, la Galeria Nacional de Washington. El MoMA no li va dedicar una retrospectiva fins el 2022; el Picasso de París va recollir-ne el testimoni l’any següent, o sigui, l’any passat. Es va guanyar la vida impartint classes i només d’anciana va veure multiplicar-se les exposicions.

Molt camí fora de les institucions dominants de l’art va haver de recórrer aquesta artista immensa. Deixa el llegat d’una obra decisiva fora de la institució, al costat dels seus, de les seves interlocutores sobretot, dones irades intel·ligents i creatives dels moviments socials i artístics. No hi hauria Guerrilla Girls sense Faith Ringgold.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any